El poema “Adelerades de desig”, que dona títol al nou disc. És de Nora Albert, alter ego literari d’Helena Alvarado (Lleida, 1947-Sant Antoni de Portmany, 2023). Per què n’és el motor?
Meritxell Gené (veu i guitarra): Hem triat el títol del disc al final del procés. Ens identificàvem en la polisèmia d’"adelerades". La definició del mot és ‘persona o dona plena de deler, de desig, de passió’, i això ja ens representa absolutament. És un emblema clar, una divisa, un símbol també per obrir-nos. I diem "adelerades i juntes", d’anar endavant sempre, de no aturar-nos.
Com vau trobar el poema?
M.G: És un poema que vaig trobar en un recull de poesia feminista — Eròtiques i despentinades: un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona (Arola Editors, 2008)— i que pertany al seu poemari Mots i brases (Brosquil, 2004). A ella no la vam conèixer, però jo sí que sabia d’ella que era nascuda a Lleida i era eivissenca d’adopció. Ens va seduir i representava molt el que volíem ser a Les Kol·lontai.
El modus operandi de Les Kol·lontai actuals continua igual que a l’inici, encara que amb dues membres menys —Montse Castellà i Sílvia Comas—?
M.G: Hi ha hagut molts canvis. Han passat 7 anys des de les primeres Kol·lontai i hem canviat. Igual que abans hem escollit textos de dones que per a nosaltres són mares literàries i referents. Però ho hem fet des d’un altre moment vital. I tot i els molts canvis patits, res no ens ha arronsat. Enfrontem les adversitats des d’una mirada positiva. Hem volgut reafirmar-nos i explicar-nos a través d’aquestes mares literàries.
Ivette Nadal (veu i guitarra): Les dues vam començar en el món de la música ara fa quasi 20 anys, molt prematurament, i de seguida mitjans i festivals ens van vincular —amb els concerts i entrevistes que vam fer, amb la Bikimel, al certamen Terra i Cultura, o amb en Joanjo Bosk—. I agraïm que ens apropessin, ja que ha fet arrelar una gran amistat personal i artística. I quasi ens sembla una conseqüència natural que Les Kol·lontai acabéssim sent nosaltres dues. Caminem per un feminisme que ens uneix per edat i trajectòria.
A “Turment”, Ivette, trobes complicitat en la italiana Alda Merini (Milà, 1931-2009), amb versos que parlen dels seus trastorns alimentaris. La poesia consola i de vegades cura l’ànima?
I.N: Tot i ser titllada de malalta mental i tenir trastorns evidents, Merini va ser proposada per al Premi Nobel. Per tant, la malaltia mental no ha exclòs la seva vàlua. A moltes persones del món de la cançó d’autor, o de l’art en general, que manifesten que per sota tenen un trastorn o una dificultat emocional, sovint se’ls menysprea una mica l'obra. I a mi la seva obra em commou. No sé si consola —perquè realment és molt fosca—, però sí que connecta al fet que, malgrat la malaltia, es poden convertir en art molts pensaments. El ‘dolor’ es fa creatiu i més bell. Amb ella he volgut parlar a “Turment” i “No sé res de tu”. El dia que vaig llegir “No sé res de tu” em sentia molt propera —perquè era una situació que estava vivint jo mateixa— i vaig pensar, igual que molta gent, "aquest poema l’has escrit tu"; perquè me l’he portat al meu terreny.
A “Calèndula”, Meritxell, fas una lletra sobre la menstruació, com també ho van fer abans Anne Sexton o Emily Dickinson. Per què parles del ‘riu de sang’ o de ‘pluja escarlata’?
M.G: Malauradament, pateixo unes menstruacions molt doloroses i vaig tenir la necessitat vital de furgar cap a dins i en aquest autoconeixement, va sortir des de la fúria la necessitat de parlar del verb menstruar, que encara ara, desgraciadament, és un tema tabú. I el que vull és no amagar el dolor que sentim, com fan totes aquestes escriptores que cantem.
“Soc una línia” és un poema antic d'Ivette Nadal que ara revisiteu i del qual heu fet un videoclip amb imatges de directe del BarnaSants de l’any passat.
I.N: Jo no l’havia musicat mai. I em semblava bé parlar d’identitat i de formes, quan amb Les Kol·lontai també estem canviant de forma, en el sentit que hi ha uns músics, hi ha un so més de banda. Hi ha un canvi d’identitat com a grup i alhora torna a representar aquesta lluita identitària meva.
Meritxell Gené (veu i guitarra): Hem triat el títol del disc al final del procés. Ens identificàvem en la polisèmia d’"adelerades". La definició del mot és ‘persona o dona plena de deler, de desig, de passió’, i això ja ens representa absolutament. És un emblema clar, una divisa, un símbol també per obrir-nos. I diem "adelerades i juntes", d’anar endavant sempre, de no aturar-nos.
