El trio barceloní Els Amics de les Arts celebra dues dècades de trajectòria i ho commemora amb un disc de 20 cançons on, amb tot de col·laboracions d’artistes de tota mena i estil, revisiten alguns dels seus temes més emblemàtics. Al juliol, la celebració es trasslladarà al Poble Espanyol amb un gran concert que ja té les entrades exhaurides. De tot plegat, i d’aquests 20 anys d’Amics (Pistatxo Records, 2025), en parlem amb ells.



Heu volgut recuperar algunes de les vostres cançons més celebrades, i donar-los un tomb, amb nous arranjaments, col·laboracions i produccions més actuals. Per què aquesta revisió?
Joan Enric Barceló: El que volíem fer és jugar a convidar-hi músics a qui respectem i admirem perquè hi deixessin la seva empremta. Per això era molt important que la tria de la cançó la fes cada col·laborador. A partir d’aquí, hem vist també quina implicació hi volia tenir cadascú: si només volia posar veu a la versió original, regravar-la o afegir-li capes de producció on no hi eren, o bé agafar-la de zero i canviar-la. Per tant, ha sigut una mica fer un vestit a mida per a cada convidat.

És un format de disc que en els darrers anys estem començant a veure en el panorama català, de la mà de Txarango o Els Catarres, per exemple. Per què heu decidit fer-ho així?
J.E.B: Va ser una idea del nostre management, i vam pensar que tenia molt sentit. Mai havíem fet un experiment d’aquest tipus, i ens va semblar que podia ser estimulant. Per un costat, perquè ens permetia conèixer gent amb qui fins ara no havíem coincidit, com Tomeu Penya o Sergio Dalma. I per l’altre, per veure com treballen altres artistes: la manera de fer de Figa Flawas, per exemple, no s’assembla gens a la de Dalma. Però d’alguna manera hem aconseguit congeniar amb tots i fer una cosa interessant amb cadascú.


Pel que dèieu, s'entén que la tria de les 20 cançons no és vostre, sinó de cada convidat?
Dani Alegret: Sí, volíem que fos una cosa molt orgànica i que el mateix artista ens suggerís la cançó, i en gairebé tots els casos ha estat així. Hi ha coses que ens han sorprès gratament, com que l’Andrea Motis ens digués que volia fer “L’home que treballa fent de gos”, que és una cançó que nosaltres de primeres no li haguéssim proposat, i ha quedat xulíssima. També ens va passar amb Santi Balmes, que va demanar “El seu gran hit” perquè la seva filla li va dir que era aquesta la que havia de fer perquè li agradava molt.


Hi ha casos on les heu triat vosaltres?
D.A: Sí, també hi ha hagut excepcions. Amb Tomeu Penya vam veure molt clar que havia de fer “Tothom es separa” perquè formava part de la gràcia de la col·laboració, o el duet d’Amulet i Pau Franch d’O-Erra amb “Apunto Shakespeare”, que era una cançó que havien presentat en un concurs que havíem fet de versions de cançons nostres.
 
Sentiu aquestes 20 cançons representatives dels vostres 20 anys de trajectòria, o hi ha alguna que us hi ha faltat?
J.E.B: És veritat que ho hem deixat a gust del convidat, però hi havia algunes que, evidentment, teníem clar que havien d’aparèixer, com ara “Jean-Luc” o “Louisiana o els camps de cotó”. Però sabíem que d’alguna manera algú les triaria. Amb la resta ens hem deixat portar i això ens ha fet descobrir coses molt divertides. Com per exemple, que Scotty DK volgués fer “Preferiria no fer-ho”, o que Sidonie ens diguessin que havia de ser “Jean-Luc” de totes totes, perquè l’havien tocat al seu local alguna vegada. També ha sigut xulo que Manu Guix no només cantés, sinó que també produís “Les paraules que triem no dir”, o la col·laboració amb Kevin Johansen. Òbviament, ell no sabia que la cançó “Reykjavík” naixia a partir d’un vers d’un tema seu, però un dia, després d’un concert, vam tenir l’oportunitat d’entrar al seu camerino i explicar-li la història. Va al·lucinar, i ens va dir que la volia cantar amb nosaltres.


Hi ha algun convidat que us hagi fet especialment il·lusió tenir en el disc?
D.A: Tots ens han fet moltíssima il·lusió. Si n’hagués de destacar un potser seria Sergio Dalma, perquè va ser el primer a dir que sí, i per a nosaltres era una mena de bogeria proposar-li. I el resultat ha estat increïble amb Marco Mezquida. També ens ha agradat molt que un talent jove del jazz català com Alba Careta, d’un món musical completament diferent del nostre, hagi volgut jugar amb nosaltres. Ha sigut una experiència xulíssima. O descobrir que l’Artur [Martínez] de La Fúmiga era megafan i quan anàvem a fer concerts al País Valencià per a 50 persones, ell era entre el públic. Però totes ens han fet il·lusió d’una manera o altra, i escollir-ne una de sola seria trampós.
 
I quin ha estat l’enregistrament més divertit?
Ferran Piqué: La gravació més divertida segurament va ser “Carnaval”, amb Figa Flawas. Ells van proposar de fer un corrido mexicà, i això ens va obligar a estripar la veu d'una manera que no havíem fet mai. I evidentment, va provocar moltíssimes preses falses i molts riures. Va ser un dia d'estudi fantàstic i superdivertit, i al final crec que aquesta alegria i aquesta energia es noten en la cançó.


El 25 de juliol fareu un gran concert al Poble Espanyol. La idea és repassar-hi el disc amb els col·laboradors?
F.P: Hem concebut el concert com una festa d’aniversari. La idea és tocar cançons d’aquests 20 anys, les que ens han portat fins aquí i passar-nos-ho bé amb els nostres seguidors, que van esgotar les entrades en tres hores. No serà un calc del disc, ni un concert de col·laboracions; serà una gran festa d’aniversari amb sorpreses i moltes coses, amb la idea que la gent pugui riure, plorar i ballar.