Ahir al Teatre Joventut de L'Hospitalet de Llobregat es va donar inici a la 29a edició del Festival de Cançó d'Autor BarnaSants. El tret de sortida i la benvinguda la va fer el director del cicle, Pere Camps, en l'espectacle inaugural del trio de cantants Les Kol·lontai, un concert programat "en resposta des de la cançó a l'onada neofeixista que ens apreta a tot Europa i que va contra el feminisme, i per tant, contra la igualtat". Camps va posar en valor també altres espectacles dels 120 concerts que acull enguany el festival, com la celebració dels 50 anys de la revolució dels clavells, coordinat per Névoa, "El poble és qui mana", així com els homenatges als poetes Joan Salvat Papasseit i Vicent Andrés Estellés. Ahir a la nit, amb Les Kol·lontai, també va haver molta poesia, però anem a pams. El recital va tenir una prèvia: el regal d'un clavell vermell a Montse Castellà, la quarta membre fundadora de Les Kol·lontai però ara només ja sols present entre el públic.

La poesia a l'escenari va arrencar amb Meritxell Gené que va dedicar els primers cants al "Jo sóc l'altra, tu ets jo mateixa" de Maria Mercè Marçal. Li va seguir el "Sovint diem" de Montserrat Abelló i el recordatori a la recent traspassada Nora Albert (Helena Albarado) amb els versos 'Adelerades de desig, juntes, inventem noves cal·ligrafies'. Gené es va emocionar i va commoure recordant la història tràgica d'Anna Dodas i Noguer (Folgueroles, 1962-Montpeller, 1986) tot dedicant-li una cançó basada en tres poemes seus que Gené va compondre a l'Alguer (lloc on Dodas i Noguer havia d'anar de viatge amb una amiga, però on no va arribar mai, ja que la van assassinar de camí, a Montpeller).
 
La confluència de poètiques en Les Kol·lontai també va venir de la mà d'Ivette Nadal.  Poeta i cantautora ella mateixa, va oferir "Sóc una línia" o una cançó dedicada a la maternitat. També va tenir ocasió de dedicar unes paraules a Carme Junyent i cantar els versos de la Premi Carles Riba Mireia Calafell, a "Diacrític" -on fa un joc lingüístic entre el "dona" de "donar" i la "dona"-. Un donar-se molt de mare i d'artista, però que alhora amb una altra referent seva, la poeta italiana Alda Merini -proposada diverses vegades a Premi Nobel-, Nadal va tenir ocasió de despullar l'ànima en la vulnerabilitat compartida de patir ingrès per malaltia mental a "No sé res de tu".
 
Per la seva part, Sílvia Comes va arrencar la seva intervenció amb la cançó pròpia i més col·lectiva de la banda, "Decidim", present al disc de Les Kol·lontai -Cançons violetes (BarnaSants, 2018)-. Però també va recordar el "Parlen les dones" de Montserrat Abelló, i sobretot l'antologia de Maria Antònia Massanet Flamarades sortiran. Antologia de poesia catalana feminista (Godall Edicions, 2023), de la qual va interpretar el poema de Marta Pesarrodona "Per a Maria Antònia, Caterina i Clementina i tantes -no moltes- d'altres" (en referència a Salvà, Albert i Arderiu).

En el cas de Comes, a més, va tirar de repertori propi per afegir-hi dos cançons feministes: la interpretació de "Mujer en ruinas", per recordar el miler de dones assassinades a tot l'Estat els últims vint anys; i "A. Berbin", que explica la tortuosa història, en clau de cançó de lament, del personatge intersexual Alexina B -de qui també hi ha una òpera homònima de Raquel Garcia-Tomàs-, que també es va fer dir Adélaïde i Abel.
 
El clam final va ser per a la marçaliana "La germana, l'estrangera". I és que la història diu que Les Kol·lontai van néixer l'any 2017 en motiu del centenari de la revolució bolxevic que va permetre que Alexandra Kollontai esdevingués la primera dona ministra i ambaixadora de la història. La reivindicació feminista amb què van néixer Les Kol·lontai potser traspuava d'una idea de reivindicació social col·lectiva de Pere Camps, més que de les propostes de cadascuna de les cantautores, però això s'ha capgirat, i l'heura va creixent. La il·lusió inicial col·lectiva del projecte s'ha revitalitzat gràcies a la incorporació de Valen Nieto, Marc Clos i Xarlie Oliver. L'espectacle ha guanyat en presència en molts aspectes, com en els cartells, que tant remeten a la lluita amb el símbol de 'nosaltres parim nosaltres decidim', com fent-hi aparèixer una copa menstrual -per una curiosa ocurrència de Meritxell Gené que eleva a cançó el fet de menstruar- o un satisfyer, en clara referència a posar sobre la taula el desig de les dones.

Finalment, recordar que cal no perdre la sintonia i comunió de totes les parts durant l'espectacle perquè no es disgregui massa. Això, però, serà fàcilment aconseguible rodant-lo i sumant-li així la naturalitat que permeti esprémer tot el que pot donar de si tanta intensitat emocional dita i cantada (encara no sempre memoritzada), millorant-ne el ritme i la llum que projectaran Les Kol·lontai arreu del territori. Un espectacle necessari que posa en dansa i en marxa diverses veus de dones i donasses.