El cantant i compositor valencià Pau Alabajos (Torrent, 1982) ha musicat enguany "Fundacions de la ràbia", del poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés (1924-1993), del qual se celebra enguany el centenari del naixement. La cançó està publicada al disc Una granota viva a la butxaca (RGB Suports, 2024). La peça ha estat escollida pel jurat del certamen Terra i Cultura, organitzat per la Fundació Lluís Llach, com a una de les cinc finalistes —al costat de les musicacions de Borja Penalba, Eduard Iniesta, L'Arannà i Anna Ferrer & Jolly Damper— a rebre el premi Miquel Martí i Pol 2024 a millor musicació d'un poema català. Els guanyadors es faras públics el dimecres 13 a la Casa Golferichs de Barcelona, a partir de les 19h.


Què et va portar a musicar "Fundacions de la ràbia"? 
Enguany es commemora el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés i estem treballant en quatre projectes 360 graus: un llibre, Vicent Andrés Estellés. La veu d'un poble (Sembra Llibres, 2024), la primera biografia escrita sobre el poeta de Burjassot; un concert didàctic dirigit a l'alumnat de Secundària i Batxillerat, que hem passejat per un grapat d'instituts i biblioteques públiques municipals, i que porta per títol Estellés a cau d'orella; i un espectacle estrictament musical que es titula La paraula viva i amarga amb un repertori de musicacions de poemes d'Estellés que hem anat enregistrant en diversos treballs discogràfics, com són Pau Alabajos diu Mural del País Valencià de 2013, Ciutat a cau d'orella de 2018 i el nostre últim EP, Una granota viva a la butxaca, que conté quatre poemes nous del "fill del forner" convertits en cançó, entre els quals es troba "Fundacions de la ràbia". 


 
Què t'interessa d'aquest d'Estellés?
El que ens va impulsar a musicar aquest poema és l'últim projecte, Arbres de pols, un espectacle teatral amb música en directe. Es tracta d'una obra de ficció inspirada en un altre dels poemes del Llibre de meravelles, "Arbres de pols", on Estellés fa referència a un personatge (no sabem si real o inventat): una dona que baixa d'un autobús a la Plaça Sant Agustí i que porta una cistella penjada del braç. No sabem el seu nom, no sabem d'on ve, però el poeta ens diu que es dirigeix a la Presó Model de València. He escrit una ficció a partir d'aquest personatge, imaginant-me que té la intenció de visitar-hi un pres polític i la conversa que mantenen durant 60 minuts vertiginosos. L'espectacle va filat per una banda sonora prenyada de cançons inspirades en poemes del Llibre de meravelles, i "Fundacions de la ràbia" havia de formar part sí o sí del repertori, perquè il·lustra la indignació davant les repressions quotidianes i la ràbia d'un personatge reclòs en una cel·la per les seues conviccions polítiques.
 
Com vas abordar la musicació d'aquest poema? 
"Fundacions de la ràbia" és un poema de contrastos. Hi ha per una banda la descripció de la València llòbrega de postguerra, fosca, caracteritzada per les repressions quotidianes del règim franquista i la supressió de llibertats civils. Però Estellés sempre deixa una finestra oberta a l'esperança, per on entra una glopada d'oxigen, que ha de ser el carburant necessari perquè la gent que s'organitzi i lluiti, des de la clandestinitat i des de la primera línia del front, contra els abusos del franquisme, mantinga viva la flama de la llengua, la cultura i la democràcia. Eixa finestra són els versos lluminosos 'amb aquell impudor que la vida demana / aquell amor capaç de fondre tots els ploms / rebentar les perilles, deixar el món a fosques'. Eixe amor amb majúscules que és l'antídot contra l'odi i la desesperació, necessitava uns arranjaments expansius, lluminosos i potents al final de la cançó, com una mena de declaració de principis, en contraposició amb l'amargor dels primers versos que descriuen els dèficits democràtics que eren el pa nostre de cada dia en la València franquista i que musicalment són més lànguids, amb l'acompanyament d'un piano més nostàlgic i malenconiós.
 
Quines connexions hi tens amb el poeta?
Estellés és el meu poeta de capçalera, des que vaig descobrir "Els amants", quan era un adolescent, i els seus versos em van agafar per les solapes, com si m'estigueren interpel·lant. Descrivia amb un llenguatge directe, diàfan, entenedor, moltes de les coses que jo estava experimentant durant aquells anys de descobertes, de primeres vegades de tantíssimes coses. D'"Els amants", vaig saltar a altres poemes del fill del forner, sobretot del Llibre de meravelles i del Mural del País Valencià, i d'Estellés vaig saltar a altres poetes que m'interessen, com ara Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Maria-Mercè Marçal, Marc Granell... Sempre dic que si Estellés no s'haguera creuat en el meu camí potser ara mateix no estaria dedicant-me al que em dedique. Per això tinc un connexió tan gran amb la seua poesia, perquè em va obrir una finestra a la literatura. 
 


