Què vas pensar quan et van anunciar que et reconeixerien amb el Premi Enderrock Estrella 2025?
La veritat és que em va sorprendre i em va fer molta il·lusió. Especialment venint d'Enderrock, que és una revista que he vist néixer i de qui conec bé la feina que està fent. I també m’ha fet il·lusió que hi hagi Estrella Damm involucrada, perquè jo he tingut força relació amb ells a la televisió i he viscut el començament de les seves ganes de ser presents al món de la cultura. Fins i tot m'han ajudat diverses vegades en les meves coses personals, perquè produir exposicions o muntar festivals és molt complicat i calen suports.
Ara, a més, acabes de treure el llibre ‘Mirades dels 70’ (Pagès Editors, 2025). Què s'hi pot trobar?
Abans de la pandèmia, vaig fer una exposició sobre aquest tema. El problema és que les expos són molt xules, però efímeres; en canvi, el llibre es queda. És curiós perquè a mi la gent em coneix per diverses coses: per les fotos de concerts, per la tele… I tot i haver estat a 26 programes de TV, la gent em coneix només per un: l’Sputnik. I amb aquest llibre mostro la meva faceta de fotògraf a tota aquesta gent que em coneix per la tele i que no sap d'on ve la meva afició.
De petit ja anaves amb la càmera per tot arreu?
Sí, des de jovenet. Ho explico també al principi del llibre. Sempre reivindico la SEAS, que és la secció excursionista de l’Ateneu del meu poble, Sant Just Desvern. Amb 13 o 14 anys ja anava d’excursió amb la meva càmera Werlissa i, més tard amb una Minolta petita. I vaig començar a participar en concursos de fotografia.
Moltes vegades es diu allò de veure el món per un forat; tu has vist el món pel forat d’un visor…
Sí, perquè per defecte sempre vaig amb la mirada a punt. Soc molt observador i sempre estic una mica a l’aguait del que passa. Però encara falta una mica perquè arribi el moment en què ja puguem fotografiar directament amb el cervell.
En el fons, això és posar distància entre tu i el que estàs fotografiant. Això t'ha permès gaudir de tot el que has viscut? Per exemple, quan vas a un concert gaudeixes de l’actuació?
Bé, aquí hi ha molt a dir. He gaudit del concert de Bruce Springsteen, per exemple? Quan t'agrada la feina que fas i estàs molt concentrat, de vegades et costa de gaudir-la. Jo reivindico molt la tasca que fèiem els que vam començar en l’era analògica, com per exemple Xavier Mercadé [antic cap de fotografia d'Enderrock i cofundador de la revista]. El grau de concentració que teníem era molt diferent del d'ara. Treballar amb un carret de 36 fotos, i amb càmeres sense motor, feia que cada foto l’haguessis de pensar una miqueta. I a més, jo he sigut bastant pirata i he intentat ser fotos fins al final del concert. Amb això vull dir que moltes vegades no he gaudit tant com hauria volgut dels concerts perquè estava fent feina. I ara mateix, em passa una cosa extraordinària: el dia que vaig a veure un concert i no porto càmera, pateixo molt. M'ho segueixo contemplant amb mirada del fotògraf i això fa que no guadeixi tant del concert.
Bruce Springsteen al Palau d'Esports de Barcelona, el 21 d'abril de 1981 Foto: Francesc Fàbregas
El fet de ser un melòman ajuda a fer millors fotografies en un concert?
No sé si em puc considerar un melòman. El problema que tinc és que m'agrada la música i m'agrada la imatge. Ara, amb les exposicions que he fet, m'he adonat que cada persona té una mirada i una manera de fer. Per exemple, a l’enyorat Xavier Mercadé li agradava molt l'acció. Captava els moments d’energia, els salts i les expressions que feien els músics. A altres, els agrada més mostrar l'escenografia, que es vegin els llums… Jo m'he adonat, potser una mica tard, que el que a mi m'agradava era la mirada de l'artista quan està fora del tòpic de la fotografia. Per exemple, a la Tina Turner la majoria la mostra cantant explosiva; en canvi, la meva Tina Turner preferida està amb el cap baix, somrient, superguapa i molt relaxada. És una imatge diferent.
També has treballat a la televisió, que és un mitjà amb uns quants punts de contacte amb la fotografia. On has gaudit més?
És molt diferent. Jo vaig tenir l'oportunitat d'entrar a TV3 al començament de tot gràcies a l’Àngel Casas. Fer de fotògraf és una feina molt solitària i abans encara més que ara perquè després del concert havies de passar-te unes quantes hores revelant a casa amb la llum vermella i tenia ganes de treballar en equip i conèixer un altre mitjà. Vaig començar fent de regidor a l’Àngel Casas Show. I he anat fent moltes coses a la televisió, cap de programes del 33, productor executiu… La tele és molt xula. Si t'agrada el món artístic, allà pots gaudir de moltes coses perquè hi conflueixen el món de l'escenografia, el món del vestuari, el món del disseny… És molt gratificant.
Ara que tothom té càmeres collonudes al mòbil, la fotografia ha perdut valor?
Jo estic patint unes contradiccions importants. Aviat me n’aniré de viatge i, evidentment, m'emportaré una càmera, però per al dia a dia el mòbil és molt pràctic. Penso que l'autèntica fotografia s'està perdent: amb els mòbils s'ha democratitzat la fotografia i tothom se sent fotògraf. I això es combina amb el fet que ara cal tenir molta cura, no es poden fer segons quines fotos, hi ha gent que està pendent de si se’l retrata… La gent està molt susceptible. Ara mateix, em fa una mica de por de sortir amb la càmera a fer fotos al carrer.
.jpg)
.jpeg)
.gif)
