Lluís Sánchez va començar a tocar pels carrers de Lleida, fent de la música de carrer la seva passió. El 2022 va decidir fer un pas endavant i presentar-se als càstings de la segona temporada d'Eufòria, però un problema mèdic va fer que s'hagués de retirar abans de començar el programa. Així i tot, no va deixar que això el frenés, i va decidir presentant-se a la tercera edició del programa, de la qual en va resultar guanyador. Un any després de la final, presenta els primers fruits del seu projecte musical amb l'EP Una versió més gastada (Música Global, 2025). En parlem amb ell. 



Presentes el teu primer EP ‘Una versió més gastada’, gairebé un any després d'acabar 'Eufòria'. Com has viscut aquest darrer any?
Ha sigut un repte personal i psicològic. De fet, tinc pensat fer un vídeo per xarxes explicant tot el que ha passat aquest any: la gent em pregunta com és la vida després d’Eufòria, i ho volia explicar bé. Tot és molt intens, tant les coses bones com les dolentes i m’he trobat enmig d’una crisi d’identitat, de valor, perdut en la vida… Però és inevitable passar per un moment de crisi i d’adaptació quan surts d’un programa com aquest, sobretot els primers mesos. En qüestió de setmanes, totes les mostres d'amor i suport que havia rebut —i que eren moltíssimes— disminueixen, i s’ha de saber portar la caiguda d’exposició. Amb aquest disc vull explicar tot això i exposar tot el que m’ha passat.
 
Ets ‘una versió més gastada’ del Lluís que eres fa un any?
Durant aquest any ho he estat. Ara ja m’he adaptat millor a aquesta nova normalitat, estic més estable i tranquil, però durant aquest procés he notat que m’havia convertit en una versió reduïda de mi mateix. La gent de fora veu totes les teves aptituds positives, però des de dintre, com a artista, es viu diferent. Tens molta síndrome de l’impostor, perquè tot i que m’ho he treballat i he guanyat el concurs, no soc aquí de forma orgànica. Així que he hagut de veure quines eren les meves prioritats per sortir d’aquesta crisi identitària.
 
Tota aquesta crisi d'identitat, de fet, la menciones a "Floreta".
En aquesta cançó és on he posat més pistes del que ha passat i és la que millor explica tot el que he viscut. Vist en perspectiva, de forma racional ja sabia el que m’esperava en sortir del programa. Sabia que després d'Eufòria hi hauria una inevitable davallada d’exposició i d’atenció. Però igualment vaig patir aquesta crisi d’identitat. Tanmateix, sabent això, he intentat sobreposar-me i no donar molt marge a l’oblit. He volgut aprofitar el focus i fer el meu disc el més ràpid possible. Crec que havia d’esforçar-me i posar de la meva part per no perdre l’oportunitat que se m’havia presentat, perquè puc estar mancat de moltes coses, però que no es digui que no ho he intentat.


El disc el comences amb “Casilla de salida”, una cançó amb una base molt simple que fa destacar la veu i la lletra. Per què obrir així el disc?
Amb aquesta cançó demostro quin és el món estilístic que vull explorar a partir d’ara, més experimental. A l'inici vam posar una veu a cappella amb vocoder i després vam passar a un to més viu i aflamencat, dues coses que m’agradaven bastant. És una bona manera de donar un cop a la taula i dir “ja no faré més cançons mainstream per la ràdio”. Vull jugar i provar diferents sonoritats per trobar la que millor encaixa amb mi, i “Casilla de salida” és una introducció de tot això que vindrà.
 
Com ha sigut el procés de trobar aquest so que volies fer?
Ha sigut ràpid i amb certa pressa. Als artistes ens agrada molt dir que ens hem pensat les coses moltíssim, però realment he anat corrent amb tot. Tenia pressa per treure alguna cosa a temps, i les cançons que estava fent i m’agradaven més eren les que tenien aquesta vibra una mica més fosca i sarcàstica, així que amb l’Scotty DK, el productor del disc, vam seguir aquesta línia. Vam agafar les que crèiem que tenien un sentit i vèiem més cohesionades i els vam donar una forma més rodona. He volgut també sorprendre la gent que ja m’escoltava d’abans i que tenien aquesta imatge meva de guitarreta i pop. He volgut fer coses diferents i buscar el mem i el desenfado.
 
Aquest toc sarcàstic del disc és una manera d'afrontar la vida des de la teva versió més gastada?
És un mecanisme de defensa, l’humor és una manera de lidiar amb totes les coses negatives que vivim i ens envolten. Em feia gràcia enviar un missatge irònic a Barcelona, per exemple, i veure la reacció de la gent. Crec que tot artista busca que el missatge mogui el públic i el faci reaccionar sigui per a bé o per a mal, però que senti alguna cosa.


Parles de la cançó “Barna no és una ciutat”. Què t’ha fet la capital?
He notat que quan soc molt temps a Barcelona deixo de veure l’horitzó, només veig un bloc de formigó. Per a mi és un forat, perquè soc una persona molt de muntanya i de natura, i aquí no tinc res d’això. Ho noto molt quan marxo en cotxe, perquè només sortir direcció A-2 puc respirar millor, se’m comença a obrir la ment i penso en coses més positives.
 
Per què cantes de "La mort dels guapos:((("?
Tots hem tingut alguna època de la vida, o la tindrem, en què no ens sentim guapos. Sentim que les nostres inseguretats ens dominen i comencem a comparar-nos amb els altres, perquè tot el nostre voltant és guapo, excepte nosaltres. Sentim que no som prou per a aquella persona que ens agrada. Per això, faig un crit a l’hora de lligar o de buscar parella per dir: que bombin els guapos, els lletjos també valem.
 
Ara que has entrat de ple a la indústria amb ‘Una versió més gastada’, en algun moment trobes a faltar ser músic de carrer?
Cada dia. A mi la música de carrer m'agrada molt. Soc un enamorat de fer la meva i molts cops penso a agafar la guitarra i anar-me’n pel món a cantar. Aquesta llibertat m'agrada moltíssim. Crec que la gent veu la música de carrer com una cosa amb què comences, però que després deixes, però tenim exemples que no cal fer-ho així, com en Ramon Mirabet o en Cesc Sansalvadó. O si mirem més enllà, Ed Sheeran està fent temes al carrer arreu del món. Amb aquest disc estic segur que faré alguna cosa al carrer. Jo sempre ho portaré a dins i buscaré la manera de conciliar-ho amb l'artista que soc ara.