Ahir a la nit el duet empordanès Cala Vento va tornar a omplir, per segon dia consecutiu, l’emblemàtica sala de Paral·lel Apolo per presentar el nou disc Brindis (Montgrí, 2025) i commemorar el desè aniversari. I el públic barceloní va voler celebrar-ho amb ells en un —doble— concert brillant, breu però intens, arriscat i divertit, i sobretot, pensat per als fans de sempre.
 
Era un quart de deu passades quan el duet va sortir, copa en mà, per saludar i brindar amb el públic perquè la nit, més que res, havia de ser una gran celebració. Van arrencar amb la versió que obre el darrer disc, “Mi canto libre”, i van sorprendre a tothom reconvertint-se en banda amb l’aparició de dos saxofonistes i un trompetista que els van acompanyar en les parts instrumentals de més d’un tema al llarg de la nit.
 
Del disc més recent van passar a un dels iniciàtics, Fruto panorama (BCore, 2017) amb “Historias de bufanda”. Així, tot començar el concert, Cala Vento va situar l’energia ben alta i els fans de sempre – que era bona part de la sala, a jutjar pels cors i crits que els van acompanyar des del públic durant tota la nit— van acollir-la i doblar-la, demostrant-se ferms coneixedors de l'obra del duet.
 
“10 anys, eh. Ens sentim molt afortunats, perquè des de fa 10 anys pensem que és un bon any”, va dir aleshores el cantant i guitarrista Aleix Turón, a tall de breu salutació i per donar pas a un tema que el públic va acollir amb emoció: “Un buen año” —que obria Balanceo (Montgrí, 2019)—. I sí, són 10 anys, que no són pocs, sobretot per a un duet de rock, situat en l’indie, que ha anat fent créixer la seva música i la seva fanbase només amb bateria i guitarra —són més de 400 els concerts que han fet arreu del món en aquest format— i que, a més, s’ha llençat en els darrers anys en la nova aventura de crear el seu propi segell i esdevenir ells mateixos productors —recentment han treballat en discos com Dan Peralbo i el Comboi (Montgrí, 2024) o alguns temes d’Al·larma (Niu & Montebello, 2024) d’Al·lèrgiques al Pol·len—.
 
En aquesta celebració de la primera dècada de trajectòria van voler fer partícip al públic, no només amb un setlist pensat per als seus seguidors més fidels, sinó també fent-lo escollir la següent cançó que havien de tocar. Els van donar tres opcions: “Hay que arrimar” —de Fruto panorama—, “Unos poco y otros tanto” —el seu primeríssim senzill, de 2015— i “La comunidad” —de Balanceo—. Escollint-ne la darrera, l'audiència es va entregar completament a Cala Vento, a qui se’ls veia del tot pletòrics i més desimbolts que mai dalt de l’escenari.
 
Del primer disc, l’homònim Cala Vento (BCore, 2016), van recuperar un dels seus hits —"Estoy enamorado de ti"—, però amb la versió que inclouen en el darrer treball: “Sono innamorato di te”, cantada en italià per un Enric ‘Lecocq’ que se la va fer seva i hi va posar de la seva pròpia collita amb uns growls finals.
 
Com una mena de prova, Turón va començar a tocar i cantar la primera frase de “Gente como tú”, per deixar que fos el mateix públic que l’entonés sol fins a la tornada. Malgrat que, sens dubte, l’audiència del Paral·lel va sobreeixir en l’examen, al senyal del bateria Joan Delgado el duet va entomar “Solo ante el peligro” abans de recuperar definitivament, i de principi a fi, “Gente como tú”.
 
Sense pausa ni descans, van encarar la segona meitat del concert amb alguns dels millors temes de l’últim àlbum, com l’emblemàtica i expeditiva versió de “Pau” d’Els Pets —aquest cop sense el cantant Lluís Gavaldà passant-los el relleu, com sí que va fer l’any passat al concert de Paral·lel 62— o l’adaptació al català d’“Underwater Boy” de Turnstile. No hi va faltar tampoc una de les versions més interessants del disc, una “Lento” de Julieta Venegas, passada pel seu propi sedàs. El setlist d’ahir, i segons el mateix duet va assegurar, no era exactament el mateix que el de la primera jornada a Apolo, per si hi havia entre el públic algun repetidor. En el primer dia, hi van interpretar “Del montón”; i en el segon va tocar “Teletecho” —del doble senzill teletecho y el acecho (Montgrí, 2021)—.
 
Amb el permís del hit “Isla desierta” —del segon disc Fruto panorama—, van continuar amb el repàs relativament cronològic dels seus millors èxits, passant aleshores a Casa linda (Montgrí, 2024)–considerat el millor disc en llengua no catalana segons la crítica dels Premis Enderrock 2024—. D’aquest àlbum van recuperar “Equilibrio” i “No hay manera”, en una versió plena d’èpica. Per a “Fin de ciclo”, els empordanesos van tornar a cridar els vents a l’escenari. També van convidar, ja en la següent cançó, el productor d’alguns dels seus primers discos, Santi García que va sumar la seva guitarra a l’adaptació al castellà de “Blueprint” de Fugazi —recollida a Brindis—.
 
Van sortir aleshores tots de l’escenari, i amb la intenció de sumar-li èpica a la nit, van fer encara un darrer joc. Aleix Turón hi va reaparèixer sol i, bromejant amb què no sabia on era el seu company d’aventura, va arrencar “Conmigo”. D’entre el públic, però, se li va sumar la veu de Joan Delgado, que va tornar a pujar a la tarima des del mig de la sala amb un salt d’atleta i iniciant, darrere seu, un gran pogo. Per tancar la nit van acomiadar-se amb “Ferrari”, de Casa linda, i una de les seves cançons més celebrades i esperades, "Abril", del seu àlbum de debut, amb què el públic va embogir i desfermar-se. 
 
La d’ahir va ser una celebració d’aquests 10 anys, per a ells, i per als fans, on van recuperar els millors èxits de cada disc i moltes de les referències i amics que han agrupat a Brindis. Una gran festa d'aniversari d'una trajectòria construïda a base de talent, d'esforç i passió i de mantenir-se fidels als seus principis i ideals. I per molts anys! Amb un darrer brindis, i una abraçada carregada de significat, Cala Vento es va acomiadar del públic barceloní abans de continuar amb aquesta gira, que els portarà a València, Múrcia, Sevilla, Madrid, Santiago, Vitòria, Santander i Saragossa.