Coincidint amb el seu quinzè aniversari, el trio d’Aiguafreda ha enregistrat un disc lluminós i vital, que guarda una metàfora profunda i atrevida al voltant dels Paracaigudistes (Halley Records, 2025). En dotze cançons diuen que no estem sols i, per molt que caiguem, sempre trobarem algú que ens allargarà el braç i ens donarà un cop de mà per tornar-nos a aixecar. Tots tenim paracaigudes, a la vegada que tots podem ser paracaigudistes per a altra gent. Els Catarres se sumen a la màxima d’aprendre a patir menys i a gaudir més per entendre que l’essencial és sumar vivències i fer més gran la nostra particular fortuna d’experiències.



El sisè àlbum d’estudi –després de celebrar durant cinc anys el vostre desè aniversari– i el nou pentinat d’Èric Vergés marquen l’inici d’una nova etapa per a Els Catarres?
Èric Vergés: El canvi d’imatge és més aviat personal i pràctic. Feia cinc anys que portava els cabells llargs i ja començava a estar-ne fins al capdamunt [Riu]. Però la veritat és que em van proposar fer-ho coincidir amb la sortida del disc per matar dos ocells d’un tret. El cert és que quan t’alliberes mentalment d’una cosa física, com tallar-se els cabells, també et permet caminar cap a altres llocs.
Jan Riera: Cada disc és un nou començament. Sempre que fem noves cançons intentem aportar idees innovadores, i més en aquest cas, que hem mirat de deixar-nos endur més que en altres treballs.
 
Quina metàfora hi ha darrere el títol de 'Paracaigudistes'?
Roser Cruells: Buscàvem un concepte per lligar la temàtica del disc, que es mou al voltant de la idea d’atrevir-se, de llançar-se i de no patir tant pel que pugui passar.
È.V: Al nostre voltant sempre hi ha persones que ens fan de paracaigudes i ens ajuden a esmorteir l’impacte. I, a la vegada, també fem de paracaigudistes per a altra gent. Hem d’aprendre a gaudir de la vida, sabent que, de tant en tant, caurem. I no passa res, perquè sempre tindrem persones al costat que ens donaran un cop de mà.
 
Des del punt de vista artístic, us fa por caure al buit?
È.V: Els humans som una espècie realment estranya, que fa coses extraordinàries. Per exemple, som els únics que fem l’esforç de pujar a una muntanya només perquè sí, pel simple fet de fer-ho. No té cap sentit, però ho fem, i quan ho aconseguim ens sentim satisfets. Fer aquest tipus de coses és el que ens fa humans.


A “Ets part de mi” canteu ‘Som una estrella que mai s’apaga’. Què us manté amb llum, tot i el pas del temps?
È.V: La lletra de la cançó parla de la confiança que es pot arribar a establir entre dues persones i que fa que, malgrat tot el que ens passa a la vida, sapiguem que ens tenim l’un a l’altre.
R.C: Però, si ens posem metafísics, també ens il·luminen els records i les històries que deixem pel camí.
J.R: I, en el cas d’Els Catarres, el més evident són les cançons, que espero que durin molts anys.
 
Creieu que seguim vius més enllà de la mort gràcies a ser part dels nostres estimats i estimades?
È.V: Evidentment! Amb el concepte de ‘paracaigudistes’ volem transmetre que no té cap sentit viure sense la gent. Tot i voler passar també alguns moments en solitari, està clar que ens necessitem els uns als altres. L’ésser humà és social per naturalesa. Ningú aprèn de zero, sinó que bevem del llegat que han viscut els altres i deixarem petjada en les properes generacions.
 

Tot i mantenir l’essència d’Els Catarres, el senzill, “La fortuna”, és un tema que té influències de la rumba catalana. Per què?
È.V: Des de petit que he sentit rumba catalana. Discos com Romesco (Picap, 1979), de Gato Pérez, em van influenciar molt.
J.R: Vam néixer als anys noranta i tenim la rumba molt present, perquè forma part del nostre ADN. Quan érem adolescents, anàvem amb la guitarra a tot arreu, i sempre acabàvem tocant qualsevol cosa amb el patró de la rumba. És un estil alegre i molt mediterrani, un petit tresor que tenim a Catalunya que hem de conservar.
R.C: Ara mateix potser no està tant de moda, però ho acabarà estant. Tot és cíclic.
 
Com porteu el ventilador de la rumba?
È.V: No en som uns experts, però ens defensem prou bé. Saber fer el ventilador és tot un art!
 
En aquesta cançó expliqueu què significa per a vosaltres ser ric. Com descriuríeu la fortuna?
È.V: La fortuna és l’experiència de la vida barrejada amb les persones que ens envolten.
J.R: Ja ens agradaria tenir també una fortuna econòmica, perquè ens solucionaria moltes coses. [Riu] Però tenir el mínim per cobrir les necessitats bàsiques ja ens permet poder-nos dedicar a pensar, a buscar la diversió i a fer música, que és un luxe. Les vivències són la més gran riquesa, perquè tot el que es viu no es pot comprar.
R.C: Cadascú té la seva pròpia fortuna i pot valorar les coses d’una manera diferent, però en el que coincidim gairebé tots i totes és que el que ens fa rics són les persones i les relacions que anem teixint al llarg del temps.


 

L’EXEMPLE DELS CATARRES

Com a grup, heu evolucionat molt amb els anys i heu tocat molts pals diferents. Com definiu el vostre so actual?
J.R: Hòstia, no ho sé! [Riu] Sempre diem que fem música pop, perquè dins aquest estil hi podem posar tot el que volem.
È.V: Vam començar amb un so més acústic per la situació inicipient en què ens trobàvem. Teníem el que teníem. Però quan el projecte va anar creixent i vam començar a tocar en espais cada cop més grans, ens vam electrificar.
R.C: No tenim un so marcat. Ens atrevim a tocar gèneres de tot tipus i a experimentar amb diversos instruments. El fet d’haver tocat en diversos grups des dels 14 o 15 anys fa que haguem incorporat moltes influències diferents.
 
