És probable que els fans de Cala Vento hagin escoltat més vegades les cançons del grup que els seus dos integrants. Ara bé, Aleix Turón i Joan Delgado tenen les nou cançons originals que acaben de versionar al disc Brindis (Montgrí, 2025) ben endins. El cinquè disc dels alt-empordanesos és un xin-xin amb els seus referents per celebrar 10 anys com a parella elèctrica. Des del seu estudi a Flaçà, sota l’influx del Montgrí, ens reben amb els instruments calçats, a punt per fer memòria d’una dècada de rock i ètica de treball.



Les versions van ser la vostra porta d’entrada al món dels grups de música?
Joan Delgado: Amb el meu primer grup no tant, en fèiem dues o tres de comptades. El nostre set era sobretot de cançons nostres, però vosaltres, Aleix, sí que en fèieu bastantes, oi?
Aleix Turon: Sí, amb el primer grup de col·legues de l’institut, que no havien tocat mai cap instrument, per aprendre’n i no posar-nos a compondre així d’entrada vam començar fent versions d’Arctic Monkeys, érem gairebé un grup de tribut. També tocàvem “Creep” de Radiohead i algunes de Fito, Strokes... I quan ja teníem més desimboltura, amb Hot Penguins vam començar a fer temes propis.

Què volíeu experimentar recreant versions i per què ara?
A.T: El disc Brindis l’hem pogut fer ara, després de 10 anys tocant i d’haver construït una identitat pròpia. Ha estat un exercici per saber d’on venim i qui som, perquè les cançons no s’han escollit perquè sí, sinó que estan molt triades. Hem versionat una tria de cançons que ens diuen d’on venim, però sense deixar de ser qui som, portant-les al nostre terreny i accentuant encara més la nostra identitat a partir dels nostres referents. Ha estat com un joc.


Amb la versió de “Pau”, d’Els Pets, la primera que vau publicar, us vau il·luminar per fer la resta?
A.T: En realitat, “Pau” no la volíem publicar, la vam fer per convèncer Lluís Gavaldà de venir a tocar al concert de presentació del disc Casa linda (Montgrí, 2023) a la sala Paral·lel 62 de Barcelona.
J.D: I que es quedés allà.
A.T: La vam gravar ràpid a l’estudi per poder-li passar i intentar convence’l. Ens va dir que sí i llavors el mateix dia del bolo, allà mateix al backstage, ens va proposar que li canviéssim la lletra i li féssim alguna cosa més. I va ser el moment de fer el clic.

Té sentit que el disc surti, encara que sigui involuntàriament, a partir de la idea d’un músic que admireu?
J.D: Al principi va ser “Pau”, després vam pensar en un EP i al final ha estat un disc complet. Ens hem anat animant.
A.T: I perquè se’ns tirava el temps al damunt, que si no n’hauríem fet tres o quatre més.

Ha estat el primer disc vostre gravat al nou estudi de Flaçà?
J.D: Per Cala Vento ha estat una estrena, perquè està tot gravat aquí. Hi havien passat altres grups però cap disc nostre encara.
A.T: Fins i tot, he mesclat quatre de les cançons, gairebé no hi ha intervingut ningú més [Riu]. Ha estat un do-it-yourself extrem.

Graveu al vostre estudi i editeu amb el vostre segell Montgrí, veneu les entrades dels concerts sense intermediaris... Per què aquesta voluntat de tenir controlat tot el que envolta el grup?
A.T: De seguida ens animem a fer les coses nosaltres mateixos perquè ens ve de gust i ens agrada provar coses noves.
J.D: El resum és: Sí al do-it-yourself, no al multitasking. És a dir, no a voler-ho fer tot perquè sí, ha de tenir una coherència, perquè si no ens acabaríem carregant més del compte. Cal saber trobar l’equilibri.

Al públic no l’heu fet treballar, però també l’heu tingut molt a prop tots aquests anys encara que hàgiu anat tocant en escenaris més i més grans. Com heu cuidat aquesta proximitat?
J.D: Sempre hem buscat la manera de posar-nos al lloc de la gent que ens escolta i no situar-nos en un pla superior. Hem volgut que tot fos comunitari. Seguim anant després de cada concert a la parada, no per vendre més, sinó per poder parlar amb la penya i preguntar-los què els ha semblat. Hi ha gent que potser ha vingut a vint bolos i que continua venint, i per això és interessant fer-hi una birra i que ens diguin què els sembla... Si ha estat millor o pitjor que l’última vegada.. Crear aquestes situacions és molt guai.


Parlant del disc, l’única col·laboració és la d’un amic, Enric Mont (LeCocq), cantant en italià una cançó vostra (“Sonno innamoratto di te”). I també és l’única que no és una versió. Per què?
A.T: Cada cop tenim menys prejudicis per ser reivindicar que som d’aquí i que podem ser més outsiders que la gent del nostre entorn professional. Per això hem col·laborat amb un col·lega de la Bisbal, en lloc de fer-ho amb l’artista de moda de torn.

A més de Lluís Gavaldà, també han participat als vostres discos músics com Amaral, Gorka Urbizu... Com us posicioneu respecte al fenomen de les col·laboracions?
J.D: Crec que ha existit sempre en el mainstream, però ara sembla que és la tònica general, que ho has de fer i que tothom t’ho demana. A Cala Vento ens demanen de fer moltes col·laboracions, gent que no sabem ni qui són, però sempre els diem: “És que no ens coneixem, no som amics”. I mira que m’agrada molt fer col·laboracions perquè som un grup de dues persones i ens tenim molt vistos. Penso que el factor humà és molt important, i molts cops sembla que aquests vincles només siguin per tenir visualitzacions i que s’hagin gravat cadascú des de casa seva sense veure’s.
A.T: Ara l’últim format, que ja delata molt clarament si t’interessa la música o bé només el negoci de la música, és la de col·laborar amb influencers. És a dir, es consideren col·laboracions musicals d’un suposat músic amb un influencer.
J.D: Amb l’Eva i en Juan d’Amaral vam estar tres dies en un estudi perquè ens no sortia res. I amb en Gorka igual, va venir aquí un parell de dies. Al final, la música és ajuntar-se amb la penya i fer coses.