Com si es tractara d’una palmera que suporta un huracà, la rapera d’Aldaia JazzWoman fa una aposta iconoclasta al seu quart àlbum, el contundent i engalipador Contra vent i marea (Propaganda pel Fet!, 2025). A més de ritmes llatinoamericans i del hip-hop, explora sonoritats allunyades de l’actual focus mainstream, com ara el mètal i l’ska.

 
'Contra vent i marea' s’obre amb un trident de cançons –“Motivat a lo Rambo”, “Pirata” i “Tira i arrastre”–que fusionen l’electrònica i el rock més dur, d’aproximació al mètal. Per què has optat per aquest salt tan radical?
El mètal és un gènere que m’han inculcat des de xicoteta a la família, però no m’havia atrevit a practicar-lo. M’ha servit de via per a renàixer de les cendres després del procés de depressió que vaig viure ara fa uns anys. Ha estat una manera d’agafar el meu projecte musical amb les mans i d’estar centrada tant en l’escriptura com en la producció de les cançons. En els altres discos sempre havia estat en contacte amb els productors al llarg de tot el procés creatiu, però en aquest cas ho he volgut elaborar tot des de zero.
 
A banda de les influències familiars, hi ha altres motivacions per transitar per sonoritats més contundents?
Una altra de les explicacions del gir en les primeres cançons és l’entrada dels nous components del projecte, Hugo X i Nicky Shard. Tots dos provenen d’una escena més habituada a les melodies hardcore i mètal, i durant l’última gira van haver de tocar reggaeton, un estil al qual no estaven acostumats. Fer aquestes cançons ha estat una forma d’agrair-los el seu compromís, i també de buscar que estigueren més còmodes per gaudir de les produccions.
 

“Motivat a lo Rambo” és, entre altres coses, una crítica directa a la gestió de la Dana, que s’ambienta amb una mescla punyent d’electrònica i mètal. JazzWoman és rap i política?
Sí, però va més enllà de ser una denúncia de la gestió de la Dana. La lletra és també un retret del que va fer el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, quan va anunciar el festival Som de la Terreta –previst per al 9 d’octubre passat– i va utilitzar sense permís les nostres cançons per a fer publicitat de l’esdeveniment. A més, el cartell ja va ser criticat per la manca de connexió amb la cultura i llengua pròpies, tot i haver rebut quatre milions d’euros de la Generalitat.
 
En el cas de “Tira i arrastre”, la fórmula musical podria evocar la banda rockera nord-americana Evanescence.
El tema és una fusió de molts grups que m’han representat i que em van influir moltíssim quan era xicoteta, des d’Abril Lavigne fins a Paramore. I també Evanescence, està clar.
 

L’inici de l’àlbum és rupturista perquè no és habitual apostar pel rock o, fins i tot, pel mètal en temps de domini del reggaeton i altres sonoritats urbanes.
La veritat és que m’abellia moltíssim experimentar amb gèneres com el rock i el mètal. Tenia l’assignatura pendent de provar-ho amb la veu. I, a més, és un agraïment a mon pare, que em va inculcar la influència del hardcore i el mètal. M’he sentit molt a gust amb aquestes sonoritats contundents, i rapejant i cantant a la vegada.
 
Al tema “I no tindràs” combines rock, reggae i sobretot trams de ska pur, un altre estil allunyat de les tendències.
Des del meu primer disc, Bagheera (autoeditat, 2018), m’ha agradat fer cançons que entremesclaren els estils i fer diverses versions d’un mateix tema. En aquest cas, vam voler introduir una part més ska i punk perquè eren gèneres que encara no havia tocat. Ens ha quedat una cançó amb inici melós, un desenvolupament més dur i una part final més calmada a base de reggae.

Al disc, però, no tot és trencament. També hi ha “Mou el putxero”, que parteix d’un joc de rumba i reggaeton, i que transporta a l’essència de la teua discografia.
Exacte! És com una fusió sonora dels meus orígens. A més, hi ha una combinació d’elements del cant tradicional valencià i també conjuga els aires aràbics i la rumba, de manera que tot plegat és una síntesi de la nostra identitat.
 

I també amb “Anirem” i “Mylovah” persisteix la presència habitual de sonoritats llatinoamericanes als teus treballs.
Aquests ritmes sempre han estat presents a la meua vida a través de ma mare i, especialment, per part d’una tia de nacionalitat veneçolana. La incorporació de la música llatinoamericana és un homenatge a les dones de la meua família i al que han fet per a mi.
 
Una altra sorpresa en la teva recerca sonora la trobem al darrer tall, “Ximotek”, que representa una fusió entre el tecno i la música festiva de Moros i Cristians. Quina era la intenció?
Sempre he estat molt xaranguera, i una de les marxes mores que més m’agraden és “Ximo”. Per tant, en aquest tema volia fer un homenatge a la meva part més festiva i el propòsit ha estat introduir-hi la melodia original molt accelerada perquè exercira de trencament en diversos trams de la peça.
 
Rap, tecno, mètal, ska i més dancehall: la nova cistella musical del projecte JazzWoman és un nou esglaó en la provocació per fer ballar el públic en els directes?
Totalment! A més, hem introduït una bateria analògica per atorgar aquesta textura que ens faltava en els directes. No era el mateix amb la percussió sintètica que posàvem fins ara. La veritat és que estic molt a gust amb l’equip que he format aquest any, amb gent que ens coneguem des d’adolescents i amb molt de respecte pel nostre treball.