El 2024 va ser per a la cantant folk de Pedreguer Sandra Monfort una temporada plena d’alts i baixos emocionals. Dos dies abans d’omplir el Palau de les Arts de València li van diagnosticar un càncer de mama, que per sort ja ha superat. Uns mesos després va posar el punt final a la trajectòria del trio Marala. I entremig ha gravat l’EP La mona de nit (Propaganda pel Fet!, 2025), que inaugura nova etapa artística i personal.



Quin any, no?
Sí! Ha estat un 2024 de no parar entre unes coses i altres... Hospitals, concerts, escenaris... Però bé, ja ha passat i ara estic molt contenta. La música ha estat una gran ajuda en els dies més difícils i m’he sentit molt forta i molt bé.

L’anunci del comiat de Marala, amb Clara Fiol i Selma Bruna, ens va agafar desprevinguts. Ja ho teníeu planificat?
El que teníem planificat era tancar la gira al gener, perquè feia gairebé dos anys que estàvem tocant i teníem ganes de parar. Però en aquesta aturada hem tingut moltes converses sobre què volíem fer en un futur, i aquí va sorgir la idea de deixar definitivament el grup. Ens vam adonar que no podíem sostenir la dimensió que estava adquirint el projecte. Marala s’estava fent molt més gran del que nosaltres podíem sostenir, i el ritme de la indústria és frenètic. S’espera que les artistes estiguem sempre creant, presentant novetats i mantenint una presència constant. I tampoc ens donava un retorn que ens permetés viure tranquil·les. Arribades a aquest punt, o continuàvem sacrificant la nostra salut mental o ens aturàvem i reflexionàvem sobre què volíem fer. I vam decidir cuidar-nos.



Perquè si alguna cosa hem après aquest darrer any és que la salut és el primer.
La situació no és nova. Sembla un patró que es repeteix: quan un grup és al punt més àlgid, de sobte decideix plegar.
Sí, absolutament. Molts grups de l’escena valenciana estan deixant-ho. I molta gent ens demana per què. Però potser haurien de preguntar-se què està passant realment en el marc social, econòmic i cultural que ens està fent la vida impossible. Dedicar-se a la música és fer de funàmbul a causa de l’exposició pública, el sacrifici d’anar amunt i avall, les xarxes socials... Tot plegat és un material explosiu que ens travessa la salut mental. Emocionalment has d’estar molt forta per sostenir tot el que suposa ser artista.

Ara que heu tancat una etapa, quin balanç fas de Marala?
Crec que vam fer les coses bé. Vam cuidar el projecte, vam fer una música de qualitat i vam dir el que pensàvem sense tallar-nos. Vam intentar cuidar-nos a nosaltres i les persones amb qui hem treballat. Totes tres vam posar la cura al centre, no només en la música o en la nostra imatge, sinó també en la gent amb qui vam treballar. La cura és ara mateix un acte subversiu i anticapitalista. Actualment els artistes estem acostumats a fer, sense parar-nos a pensar per què, i Marala sempre vam tenir clar que si fèiem alguna cosa era perquè realment ens motivava i ens feia sentir bé.


Marala va tenir un fort component polític. Creus que aquest vessant va anar guanyant força amb el temps?
El fet de ser tres dones liderant un projecte i cantant en català ja és en si mateix un acte polític. Tot i això, nosaltres vam decidir ser encara més explícites en els nostres missatges perquè sentíem que era necessari. Quan vaig començar en la música, era molt difícil trobar referents femenins als escenaris. Ara n’hi ha més, i crec que Marala ha aportat el seu gra de sorra a aquest canvi social i cultural. En qualsevol cas, tampoc crec que hi haja hagut una intenció superclara de voler polititzar el contingut de les nostres cançons ni res d’això. El que diguem és política perquè tot és política. Les coses íntimes també són política. Marala parlava des d’un llenguatge íntim i també tenia un vessant gamberro, perquè sabíem que aquesta referència d’una dona fent el que li surt de la petxina a dalt d’un escenari és important que estiga ben present.

Què creus que has traslladat i has aprofitat de Marala per a la teva trajectòria en solitari?
Marala va ser un espai de retroalimentació, que es va nodrir dels nostres projectes individuals, i també nosaltres hem impregnat les nostres obres amb l’essència de Marala. Hem compartit llibres, discos, referents... Hem passat vuit anys juntes, parlant cada dia. I totes aquestes experiències han deixat petjada en la meva música.

