La maresmenca Judit Neddermann acaba de publicar un nou disc, el sisè de la seva carrera. Es diu Judit Neddermann i Pau Figueres (Música Global) i, per primera vegada des que va debutar en solitari, no el signa sola sinó conjuntament amb el guitarrista Pau Figueres. Es tracta d’un disc agosarat, fet bàsicament amb veu i guitarra, i que compta amb una col·laboració de luxe: Joan Manuel Serrat. Hi trobem 13 cançons, la majoria d’autoria pròpia, cantades en quatre llengües: català, castellà, portuguès i francès.



Amb el Pau fa molt de temps que toqueu junts, però aquest disc és el primer que signeu conjuntament. Per què?
El Pau forma part de tota la meva carrera com a cantautora. En el primer disc va col·laborar a dues cançons tocant la guitarra. Em va produir i va gravar les guitarres del segon i el tercer disc. En el quart va gravar les guitarres, però el va produir el seu germà, l’Arnau Figueres, i el cinquè el van coproduir els dos. Li vaig proposar un disc de duet perquè realment sento que artísticament som un duet. Ell toca i s’expressa a través de les cançons que jo he fet. Penso que quan escoltes aquest disc et pots fer una idea molt exacta de com viu el Pau la música, de com toca i de com li agrada acompanyar. Jo no li he demanat res concret ni sento que hagi de modificar res. Ens entenem de forma profunda i molt espontània. Ell es posa a tocar, m’acompanya a les cançons i m’encanta com ho fa.
 
Com ha anat el procés del disc?
La composició ha sigut com sempre: jo els últims dos anys he anat component les cançons a mesura que anava vivint experiències que m’inspiraven. Quan en vaig tenir cinc o sis vaig veure que feien olor de disc nou. A més, va coincidir amb els deu anys del meu primer concert i vaig mirar una mica enrere. I aquí va ser quan vaig començar a pensar a fer un disc a duet amb el Pau. Sí que hem fet una cosa diferent respecte als altres discos. Fins ara, jo li enviava les cançons, ell se les escoltava i quedàvem per gravar una maqueta. Ell pensava els músics que hi havien de tocar i els enviava a cadascú el seu arranjament. Aquest cop no hem quedat abans de gravar i hem anat directament a l’estudi. El conec perfectament i sé del que és capaç. Vaig descobrir les cançons a l’estudi i és el que ha quedat al disc. És un disc de total confiança mútua.
 

És a dir, quan vas començar a fer les primeres cançons, encara no havies pensat que sortirien en aquest format, però amb les últimes, sí.
Sí, amb les últimes ja ho tenia clar, però això no m’ha fet modificar-ne el nucli. Sempre intento que siguin cançons rodones, que transmetin alguna cosa i que harmònicament i melòdica siguin interessants. Vull que quan les escoltis, tinguis ganes d’escoltar-les fins al final, que no avorreixin gens i que t’atrapin. I faig servir el mateix criteri que quan escolto una cançó de qualsevol altra persona, mirant què em transmet i si allò m’atrapa o no. Quan les faig jo, les passo pel mateix filtre, i em pregunto a mi mateixa si em queda bé com a cantant. No dic que em sigui fàcil, perquè les meves cançons em suposen un repte, però són reptes que, si els assoleixo, m’agraden estèticament i emocionalment.
 
Et passa el mateix en decidir versionar una cançó d’altri? En aquest disc n’hi ha un parell (“Hace un tiempo ya” i “Mistério do som”).
Les dues versions que hem gravat són cançons amb què, quan les canto, em sento tan connectada que m’agraden com si les hagués fet jo. Em generen el mateix estat musical en què puc jugar, puc gaudir del timbre, puc gaudir del Pau i de tot el que s’inventa pel camí. I són cançons que, emocionalment, em porten a un lloc que m’encanta. “Hace un tiempo ya”, de Pau Lobo, m’agrada perquè parla del moment que aconsegueixes somriure després d’un dol i m’identifico molt amb la lletra perquè fa un any que va morir el meu avi. I m’agrada molt el que expressa “Mistério do som”, de Pedro Altério: parla del misteri del so, del que ens fa fer música des de temps ancestrals, del que ens fa vibrar.
 
És habitual que treballis amb els teus germans —com amb Meritxell Neddermann, amb qui has publicat ja diverses cançons—, i en aquest disc hi has involucrat bona part de la família.
Sí. Som cinc germans. A més de la Meritxell, també hi ha la Mireia, que és lingüista i sempre em corregeix tots els textos i m’ajuda que el català i el castellà siguin correctes. També la Júlia, que és la més petita i l’any passat es va graduar en disseny gràfic. És una persona brillant amb el que fa i és qui ha fet el disseny del disc. Per la seva banda, l’Enric es va graduar també l’any passat en joieria a la Massana i fa unes peces d’autor molt especials. Li vaig demanar si podia fer una peça que presentés el disc. Va fer una meravella, i ens va semblar tan icònica que l’hem deixat sola a la portada, sense els nostres noms ni el títol. Creiem que ens representa i que la peça allà flotant crida molt l’atenció. A més, li he dedicat una de les cançons del disc, “Joia de l’univers”, que parla d’ell i de com n’és d’especial.


No és de la teva família, però també has convidat a col·laborar en el disc Joan Manuel Serrat.
Sí, n’estic molt contenta. Li vaig proposar cantar “Vinc d’un poble, que vaig fer per al meu poble i per poder cantar aquest sentiment de pertinença. Això és una cosa que he après de Serrat, de cançons com ara “Mediterráneo”, “El meu carrer”, “Cançó de matinada”… I quan vaig compondre “Vinc d’un poble”, li vaig voler fer un petit homenatge a la lletra: ‘amants de tan sols quinze anys / no han tingut temps d’aprendre’n…’ [“Paraules d’amor”]. Vaig pensar que si Joan Manuel Serrat volgués venir a gravar-la, seria un dels majors regals que puc tenir com a cantautora. Li vaig proposar i em va dir que sí. Va venir a l’estudi i va ser preciós, molt emocionant, i vaig aprendre moltíssim com a artista i com a cantant en veure’l gravar. Ja havíem cantat junts algun altre cop, però aquesta ha estat la primera vegada que ha cantat una cançó meva.

S’ha tornat una cançó indispensable en el teu repertori.
Totalment. Com que celebrava els deu anys, em va venir de gust gravar alguna peça antiga per honorar el recorregut. I no vaig tenir dubtes. És una cançó que ha tingut un recorregut magnífic dins del meu univers musical. Des que la vam publicar, sempre l’hem hagut de tocar. A tots els bolos. No hi ha hagut cap concert que no l’hàgim tocat. La gent m’identifica molt amb aquesta cançó, i me l’agraeix molt. Hem viscut moments molt memorables. Hi ha concerts que la gent aplaudeix molta estona, cosa que jo interpreto no com que només aplaudeixen que l’hàgim tocat bé en aquell moment, sinó que també agraeixen que existeixi la cançó.