En el llibre Justícia poètica reporta la vintena d'anys que ha patit el transtorn alimentari anomenat anorèxia que li ha marcat no només personalment sinó també la seva obra artística —poètica, musical i filosòfica—. Malauradament, en haver tancat etapa d'aquest calvari, se li presenta ara un altre en forma de nou diagnòstic d'esclerosi múltiple.
L'activitat de la cantautora ha anat canviant al llarg de la seva trajectòria i ha anat trobant còmplices com les dues formacions musicals que ara l'acompanyen. D'un costat, la banda d'Adrià Puntí —Adrià Bauzó i Lluís Costa— i el seu guitarrista fidel Marcel Torres per interpretar les cançons i els poemes que revisita de Sisa i Pau Riba a partir del concert que va fer al BarnaSants el passat 28 de març a l'Hospitalet de Llobregat i que aquest estiu anirà interpretant allà on la cridin, com ho fa l'Anoia Folk. D'altra banda, Les Kol·lontai amb Meritxell Gené, que acomiadaran el projecte aquest dissabte a la sala Paral·lel 62 acompanyades dels músics Valen Nieto, Xarli Oliver, Cel brugès i Irene Molina. De tot plegat parlem amb Nadal.
El llibre és molt personal, i el titules 'Justícia poètica'. S'ha d'entendre des de la perspectiva que allò personal és polític?
Sí. Sempre dic que per aprendre a estimar cal aprendre a menjar. És a dir, lligo el desig de vida, el desig d'alimentar-se i el desig de desitjar, de sentir-se atret o d'entregar el cos a l'altre. Per a mi és el mateix que el de menjar.
En aquesta línia, un moment donat escrius que quan “el consentiment es dilueix, això no és només un problema personal, sinó un dilema ètic, polític i filosòfic”.
No hi parlo d'un abús el que jo he viscut, aquest llibre no és per res un Me too. És més fer pensar que quan no tenim la maduresa com per saber on ens posem, s'estableix una diferència molt gran emocionalment, artísticament i inclús de cos, i això, èticament o a nivell jurídic, no consta enlloc crec. Tu pots dir que sí i després que sigui que no, perquè ho desconeixies i no tens el coneixement de l'afectació que allò tindrà. Un adult en sap l'afectació.
És una autobiografia d'uns anys on poses el focus en l’aliment que nodreix físicament i espiritualment. Hi apareix la Ivette poètica, la Ivette musical i la Ivette filòsofa, a més de la persona que emmalalteix?
Ja m'agradaria, però no sé si m'hi considero. Jo crec que és el llibre d'una persona amb moltes inquietuds i que s'agafa a la música i al món de la poesia, i després a la filosofia, que és el que darrerament m'està salvant o, potser, m'està reconstruint d'una manera més profunda. Jo pensava que havia trobat en la poesia una matèria sempre més intel·lectual i de més fondària, i ara la trobo més en la filosofia.
Fas autoanàlisi i veus que durant un temps va ser impossible que et posessin límits i tu mateixa te’ls havies saltat tots per la malaltia. Escrius “El dejuni és addicció i anestèsia. És una manera de desconnectar de la realitat”. Quan t’has sentit més connectada i tocant de peus a terra? Què t’ha fet arrelar més?
Potser més recentment. Pensava que pel fet d'haver passat l'anorèxia ja no em passaria res més greu, i el fet que em passin altres coses —com el diagnòstic d'esclerosi múltiple— em fa veure que la vida és urgent. I el que m'ha fet arrelar més és segurament el meu fill Dada, i prendre ara molta consciència de les coses que no m'han anat bé, artísticament, emocionalment, i que poden perjudicar la salut.
A més del teu fill, què et fa tirar endavant i treballar dia a dia?
Fer el concert dels Galàctics em permet sortir de la tristesa i posar-me en una cosa més còsmica, més naïf, més de joc, i més surrealista quan convè. És una mirada que m'interessa més. Del Pau i del Sisa he agafat la part més emocional, no pas la més trencadora ni la més reivindicativa. He agafat la que tinc més propera a mi, la de sortir més dels patrons de pensament, de manera de viure, d'ideals... Per exemple, gaudeixo molt cantant "Es fa llarg esperar" (Riba), a la qual li hem donat una volta molt bèstia, i "L'home dibuixat" (Sisa) també m'agrada molt cantar-la. I a part també en llegeixo poemes; també d'en Sisa, no només d'en Pau, que potser és el més esperat.
Hi ha un moment bonic i dur alhora de preocupació per a les noies joves que et venien a veure: “No volia que la meva imatge es convertís en cap referent de mesura. No volia realçar la fragilitat. No volia fer mal a ningú”.
El meu públic és majoritàriament bastant adult i masculí. Però sí que últimament veia que les poques noies que venien eren molt joves. Eren nenes, noies de 12 anys, molt jovenetes; nenes a qui els agradava molt llegir i escriure. Jo també m'he emmirallat en altres persones i no volia que a aquestes noies tan joves l'estètica els fes mal. I aleshores me vaig dir: "no puc pujar així a l'escenari, amb una imatge deteriorada". Per això també vaig voler recuperar l'encàrrec que em va fer l'editor Josep Lluch de fer un llibre sobre l'anorèxia.
En el llibre poses molt el focus en el mal que et va fer una relació adúltera amb un tal D., que segons tu va desencadenar la teva anorèxia nerviosa. S’ha estititzat molt certes relacions a novel·les, poesies i cançons i volies donar el contrapunt?
