Els camins de Sílvia Pérez Cruz i Salvador Sobral fa un temps que es creuen i insinuen una confluència d’imaginaris sonors i maneres de fer. La demostració més palmària va ser la trobada a “Em moro”, del darrer disc de l’empordanesa, Toda la vida, un día (Sony Music, 2023), un precedent d’aquest primer disc compartit, que pot fer pensar en les trobades discogràfiques d’artistes brasilers com Gilberto Gil i Rita Lee o Caetano Veloso i Maria Bethânia. A Sílvia & Salvador, la catalana i el portuguès coincideixen a alimentar-se d’una idea de la música molt subtil, feta d’instrumentacions càlides, amb fusta i corda fregada, allà on la cançó popular d’aquí i d’allà es troba amb l’arranjament de cambra.



En el centre, naturalment, hi ha les seves veus, alternant-se, citant-se i fonent-se en construccions corals, prescindint de jerarquies. És així des dels eteris compassos de la primera cançó, “Recordarte”, feta de capes vocals en contacte amb el violoncel de Marta Roma, que constitueix un pòrtic solemne, tal vegada amb vistes a alguna figura absent, i que culmina amb les paraules d’ella, extretes d’una conversa d’aires casuals: “Jo crec que la revolució és cuidar el que tenim a prop. És l’únic que podem fer”. A això es dediquen Pérez Cruz i Sobral en aquest àlbum, que no se centra en un estat d’ànim precís sinó que combina amb delicadesa actituds i sentiments, tal com ho fa el tema “Ben poca cosa tens”, una música d’ella a partir del text del poeta Miquel Martí i Pol, que fa viatjar del recolliment a la joia: ‘Deixa-ho tot. Al carrer/ fa una tarda tranquil·la./ Camina. Hi ha gent/ per fer-te companyia./ No et refusis a cap dels horitzons que et criden’.


Sílvia & Salvador va enredant l’oient en la seva teranyina de tonades teixides majorment amb violoncels, guitarres i mandolines, tot transmetent vivacitat quan invoca la cançó popular més diàfana (a “El corazón por delante”, de Jorge Drexler) i endinsant-nos en les ferides de l’ànima a les peces molt més introspectives (com “Someone to Sing Me to Sleep”, de Lau Noah). L’àlbum podria haver anat més lluny i oferir composicions creades conjuntament pel duet, però hi flota el do per fer seves aquestes cançons, totes originals i d’origen variat. L’únic crèdit conjunt apareix a “Minhas marcas”, amb música de Dora Morelenbaum i text compartit per Sílvia Pérez Cruz i Salvador Sobral, que aporta un dels moments més sentits. El disc reserva vibrants ressons de chanson amb ritme de vals i incursions folk amb batuda de percussions –a càrrec del coproductor Juan R. Berbín–, insinuacions flamenques i una fosa en negre, a “Tempus fugit (Plor per Palestina)”, on els udols es fonen amb el piano de Marco Mezquida. I tot plegat ens convida a veure Pérez Cruz i Sobral no ja com a artistes amb moltes coses en comú, sinó gairebé com ànimes bessones.