Gran expectació era la que es palpava, aquest dilluns, a L'Auditori de Barcelona, dins la temporada d'Ibercàmera amb el concert de l'Orquestra Simfònica de la Wdr de Colònia. Encara que, actualment, la direcció musical va a càrrec del romanès Cristian Măcelaru, en aquesta ocasió l'orquestra va venir, dins una gira per diferents ciutats de l'Estat espanyol, sota la direcció del colombià Andrés Orozco-Estrada (Medellín,1977), un interessant director que, precisament, acaba de ser  nomenat director de l'altra orquestra de Colònia: la Gürzenich Orchester Köln. El plat fort de la vetllada, sense cap mena de dubte, la participació de l'extraordinari violoncel·lista madrileny Pablo Ferrández que, després del bon sabor de boca que ens havia deixat fa gairebé un any al Palau de la Música Catalana, amb el Concert per a violoncel d'Antonin Dvorâk, ara se'ns presentava amb el poètic i sublim Concert per a violoncel en la menor, de Robert Schumann.
 
El concert, però, va iniciar-se amb l'obertura Egmont, de Ludwig van Beethoven, en què l'orquestra va deixar constància dels elements i característiques que la fan una destacada orquestra a Alemanya. Una corda molt ben cohesionada i homogènia, amb una afinació mil·limètrica, que equilibra i empasta amb més que correcció unes seccions de vent i metall molts professionals i eficaces. Vam escoltar una versió més concebuda des dels paràmetres de la música pura, de l'obertura de concert, més que no pas des de la narrativitat i retòrica associades al fet que l'obertura va implícitament lligada a ser el primer número musical de la música incidental escrita per a l'obra de teatre homònima de J.W.Goethe, Egmont.
 
La veritat que el plantejament d'Orozco-Estrada va anar com anell al dit. I és que no podem oblidar que es tracta d'un director de solvència i personalitat més que contrastades que l'ha portat a deixar empremta a orquestres com les d'Euskadi, Frankfurt Radio Symphony, Houston Symphony o, fins i tot, l'Orquestra Simfònica de Viena ,de la que va dimitir de la seva titularitat per desavinences personals, l'any 2022. Diem que va anar com anell al dit perquè la segona obra del concert va ser el sublim, i ja esmentat, concert de Schumann. Es tracta d'una pàgina tan hieràtica com dificultosa a nivell tècnic que l'ha convertit ja no tan sols en una de les grans pàgines concertants de l'instrument, sinó d'un concert que sembla un missatge provinent del més enllà assolit amb els profunds estats d'inspiració de Schumann. Van ser aquests els que van portar al compositor de Zwickau a compondre una pàgina amb qüestions d'escriptura i tècniques no ben bé resoltes del tot, que són les que expliquen el perquè Xostakòvitx en va arribar a fer una versió/edició. No podem oblidar que es tracta d'un concert que deu més la forma de 'peça de concert per a violoncel amb acompanyament orquestral' que no a un concert convencional. Dir això vol dir que l'acompanyament orquestral ha de sorgir d'un encaix al mil·límetre de la voluntat expressiva i poètica del solista. El nivell d'intensitat requerit no va assolir-se del tot, malgrat gaudir d'un solista estratosfèric que demostra conèixer a fons els secrets d'aquest enigmàtic concert, que no pas en va el té enregistrat amb l'Orquestra Filharmònica d'Stuttgart (Onyx, 2013).
 
La Cinquena Simfonia, de Piotr Ilitx Txaikovski, però, va portar la culminació de la visita de l'orquestra de Colònia en oferir-nos una lectura molt més que correcta on el bon fer d'Orozco-Estrada ens va oferir detalls propis dels grans mestres. El respectable va respondre com pertocava amb grans aplaudiments, cosa que ens va permetre escoltar una cristal·lina i inefable Amorosa pertanyent a la col·lecció Deu melodies basques de Jesús Guridi. Un més que bon concert.
 
Temporada Ibercàmera. Orquestra Simfònica wdr Colònia. Pablo Ferrández, violoncel. Direcció: Andrés Orozco-Estrada. L'Auditori de Barcelona, 24 de febrer de 2025. Obres de Beethoven, Schumann i Txaikovski.