El teu projecte individual inicia una nova etapa amb 'La mona de nit', un EP que has enregistrat parcialment a casa teva.
Sí, l’estiu passat em van operar del pit, a causa d’un càncer de mama, i sabia que hauria d’estar un mes asseguda a casa. Així que vaig aprofitar per apuntar-me a classes de producció. Va ser llavors quan vaig començar a produir temes com “Beneïda”. Vaig començar tota sola, però al final l’enginyer de so Tristan Smag m’ha acompanyat moltíssim, tant en la producció com en la part més tècnica. I després vaig anar a gravar les veus a Anima Studio, amb Joel Gilabert.

Comparat amb els teus anteriors treballs en solitari, el nou disc és el més ballable i expansiu?
Totalment! Ara mateix tinc moltes ganes que la gent balle amb la meua música, i que es deixe anar. Vull oferir unes cançons alliberadores, que convidin a la celebració, a la festa i al jolgorio. Tot i que la meva música sempre tindrà un toc nostàlgic i misteriós, ara també hi vull introduir elements de música de club, ritmes de tecno, bombo a negres, bakalao...



El títol del disc representa una segona part del teu anterior treball, 'La mona'(Hidden Track Records, 2023)?
Sí, perquè és una extensió de La mona, situada en el moment en què cau el sol i es fa de nit. Volia reflectir la transformació que vivim quan la nit ens convida a ser una altra versió de nosaltres mateixes. L’EP és una oda a la transformació, a la reivindicació queer, a les dissidències, a l’alliberament i a l’enterrament de la norma des de la col·lectivitat, i ho volia fer des de la xarxa afectiva, el ball i el desmelene conjunt com un acte rebel i alhora divertit.


El primer senzill d’avançament, “Beneïda”, té una barreja molt interessant d’elements tradicionals i electrònica.
Sí, va ser la primera cançó de l’EP. Volia que sonés mediterrània, amb dolçaina i melodies arabesques, però també amb un ritme de reggaeton, perquè és un dels estils que més m’agrada ballar. M’he inspirat molt en la cantant grega Marina Satti, que m’encanta.

El teu segon senzill, “Bandida”, porta a una fusió entre tradició i modernitat a un territori molt interessant ja des del principi, amb un préstec del pasdoble “Xàbia”.
És la cançó més bandida que tinc [Riu], amb una lletra que és múrria, garrula i punki. I, per arribar al resultat que volia, vaig agafar el pasdoble “Xàbia”, que és preciós i forma part del nostre imaginari popular. Tothom el coneix i l’ha sentit, i fins i tot alguns l’han cantat i altres l’han tocat. Volia portar-lo cap a un lloc més electrònic, més potent. La cançó “Bandida” vol explicar l’aparició als pobles de les noves generacions modernes, a través del queer i de les formes i desitjos diversos d’estimar... Representa una intersecció i és un compendi de tota aquesta pluralitat.


És una manera d’anar en la direcció de “Zorra”, de Nebulossa?
Sí, volia apropiar-me dels termes pejoratius que sempre ens han posat al damunt a les dones per aixafar-nos. Abans, quan a una se li deia que era una zorra, era per anul·lar-la i que no tinguera cap poder dins la societat. Ara és important que nosaltres puguem apropiar-nos d’aquests termes i resignificar-los, perquè no hi haja cap paraula que ens puga tombar.

El tema “La seducció” comença amb un arpegi de guitarra que sembla una picadeta d’ull als teus orígens…
Algun dia faré un disc només de veu i guitarra, però sent que ara mateix em portaria a un terreny que no és el meu. Valore molt el meu instrument i m’encanta tocar la guitarra, perquè em relaxa i em porta molta pau. Tota la meua part creativa naix des d’una guitarra. Per això volia que hi haguera una mica de guitarreta a “La seducció”.

La darrera cançó, abans de la instrumental final, és “Siesta, polvo i escabussó”, que sona com New Order…
Sí, és una mica vuitantera. Sempre m’han encantat Phil Collins i Kate Bush. És el primer cop que faig una peça pop tranquil·la, a l’estil de L’Impératrice. És un tema lleuger, d’estiu, i sense estrès.