El cantautor torrentí Pau Alabajos presenta un llibre i CD amb musicacions de poetes valencians i catalans, Versos a la vietnamita (Rebel / RGB Suports, 2025), que incorpora l’EP Una granota viva a la butxaca (RGB, 2024), dedicat a Vicent Andrés Estellés. Avui, un dia abans que surti el disc, ens regala en primícia un dels temes del disc, "La llibertat", la musicació que fa dels versos homònims del poeta sanaügenc Joan Margarit i conversem amb ell sobre el paper dels músics en la divulgació de la poesia i en la presa de consciència política de la gent. 


El títol del disc, 'Versos a la vietnamita', en referència a les màquines copiadores de propaganda clandestina dels anys seixanta, ens indica que som davant un disc combatiu?
Sí, és un títol combatiu, perquè es complixen cinquanta anys de la mort de Franco i he volgut fer un recopilatori que siga al mateix temps un llibre i un disc. La idea era publicar una antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista. 
 
Què vols dir amb ‘incompleta’?
Ho dic amb una deliberada ambigüitat, perquè no hi cabien tots els poemes antifranquistes en un sol recull i també perquè considere que la dictadura encara no ha acabat. Hi ha una continuïtat, uns vasos comunicants que demostren que hi ha moltes actituds repressives dels anys foscos de la dictadura que es repetixen. És el cas, per exemple, de rapers com el mallorquí Valtònyc, que ha escrit el pròleg; del lleidatà Pablo Hassel, o de la continuïtat de gran quantitat de jutges de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem que venen del franquisme. Hi ha herències que continuen intactes i, per tant, encara continua vigent la feina de fer poesia i cançons antifranquistes.
 
Per què has plantejat l’edició en format de llibre-disc?
És una compilació de poemes musicats. Per tant, té molt de sentit que siga un llibre perquè s’hi contextualitzen totes eixes poesies i l’època de les vietnamites i la clandestinitat en la qual van ser escrites. El treball incorpora la cançó i la poesia, però també les publicacions clandestines, revistes, pasquins...
 
Per què vas encarregar el pròleg a Valtònyc?
És un llibre de ple dret que comença pel pròleg de Valtònyc, perquè encara argumenta més i accentua el que s’explica al llibre, que hi ha una continuïtat en la repressió de l’Estat des de la dictadura franquista fins a l’actualitat. I, en eixe sentit, el seu cas és paradigmàtic. A més, ha fet una cosa molt bonica perquè ho ha escrit des de l’afecte i des de l’emoció. 
 
El llibre es completa amb un assaig complet? 
Sí. El primer capítol parla dels poetes del Price, el primer Festival Popular de Poesia Catalana, celebrat a Barcelona el 1970, en què el bo millor de la poesia antifranquista va recitar davant de quatre o cinc mil persones. Va ser una bona fotografia de l’escena poètica més compromesa. Més endavant faig una disquisició sobre la difusió de la poesia que han fet els cantautors durant els darrers cinquanta anys. Entre altres coses, parlo de la relació amb poetes antifranquistes, de Lluís Llach i Ramon Muntaner amb Miquel Martí i Pol; Raimon amb Salvador Espriu; Maria del Mar Bonet amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel... És una manera de fer valdre la feina que s’ha anat fent. 
 

TERRA I CULTURA

Creus que el paper de la Cançó ha estat fonamental en la difusió de la poesia catalana?
La Cançó és una de les ‘assignatures’ pendents, i aquesta és una paraula triada expressament. No comprenc que no tinga més pes en la Universitat, sobretot respecte als anys de la dictadura. A Filologia Catalana, quan s’estudia la poesia del segle XV es fan tres o quatre sessions sobre la tradició trobadoresca, que estava escrita en occità. En canvi, quan s’arriba als anys setanta del segle XX, es deixa fora la Cançó. I això no té cap sentit. Si la cançó era bona per explicar la poesia a principi de l’edat mitjana, també ho hauria de ser per explicar la seua difusió al llarg del segle passat.
 
Entre els poemes que has musicat, també hi ha la cançó “Esperant Ulisses”, d’Ovidi Montllor. Per què?
Hi ha un poc de polèmica sobre si el text era realment de l’Ovidi o de Vicent Andrés Estellés, però la majoria s’inclina pel cantautor. Tot i que no és una cançó eminentment antifranquista, l’he posat per reivindicar la cançó com a poema.
 
El teu darrer EP, 'Una granota viva a la butxaca', estava dedicat a Estellés i ara s’integra al nou treball. Com serà el nou directe?
La posada a escena de l’anterior disc era part de l’espectacle La paraula viva i amarga, centrat en un recorregut per la vida d’Estellés. Al nou directe, Estellés també hi serà present perquè és un poeta antifranquista ineludible, però no em centraré només en la seua figura, sinó en l’època i el context històric. A l’escenari hi haurà una vietnamita de l’època, que formarà part de l’escenografia. Amb els poemes del nou disc i altres de gravats prèviament faré un trajecte per diverses veus crítiques que parlaran de l’època de les copiadores, la clandestinitat i la lluita antirepressiva.



En el marc de l’Any Estellés, hi ha hagut actes arreu, malgrat que la Generalitat Valenciana s’ha desentès de la commemoració.
Malgrat o gràcies? Jo em plantege si sense eixe boicot s’hagueren fet tantíssimes coses. Eixa provocació i declaració de guerra ha sigut un tret al peu de la dreta cavernícola valenciana, perquè d’alguna manera ha fet que la gent es revolucione i comenci a organitzar actes des de la societat civil. I eixa és una bona notícia.
 
