Ahir el duet empordanès Cala Vento va portar a Barcelona, a la Paral·lel 62, la seva gira de presentació per sales de Casa linda (Montgrí, 2023), el seu darrer disc. L’àlbum ha estat valorat entre els millors de l’any per diversos mitjans, entre ells aquest, que els ha atorgat el Premi Enderrock 2024 al millor disc en llengua no catalana segons la crítica. Arrencant la gira per sales quasi un any després de la sortida de l’àlbum i després de voltar-lo amunt i avall en festivals i cicles els ha assegurat un bon rodatge per part seva abans de pujar a l’escenari i que el públic vibrés ja de sobres coneixedor de les noves cançons. I Cala Vento ho sap, i va oferir un espectacle que va saber satisfer els seus seguidors més fidels, regalant-los els millors hits de la seva trajectòria, amb sorpreses incloses.



La nit va començar amb l’actuació de la banda singular, instrumental i rockera Austin TV, que, disfressats amb uns vestits i unes màscares que els permetien després camuflar-se entre el públic, van preparar la sala pel plat fort de la nit. Cala Vento va sortir a l’escenari puntualíssim a les 22h, mentre els rebia una Paral·lel 62 plena a vessar -i és que en van vendre totes les entrades-. Van arrencar el xou amb “Más que satisfechos”, que cantava directament al públic: “quiero ver cómo cantas lo que hemos escrito, sin saber a quién va dirigido”.
 
Amb un Joan Delgado (bateria) especialment carismàtic i comunicatiu, van seguir l’espectacle amb “Qué hay del placer” -menys hedonista i més existencial del que semblaria d’entrada pel títol- per anar a buscar, gaudint tant o més que el públic, “Isabella cantó”, del seu àlbum debut homònim Cala Vento (BCore Disc, 2016). Després de l'idil·li utòpic de "23 semanas", van seguir recuperant cançons antigues -que segons van dir, feia molt que no tocaven- com “Sin apenas conocernos” del Fruto panorama (BCore Disc, 2017).

“Imaginé como coger la mitad y repartirla por el parque”: com dos Robin Hoods -i és que la crítica social impregna bona part de la seva obra-, van interpretar “Unos poco y otros tanto”, el seu primeríssim senzill. La nit s’anava tornant cada vegada més èpica quan van enfilar “Gente como tú” -que el públic va començar a cantar sol i amb força des dels primers acords- i “Un buen año”, del penúltim llarga durada -Balanceo (Montgrí, 2019). I ben bé que han tingut i els espera un bon any amb aquest disc, segurament un dels molts que estan per viure. Van seguir amb altres cançons celebradíssimes com “Todo” o “Estoy enamorado de ti”.
 
Si no has vist mai Cala Vento pot costar d’entendre com dos nois sols amb una bateria i una guitarra elèctrica i les seves veus poden fer un concert de rock tan potent i vibrant com el que ofereixen els seus directes. Bé, i si els has vist també. Però és que el duet no només sap fer bons discos -no ho dic només jo, ho avala, com dèiem, la crítica de tot l’estat-, fer de productors i muntar el seu propi segell Montgrí. Cala Vento són, a més, o per sobre de tot, molt bons instrumentistes i bèsties del directe. I la seva concepció d’un directe de rock passa per deixar espai a la improvisació, a no deixar-ho tot apamat i calculat -cosa que cada vegada sembla que es veu menys en els escenaris-, malgrat que això pugui dur a algun error de directe, que dissimulen amb desimboltura perquè no es busca la perfecció, sinó la veritat i la connexió.

I aleshores va arribar la primera col·laboració de la nit, que d’altra banda és poc habitual en els directes del duet. Van presentar Gorka Urbizu (Berri Txarrak), amb qui van interpretar la bilingüe “Passar pantalla” -la primera que han publicat els empordanesos cantant-hi en català-.

Amb molta passió van seguir interpretant “Tu lugar” -crítica amb les xarxes socials, un tema recurrent en les seves cançons, "Baloncesto" i “No hay manera”. I aleshores Joan Delgado va sortir de darrere la bateria, es va armar amb una guitarra i encarat a Aleix Turón van fer un duet de cordes, com una conversa apassionant i privada a la qual ens permetien assistir. I així van donar pas a “Casa linda” -que malgrat que dona nom al disc, no se’ls ha sentit interpretar-la gaire en els directes-.
 
Van interpretar llavors “Fin del ciclo”, que titulava la seva anterior gira, i amb la qual Turón va explicar que aquest octubre farà 10 anys del seu primer assaig junts. Van anunciar que per celebrar la nit d’ahir farien una versió, una cosa que no acostumen a fer en directe, d’una cançó que “podria ser nostra, però no ho és”. I es van arrencar a tocar i cantar “Pau” d’Els Pets i, de sobte, va aparèixer inesperadament Lluís Gavaldà, que ple d’energia i escampant les seves sabates pel mig de l’escenari, va cantar amb el duet la seva cançó.

I sense donar cap mena de treva, van enfilar “Ferrari”, una de les cançons més celebrades del nou disc, i van arrencar la bateria de cançons final, on no van faltar hits com “Equilibrio”, “Isla Desierta” o “Abril” -que el públic va acollir formant un pogo-, a més de “Teletecho”. El directe el van acabar de manera èpica i festiva i sense necessitat dels balls rituals de comiats i bisos: van fer sonar, com sempre, “Conmigo” i van llençar-se tots dos al públic, que els va passejar fins a reunir-los de nou dalt la tarima, on els empordanesos es van abraçar amb satisfacció, alegria i tendresa. Perquè han estat 10 anys conreant-ho, però ara en recullen els fruits, i poder fer una gira de sales de manera autogestionada, i vendre totes les entrades en el concert d’ahir tot i haver girat ja el disc en festivals és una fita, i els tocava celebrar-ho i felicitar-se la feina feta. A l'abril el duet ens deia que amb aquest disc buscaven "un moment de treva, i de dir-nos que no ho fem tot tan malament". I ara, després de convidar-nos a entrar-hi, ens toca dir-los que, efectivament, la que han construït, és una Casa linda.