La bagenca va presentar-se en format de quartet, acompanyada per Marina Lluch (guitarra), Pep Soler (baix i teclats) i Andreu Moreno (bateria). Un combo amb qui va fer el primer concert “amb el meu fill fora de la panxa”, tal com va voler destacar Vila. El gros de l'espectacle va estar integrat per les cançons que formen part d'Ara sempre, temes que transcorren per racons musicals poc evidents, i que Vila executa amb una evident exquisidesa en els arranjaments i la interpretació.
Anaïs Vila amb Pep Soler, Marina Lluch i Andreu Moreno a l'Auditori de Girona (03/2025) Foto: Axel Casas
El temps se suspèn en les peces d'Anaïs Vila, on sovint es generen espais per als silencis. Un bon exemple n'és la delicada “Com una flor”, un tema sobre la salut mental. Cançons teixides sobre atmosferes sonores, amb jocs subtils entre les cordes de Vila i Lluch, on sempre el menys és més. Economia interpretativa al servei d'un repertori construït al voltant de la idea que, segons Vila, “les nostres decisions tenen importància en allò que passarà demà”. Determinisme, cura i autoexploració són els temes que recorre un cançoner que també va repassar algunes de les cançons de l'anterior treball Contradiccions (Temps Record, 2020) —“Evolucions”, “Decisions”, “Friccions” i “Raons”—, i del segon àlbum Fosc, cançons per veure-hi clar (Temps Record, 2017) —“Fosc” i “Em perdo”—.
Deu anys després del debut amb Entre els dits (Temps Record, 2015), encara cal insistir que Anaïs Vila és una artista a qui cal seguir i escoltar. El darrer treball Ara sempre ha estat una de les propostes de cançó d'autor més interessants de la temporada, i mereix trobar espais per poder ser gaudida. Un exercici d'introspecció musical amb un control del temps i la melodia exemplar, del qual tenim pocs exemples en el panorama actual. Ens calen més Anaïs Vila; ara i sempre.


Carles_R-3595_copia.jpg)










.gif)


