LA FELICITAT SENSE EXPLICACIÓ

​Hi ha cançons que no es poden trobar a les meves llistes de reproducció, però que acaben colant-se als moments més inesperats de la meva vida. I quan me n’adono, ja no les puc separar dels records. Alguna cosa semblant em va passar amb Els Catarres. Col·laborar amb aquesta banda catalana al disc de celebració del seu desè aniversari, Invencibles (Halley Records, 2023), va ser, més que un encreuament artístic, un acte de curiositat. Què passa si barregem dues formes aparentment tan diferents d’entendre la música popular? Ells venien d’omplir places amb cançons lluminoses, sense pretensions conceptuals, sense gaires capes ni artificis. Jo, en canvi, venia de buscar els tres peus al gat. Però el resultat va aportar una cosa màgica, quelcom que no es pot fabricar amb la planificació. Va ser aquella capacitat tan catalana —i tan exòtica per als navarresos— de saber celebrar sense ironia, de corejar sense por del què diran.


En aquest punt de la nostra trajectòria no practiquem el mateix acostament
a l’art. I segurament per aquest motiu la col·laboració va ser tan interessant.
Els Catarres no pretenen ser un grup sofisticat, ni alternatiu, ni tampoc de culte. Hi ha una intel·ligència emocional molt concreta en el que fan. Més aviat s’enfoquen de manera molt orgànica i natural en l’eix de tot el que mou la música popular, que són les emocions. I això, en uns temps de cinisme i posats estètics, no és poca cosa. Em fascina la seva eficàcia a l’hora de connectar amb el públic sense filtres. Sento que podrien ser el meu ‘jo’ de les tres de la matinada, que gràcies a unes quantes copes de vi, de sobte, faig gràcia i soc enginyós. Aquell ‘jo’ que sembla haver-se tret de sobre un pes enorme. I per això sempre em pregunto: Com s’ho fan?

Recordo veure’ls en directe per primera vegada i quedar-me mirant el públic, intentant fer-ne una anàlisi sociològica: parelles abraçades, nens cantant i senyores amb mocadors al cap cantant l’estrofa del vuitè tema del darrer disc. I pensava: D’acord, potser no em cal entendre-ho del tot per reconèixer que aquí està passant alguna cosa veritable. M’han ensenyat que no tot a la música ha de ser una declaració estètica i conceptual. A vegades, simplement, té a veure amb el fet d’acompanyar. Perquè si alguna cosa saben fer Els Catarres és acompanyar. Acompanyar els estius, els sopars a l’aire lliure, els viatges amb les finestretes abaixades, les vides normals. Vides dels que viuen a flor de pell. I igualment pot ser un exercici actiu, perquè els que ens obsessionem a buscar constantment el significat ocult de les coses ens deixem acompanyar.

Crec que aquest és el seu secret. Acceptar que no tot ha de doldre per poder ser important. Que l’alegria també mereix un espai. Que no s’ha de demanar perdó a la felicitat, encara que arribi sense explicació.