Als teus primers discos no hi havia poetes musicats, però amb el temps han anat guanyant espai. Per què?
Musicar un poema és un procés complicat de fer, no és gens fàcil. Als primers discos no tenia la capacitat per a musicar poemes amb cara i ulls. Més enllà de la meua vocació, sempre m’he sentit deutor i aprenent de la feina d’Ovidi amb Estellés, Llach amb Martí i Pol, Raimon amb els clàssics i Espriu, i tants i tants altres. A l’escena catalana hi ha una escola increïble de musicació de poemes, cosa que en altres cultures no passa. I això és un bon motiu per a treure pit. 

Has estudiat Filologia Catalana i sempre has tingut un peu als escenaris i un altre a les aules. Com compagines les dues facetes?
He fet tallers didàctics a alumnes de secundària i de batxillerat, i a la Universitat. He donat a conèixer Estellés a través de la poesia musicada. I ara he volgut ampliar el focus amb la mirada a una època passada, perquè m’he adonat de com tornen a puŀlular per damunt dels nostres caps els fantasmes i les mostres del feixisme. Hem de tornar a recordar el paper de la dictadura franquista i estos cinquanta anys que han passat des de la mort de Franco, perquè la gent torne a entendre què és el que està en joc.
 
Creus que la veu dels poetes és més necessària que mai?
Crec que sí, perquè cal reivindicar la cultura com a ferramenta de transformació social o, com diu el director del festival BarnaSants, Pere Camps, com el kalàixnikov del segle XX. Part de la societat ha tornat a recuperar els discursos d’odi de manera gratuïta i l’única manera de combatre’ls és amb la cultura, la poesia i la cançó, que són la sublimació d’eixa ferramenta de transformació.
 

Als somiadors de totes les generacions els agrada deixar el món millor del que l’han trobat, però tots han fracassat. Un poema o una cançó segueix sent una bona arma per millorar el món?
Jo crec rotundament que sí. Cada generació necessita una banda sonora. Les cançons no canviaran el món, però sí que acompanyen i donen força a les persones que es trenquen les banyes per a poder fer eixos canvis possibles. Moltes vegades no s’aprecia, però és molt fort l’impacte de sentir-se acompanyat per una cançó que explica en poques paraules la lluita en què estàs immers. Les cançons són necessàries i imprescindibles quan ho dones tot durant una etapa determinada de la teua vida, que normalment és la joventut. Moltes vegades es tendix a demanar massa coses a una lletra de cançó, quan tothom sap que les cançons d’amor també són de lluita. No cal una referència política explícita per a ser una banda sonora que ens ajude a tirar endavant en aquesta societat. 
 
A les eleccions municipals del 2015 vas ser escollit regidor a l’Ajuntament de Torrent per Compromís, i actualment ets secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor. Quin balanç fas del teu activisme polític i cultural?
He après moltíssim, per descomptat, però també ha sigut molt frustrant. Jo vaig entrar a la política local per tractar de canviar el meu poble, però quan vaig arribar a les institucions em vaig adonar del mur que hi ha degut a la manca de competències i a lleis escrites des d’àmbits que no són el municipalisme. És veritat que algunes de les coses que vam proposar al plenari es van poder realitzar i que han millorat d’alguna manera el poble de Torrent, però també hi ha altres coses que hem perdut. Per exemple, una de les propostes que férem fou posar el nom de Vicent Torrent a l’Auditori, i la primera decisió política del nou govern municipal de PP-Vox va ser retirar-li el nom.


Al disc 'Teoria del caos' (Cambra Records, 2008) vas fer una cançó sobre l’accident de metro de València, “Línia 1”. Ara n’has escrit alguna alguna sobre la Dana?
Ara mateix no, però és molt probable que la faci. En realitat és molt difícil fer una cançó quan hi estàs tan implicat i no tens la perspectiva per mirar amb certa distància. No és que no m’haja posat davant el paper en blanc, sinó que encara necessite respirar una miqueta i digerir-ho bé per a poder-ho explicar-ho com cal. De vegades la immediatesa de les xarxes socials fa que no pugues ser crític amb un raonament, cal donar-li el temps i l’escalfor que requerix una cançó com esta. A vegades s’han d’escriure a foc lent, sobretot les que parlen de qüestions tan sensibles com haver perdut 227 persones per culpa d’un fenomen atmosfèric els efectes del qual s’haurien pogut evitar amb una altra acció política.
 
Hi ha un poema d’Estellés, inclòs a 'Llibre d’exilis' (1971), que parla d’una barrancada similar el 1957 a Catarroja...
Clar, és la repetició de la jugada. El canvi climàtic fa que el fenomen s’accelere i que ocórrega més vegades que abans, però sobretot la causa de les inundacions tan grans és la gestió que s’ha fet del territori. Llavors no hi havia ni la desena part dels cotxes que hi ha ara, ni estava asfaltada tota la comarca. Es va fer el Pla Sud, que ha permès que València quede protegida d’este tipus d’aiguats, però que fa de mur per a la resta de l’Horta Sud, que és l’àrea metropolitana. Per tant, tota eixa pressió turística i urbanística en una situació com la de la Dana pot acabar generant un drama humà.