Com vau trobar el poema?
M.G: És un poema que vaig trobar en un recull de poesia feminista — Eròtiques i despentinades: un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona (Arola Editors, 2008)— i que pertany al seu poemari Mots i brases (Brosquil, 2004). A ella no la vam conèixer, però jo sí que sabia d’ella que era nascuda a Lleida i era eivissenca d’adopció. Ens va seduir i representava molt el que volíem ser a Les Kol·lontai.
El modus operandi de Les Kol·lontai actuals continua igual que a l’inici, encara que amb dues membres menys —Montse Castellà i Sílvia Comas—?
M.G: Hi ha hagut molts canvis. Han passat 7 anys des de les primeres Kol·lontai i hem canviat. Igual que abans hem escollit textos de dones que per a nosaltres són mares literàries i referents. Però ho hem fet des d’un altre moment vital. I tot i els molts canvis patits, res no ens ha arronsat. Enfrontem les adversitats des d’una mirada positiva. Hem volgut reafirmar-nos i explicar-nos a través d’aquestes mares literàries.
Ivette Nadal (veu i guitarra): Les dues vam començar en el món de la música ara fa quasi 20 anys, molt prematurament, i de seguida mitjans i festivals ens van vincular —amb els concerts i entrevistes que vam fer, amb la Bikimel, al certamen Terra i Cultura, o amb en Joanjo Bosk—. I agraïm que ens apropessin, ja que ha fet arrelar una gran amistat personal i artística. I quasi ens sembla una conseqüència natural que Les Kol·lontai acabéssim sent nosaltres dues. Caminem per un feminisme que ens uneix per edat i trajectòria.
A “Turment”, Ivette, trobes complicitat en la italiana Alda Merini (Milà, 1931-2009), amb versos que parlen dels seus trastorns alimentaris. La poesia consola i de vegades cura l’ànima?
I.N: Tot i ser titllada de malalta mental i tenir trastorns evidents, Merini va ser proposada per al Premi Nobel. Per tant, la malaltia mental no ha exclòs la seva vàlua. A moltes persones del món de la cançó d’autor, o de l’art en general, que manifesten que per sota tenen un trastorn o una dificultat emocional, sovint se’ls menysprea una mica l'obra. I a mi la seva obra em commou. No sé si consola —perquè realment és molt fosca—, però sí que connecta al fet que, malgrat la malaltia, es poden convertir en art molts pensaments. El ‘dolor’ es fa creatiu i més bell. Amb ella he volgut parlar a “Turment” i “No sé res de tu”. El dia que vaig llegir “No sé res de tu” em sentia molt propera —perquè era una situació que estava vivint jo mateixa— i vaig pensar, igual que molta gent, "aquest poema l’has escrit tu"; perquè me l’he portat al meu terreny.
A “Calèndula”, Meritxell, fas una lletra sobre la menstruació, com també ho van fer abans Anne Sexton o Emily Dickinson. Per què parles del ‘riu de sang’ o de ‘pluja escarlata’?
M.G: Malauradament, pateixo unes menstruacions molt doloroses i vaig tenir la necessitat vital de furgar cap a dins i en aquest autoconeixement, va sortir des de la fúria la necessitat de parlar del verb menstruar, que encara ara, desgraciadament, és un tema tabú. I el que vull és no amagar el dolor que sentim, com fan totes aquestes escriptores que cantem.
“Soc una línia” és un poema antic d'Ivette Nadal que ara revisiteu i del qual heu fet un videoclip amb imatges de directe del BarnaSants de l’any passat.
I.N: Jo no l’havia musicat mai. I em semblava bé parlar d’identitat i de formes, quan amb Les Kol·lontai també estem canviant de forma, en el sentit que hi ha uns músics, hi ha un so més de banda. Hi ha un canvi d’identitat com a grup i alhora torna a representar aquesta lluita identitària meva.
“Jo soc l’altra” és un poema de Maria Mercè Marçal musicat per Meritxell Gené que ja hi era al directe 'Cançons violetes' (Barnasants, 2018).
M.G: Era important recuperar-lo. La versió que hem ara fet és molt diferent. En totes aquestes mares literàries hi ha miralls, confessions i connexions. Per exemple, Nora Albert va traduir l’Alda Merini. M’agrada molt incidir en la idea que les dones i les dones escriptores es llegeixin les unes a les altres. Això és superimportant.
I.N: Jo agraeixo a la Meritxell haver conegut els poemes d’Anna Dodas, de qui cantem “Aquesta és la nit”. O poder cantar-nos “Mereces un amor”, poema atribuït a Frida Kahlo, però que és de la mexicana Estefania Mitre.
.jpg)
.jpg)
.gif)