Molt. Es parla molt de les muses, de les muses dels pintors, dels escriptors... També quant a la història del consentiment que tracto en el llibre. Es parla sempre de la part romàntica, la part d'inspiració que se'ls dona a ells (o a elles, que també pot ser...). Però la ferida que això deixa a una persona més jove s'ha d'explicar. Al llibre parlo de persones, però hi poso inicials, perquè no vull parlar de cap persona en concret, sinó d'una manera de ser, d'un caràcter i d'una identitat. Humilment, vull intentar ajudar a conscienciar que quan hi ha aquestes diferències tan grans d'edat, de maduresa, de relació emocional, sexual..., la persona que és molt jove hi té molt més a perdre.
La teva psicòloga clínica, Esther del Valle, diu una frase que plana en el llibre ‘El trauma bloqueja l’amor i l’amor cura el trauma’. T’ha servit el llibre de teràpia?
Per mi no és terapèutic el llibre, com tampoc ho han sigut per a mi les meves cançons i poemes. Al llibre he volgut sintetitzar i resumir tot el que jo he anat reflexionant a través de molts bons professionals amb qui m'he rodejat i a través d'haver lluitat molt. Inclús m'ha fet mal escriure-ho. M'ha afectat, perquè en el fons parles de família, parles de mestratges, parles de vincles. Catalunya és molt petit i és fàcil poder pensar qui és qui. Ha sigut un treball difícil.
Quin paper ha jugat la música en el teu trastorn mental?
La persona a qui m'he vinculat i que m'ha obert portes, i per la qual jo canto o sabeu qui soc és en Marc Vicens (iCat). De la resta de gent, poca; en general tot m'ha sigut difícil. A Pere Camps sí que li vull agrair tota la feina que ens ha donat a Les Kol·lontai. Ara acaba el projecte i entenc que totes som persones amb una carrera solitària, amb personalitats i identitats molt diferents. S'ha decidit acabar en un moment que jo crec que estilísticament era molt bo i hem treballat una producció molt bona amb el Valen Nieto.
T'has relacionat millor amb homes artistes?
Potser... Les dones creadores ens sentim molt soles. Que no hagi acabat de funcionar massa bé a mi em fa mal emocionalment. Artísticament, em sap molt de greu. A la gent que vingui dissabte li diria que vingui per veure la presentació d'un disc on ha fet una gran feina el Valen Nieto i com agraïment al BarnaSants, que ens ha donat molt temps de feina, que ens ha valorat i ens ha estimat a totes quatre com unes filles i això s'ha d'agrair moltíssim, com també Ben Aisit, que ens ha pagat aquest disc Adelerades.
Hi ha molta tristesa, pors, autoculpa i obsessions en el que escrius al llibre, però ho expresses amb molt art. T’ha costat entendre’t amb el món actual?
Sí, jo crec que he nascut en un moment equivocat; a mi m'hauria agradat molt viure a l'època de la Nova Cançó. M'hi entenc molt més amb la manera de fer cançons... I els meus vincles sempre són amb persones que pràcticament podrien ser el meu pare; en les amistats hi tinc ja aquesta predisposició, però en el món artístic segur.
Al llibre dius que va ser el teu pare qui va pagar el teu primer disc.
Sí, em va ajudar a finançar el primer disc. Després li vaig tornar, com un pare que et paga una carrera. Els pares van creure, em van donar suporat i em van ajudar a finançar el primer disc, sí.
En el fons d'aquest llibre, la conclusió pot ser que tots plegats ens hem de cuidar més els uns els altres?
Jo no vull donar cap lliçó de res, perquè segurament jo faig moltes coses malament, però sí que amb aquesta experiència de la malaltia i d'haver començat molt jove en el món de l'art, sento que he arribat d'hora i per una porta que potser no tocava. Inclús la malaltia, inclús l'amor, el mestratge, el fet que la música també l'hagi portat sempre de manera independent. Tot és molt costós de portar, quan reps comentaris, crítiques... i l'estar sol fa molt mal físicament. Jo sempre tinc l'etiqueta que em porto malament amb els crítics o que soc dura. Però és perquè les meves cançons són de veritat, no és per entreteniment, és tot d'emocions. I com jo, moltes persones. Som persones que hem patit coses i això ens afecta més. No tinc una cobertura d'una empresa que vigila que això no m'afecti o que això no m'arribi, sinó que m'arriba tot. I m'ho he de defensar jo tot. I aquí també m'he sentit sola.
Però has trobat també bons aliats en el front musical...
Sí, parlo del Manolo García, parlo de l'impacte que tinc amb el Pascal Comelade i amb l'Enric Casasses, però no puc parlar de massa ningú més. I em sap greu. No hi he trobat el companyerisme que esperava.
I en quin moment estàs ara?
A través del projecte dels Galàctics estic fent unes cançons des d'un altre lloc. Tot i que ara m'estic cuidant molt a nivell de salut i potser trigaré uns mesos, tinc ganes de fer més concerts dels Galàctics. Ara ja sé triar molt bé les coses, tinc 37 anys, ja no estic als inicis. Ara tinc emparaulats cinc o sis concerts del projecte dels Galàctics per l'estiu i ens posarem a gravar-los també un disc d'homenatge. I estic acabant de fer un llibre de poesia.
.jpg)
.jpg)
.gif)