De quins poetes ets més fan o has musicat més?
Sense dubte, Estellés és el poeta que més he treballat, dedicant-li discos monogràfics com el Mural del País Valencià o Ciutat a cau d'orella. Fins i tot, en el disc en directe que gravàrem al Palau de la Música de València l'any 2012, amb una orquestra simfònica damunt de l'escenari, el fil vertebrador de l'espectacle eren els versos d'Estellés, que recitaren algunes amigues i companyes de mil batalles, com ara Núria Cadenes, Vicent Partal, Miquel Gil, Feliu Ventura, Cesk Freixas, Amàlia Garrigós... Però també he musicat alguns poemes del llibre Estimada Marta de Miquel Martí i Pol, he convertit en cançó el manifest feminista en vers "Vuit de Març" de Maria-Mercè Marçal que editàrem en el darrer disc amb les veus de Gemma Humet, Meritxell Gené i Marta Rius o el poema número XLVI de La pell de brau de Salvador Espriu. L'any vinent publicarem algunes adaptacions musicals de poemes que encara no podem desvelar! 
 
Què t'agrada de la Cançó que musica poetes? 
L'Ovidi n'és la meua porta d'accés. Quan vaig escoltar per primera vegada aquell disc mític d'Ovidi diu Coral romput de Vicent Andrés Estellés (Ariola, 1979), em vaig quedar bocabadat. Com es podia produir tanta bellesa amb tan pocs elements: la veu tel·lúrica de l'Ovidi, les guitarres sensibilíssimes de Toti Soler i Toni Xuclà, i els versos amargs i lluminosos, a parts iguals, de Vicent Andrés Estellés. Crec que és un dels cims de la nostra cultura. Què em dius de "M'aclame a tu"? És una cançó insuperable! Però també m'interessa molt la feina que han fet Lluís Llach amb Miquel Martí i Pol o Maria del Mar Bonet amb Rosselló Pòrcel. Sense ells, aquesta poesia no hauria arribat al gran públic, han sigut l'altaveu necessari perquè alguns dels versos més corprenedors de la nostra literatura connecten amb la gent del carrer.
 
Quina línia de continuïtat veus amb la Nova Cançó? En diferencies la teva musicació d'alguna manera?
Continuïtat total. Com deia Joan Fuster en un dels seus aforismes, "la cultura és corregir i augmentar". Per a mi això significa abeurar dels clàssics de la Nova Cançó, i abordar la meua feina amb una actitud similar a la dels Ovidis, Llachs i Bonets, entendre la importància cabdal de divulgar, a través de la música, alguns dels poemes més simbòlics de la nostra literatura. Aproximar les nostres escriptores i escriptors a la gent jove sobretot, que moltes vegades veu la poesia com una cosa llunyana i inaccessible, i gràcies a la música, els arriba fins al moll de l'os. Amb uns arranjaments més contemporanis, més actuals, treballant braç a braç amb productors artístics que són els responsables últims del so d'alguns dels seus grups preferits, els cantants poetes que van desaparèixer a les darreries del segle XX però que estan de rabiosa actualitat, com és el cas de la poesia antifeixista d'Estellés o d'Espriu, o la poesia feminista de Maria-Mercè Marçal.
 


Quina funció dones a la poesia i quina, a la cançó?
La Cançó és un gènere minoritari dins de l'actual escena de la música en català, però té una rellevància cabdal. Perquè és una disciplina a cavall entre dos hàbitats molt diferents, els teatres, auditoris i cases de cultura, d'una banda, i els grans festivals, de l'altra. Les sales de concerts, que eren els espais intermitjos, pràcticament han desaparegut. La Cançó generalment es vincula a les programacions culturals dels ajuntaments i institucions públiques, que entenen que més enllà d'una banda sonora festiva i alegre, per als moments d'oci, la música és també un vehicle per a l'intercanvi d'idees i emocions, per tal de generar debat, per fer pensar i sentir. És una disciplina bastant desvinculada del consum d'alcohol, per a escoltar sobri, posant-hi tots els sentits, la qual cosa exigeix una escolta activa per part del públic, una retroalimentació. Per això crec que la vida útil dels projectes de cançó d'autor és més llarga.

Per què? Creus que va més enllà de modes? 
Sí, perquè la Cançó no és tan dependent dels circuits festius i de les modes passatgeres, la major part de les vegades el showbusiness està interessat en fer diners ràpids i sovint el negoci no està tant en la música, sinó en el que significa vendre milers i milers de polseres i lucrar-se de les barres. Els caps de cartell sí que ingressen durants uns anys uns bons catxets, però desapareixen de seguida perquè actuen durant els estius en setanta o vuitanta pobles on el line-up és pràcticament idèntic, aquestes propostes tenen una exposició i una visibilitat brutal durant un temps a nivell mediàtic i de cartelleria, però es cremen de seguida, perquè no poden fugir de la lògica capitalista dels grans festivals, que espremen al màxim les propostes punteres —i de moltíssima qualitat— que tenim a casa nostra. La poesia i el teatre, fent una analogia, són la "Cançó" de la literatura catalana.  
 
Què trobes o t'atrau de la poesia dels Països Catalans?
El relleu generacional és un fet i crec que hi ha bona cosa de propostes poètiques amb vocació transformadora arreu dels Països Catalans. Hi ha gent molt jove fent versos combatius i connectant amb nous públics, obrint camins trencadors per a la literatura catalana, lluny del paper imprès. La poesia escènica i els continguts digitals són una autopista per als poetes que ara tot just comencen i que es dirigeixen a un públic que ja no consumeix literatura com es feia abans.