A la cançó “La fortuna” canteu que no sou exemple de res, i no és el primer cop que ho dieu. En tot cas, heu estat referents per a les noves generacions de l’escena catalana.
È.V: Aquesta frase no parla del grup –tot i que s’hi podria extrapolar–, sinó que és una reflexió personal. Mai no m’ha agradat donar consells, perquè no val el mateix per a tothom. No és el mateix la nostra trajectòria que la de Buhos o de Figa Flawas. Si ells haguessin seguit els nostres passos, probablement no haurien arribat on són. Cadascú té les seves maneres de fer, i el que a la gent li agrada d’un grup pot no ser el mateix d’un altre.
R.C: El millor consell que podem donar és sigues tu mateix i intenta aportar allò que només tu saps fer. Pot ser que agradi o que no, però com a mínim serà genuí.
 
Una altra frase destacada de la mateixa cançó és ‘No soc ningú sense aquesta família’. Com d’units esteu com a trio?
R.C: Molt! Els Catarres no existirien sense en Jan, l’Èric o jo, no tindria sentit.
È.V: Tenim la mania d’haver-ho de decidir tot entre tots tres. Potser avançaríem més si cadascú es dediques només a una cosa concreta, però tenim aquesta obsessió d’estar per tot els tres. Som, literalment, una família, perquè ens estimem però també discutim. El que ens fa dèbils també ens fa forts.
J.R: Hem sabut suportar-nos al llarg de quinze anys. [Riu] Passem moltes hores junts i això no tots els grups són capaços de portar-ho bé. Sense aprendre a tolerar-nos i a conviure, hauríem plegat i no ens hauríem adonat del tresor que teníem fins més endavant.


A “País estrany” hi ha la primera col·laboració, amb Roger Mas, que és un cant a la terra i la cultura pròpies. És la vostra manera particular de dir que els catalans seguim dempeus?
È.V: Se’m fa molt estrany que haguem passat d’un moment tan eufòric com el de fa uns anys amb el procés, quan molta gent lluitava amb voluntat a favor de la independència, a un altre en què sembla que a la majoria el tema els sui la polla. Podem estar decebuts amb els polítics o amb qui sigui, però no es pot anar d’un extrem a un altre. O és que de cop ja ens hem rendit? Jo soc català i segueixo pensant el mateix. No he deixat de ser independentista. I seguirà sent així fins que em mori. Per això la lletra diu: ‘Sé que em trencaràs el cor, però et seguiré estimant’ Més enllà del que passi en aquest país en l’àmbit polític, seguiré estimant la meva terra, passi el que passi.
 
A la lletra també confesseu: ‘Potser aquest món és massa gran per als cants petits’. Les grans potències i els estats acaben sempre ofegant els països amb cultures minoritzades?
È.V: Malauradament, és el que hi ha... A Catalunya vivim constantment ofegats per continguts culturals forasters. I, per aquest motiu, des de casa nostra no hauríem d’imitar tota l’estona el que ens arriba de fora, sinó justament creure molt més en la nostra pròpia manera de ser. Potser tindrem menys likes o baixarà el nombre d’escoltes, però serem nosaltres.
 
L’àlbum es tanca amb “Gràcies”. És la vostra manera d’agrair tot el que heu viscut?
È.V: És la nostra manera de donar les gràcies al públic i a tota la gent que ha confiat en nosaltres. Però cadascú hi pot donar el sentit que vulgui, perquè tothom té algú a qui agrair alguna cosa.
J.R: Entre tots tres vam decidir posar-la al final del disc, per mostrar l’agraïment a aquells i aquelles que l’hagin escoltat i també a tothom que ha format part de les nostres vides. És una manera de tancar el cercle i que tot plegat tingui coherència.
R.C: L’àlbum és el recorregut per tota una vida, i “Gràcies” representa l’agraïment final.


Fareu un doble concert de presentació a Girona (4 de maig a les Escales de la Catedral al festival Strenes) i a Barcelona (31 de maig al Razzmatazz al festival Empremtes). Amb què sorprendreu?
È.V: El nou directe és un no parar des que comença fins que acaba. No havíem fet mai una actuació tan trepidant, ni quan teníem vint anys! [Riu] Necessitarem una llitera quan baixem de l’escenari. Serà molt canyer. De fet, ho serà tant que, fins a cert punt, penso que ens hem passat en algun moment [Riu].
R.C: Crec que hem encaixat els temes nous i els antics d’una manera molt natural. La gent podrà venir als bolos sense saber-se cap cançó, que s’ho passarà igual de bé. De fet, el nou àlbum ja el vam intentar gravar pensant molt en el directe, amb una base que ha estat el més orgànica possible.
J.R: Serà un concert espectacular, com els que ens agradaven quan érem joves, amb un punt analògic i centrat sobretot en les cançons. Tot i tenir el mateix repertori, cada concert serà diferent.
 
La gira de presentació de 'Paracaigudistes' ja té dates amb entrades exhaurides o pràcticament tant a Girona com a Barcelona, i també a altres concerts com Olot, Valls.. Hi ha ganes de Catarres?
J.R: A la majoria de llocs estan totes venudes o ja queden molt poques entrades, fins i tot a Barcelona, tot i que, per mala sort, ens ha coincidit amb la final de la Champions... Així que, si el Barça hi arriba, ens menjarem els mocs. Però no passa pas res! [Riu]