Des de petit, Enric Blanc s’ha envoltat de música. Durant l’adolescència va passar per diferents grups amb els amics, però la vida dona moltes voltes i tots es van acabar dissolent. Aquest últim any, el cantant reusenc de 27 anys s’ha carregat de valentia i ha emprès un projecte de pop urbà com a Bali 13 amb el disc de debut Enrenou (Kasba Music, 2025).



Vas començar estudiant violí, després et vas passar a la guitarra i també has estudiat per ser tècnic de so. Com entens la música?
Els meus pares són músics i des de ben petit he mamat la música a casa. Quan van poder, em van apuntar a violí, el mateix que tocaven ells, però quan vaig anar creixent em va començar a avorrir, així que vaig provar amb la guitarra. Tocant la guitarra vaig veure que també podia cantar, i m’hi vaig posar. Amb el temps, he anat fent tot sol, canviant d’estils i provant coses, i poc abans de la pandèmia ho vaig deixar. Després vaig començar a estudiar so i em van venir les ganes de fer un projecte propi i tornar a cantar, i quan vaig conèixer el meu mànager m’hi vaig llançar de cap. 
 
Aquest estiu vas fer una minigira com a Bali 13 i ja vas començar a enregistrar i penjar senzills com “Noia catalana”, que ha sonat molt a les ràdios. Com ho has gestionat?
Realment, ha passat tot molt ràpid. Amb el productor Dive Dibosso ens coneixem des de fa només tres mesos, i això ja diu molt del ritme que hem portat. Tot i això, amb la resta de l’equip ja fa un any que preparem el projecte, posant idees i temes sobre la taula. Tot plegat i de cop ha estat difícil, però estic aprenent a gestionar-ho. 
 
Els primers senzills formen part del teu primer disc, 'Enrenou'. Què defineix aquest treball?
Hi ha una cançó que defineix la idea del disc: “Invencibles”. Vull expressar que quan volem i sortim del pou que ens oprimeix, tot és possible i som invencibles. En aquest temps, m’he adonat que la vida m’estava consumint i que posant-hi voluntat me’n podia sortir. És un disc de superació, perquè m’estic reforçant com a persona i em serveix com a recordatori que puc amb tot el que se’m posi al davant. 


Entre les cançons urbanes del disc que criden més l’atenció hi ha “Miradeta”, que sorprèn per la fusió rumbera. Has fet una aposta per jugar amb molts estils diferents?
Sí, al disc he tocat diferents pals segons el que em venia de gust. Un dia em llevava molt funk i feia un tema. Un altre em venia de gust jugar amb ritmes llatins com l’afro, i també m’hi posava. M’he adaptat als temps moderns, perquè tothom juga amb molts estils diferents. La música no té fronteres i el fil conductor dels discos ja no és un gènere concret, sinó que l’important és l’artista. M’avorriria si fes sempre el mateix. Crec que com a músics no ens hem de cohibir, sinó que hem de mirar d’esprémer tot el nostre potencial artístic.
 
També destaca la història de “Paraules de l’àvia”, un tema que dediques al teu pare. Què hi ha darrere aquesta cançó?
El meu pare era el músic i director d’orquestra Xavier Blanc. Quan va morir, l’octubre del 2021, em vaig proposar de fer-li un homenatge. I aquesta cançó, que precisament parla dels meus avis i és la més tendra del disc, vaig pensar podia ser la més adequada. El tema parteix de la música urbana i acaba amb una part orquestrada en record del meu pare. 

Com vas aconseguir aquest objectiu?
Vaig demanar que participés en el projecte Camerata XXI - Orquestra Ciutat de Reus, de la qual va ser director artístic i president de la fundació. Ha estat una bona manera de recordar-lo al costat dels que havien estat els seus amics i amb qui havia passat tant de temps. Per acompanyar el tema, vam gravar un videoclip molt emocionant al Teatre Bartrina de Reus en què apareixen tots els membres. Em va semblar molt bonic que tothom es prestés a participar. 


L’estil principal que defineix el disc és el pop-rock urbà. Com hi has arribat, venint d’uns orígens tan diferents?
És fruit de la meva evolució musical. Quan vaig començar feia ska i reggae, sobretot mestissatge, però quan estudiava em vaig endinsar en altres estils i també em va interessar la producció. He anat descobrint moltes coses, fins i tot algunes que pensava que no m’agradarien. Abans tenia molt present què dirien els altres, però ara ja no em preocupa, faig el que em fa sentir còmode i ja està. També hi juga un paper molt important el meu equip, perquè no faig la música tot sol, també em deixo aconsellar.
 
Aquest és el teu primer disc. T’ho has agafat com una carta de presentació o penses en triomfar? 
És la meva carta de presentació, una manera de dir que soc aquí. Vull que la gent escolti Bali 13 i vegi que soc invencible, tal com es titula el disc. Aquest és el fil conductor del projecte, tant com a artista com per definir el meu primer disc. De fet, ja estic treballant en el següent, i puc avançar que l’essència musical seguirà en aquesta mateixa línia.