El retorn de Lax'n'Busto és aquí. Aquesta nit i demà, a La Mirona de Salt, es reuneix la banda original dues dècades després de la marxa del cantant Pemi Fortuny. La retrobada solidària al Luz de Gas al desembre va fer màgia i aquest any oferiran una gira de catorze concerts, amb l'energia ben amunt, destil·lant bona sintonia, amb la llicència que els dona l’experiència i el fet d’estar de tornada de moltes coses. 
 


Com va sorgir la idea de tornar als escenaris el 18 i 19 desembre a la sala Luz de Gas de Barcelona per fer un concert benèfic a favor de Cat Radio Barming de Sierra Leone?
Pemi Fortuny: Volia ajudar a consolidar el projecte de la ràdio que vaig muntar a Sierra Leone, i la veritat és que vam engegar de seguida la màquina. Vaig parlar amb cadascun dels membres de la banda i tothom em va estendre la mà.

I la resta, què vau pensar quan us ho va proposar?
Jesús Rovira: El Pemi va anar parlant amb tots nosaltres i, com que ja sabíem el que volia, tot va fluir sense cap pressió.
Jimmy Piñol: Jo li vaig dir que si tenia pebrots de reunir el grup i de preparar el repertori, a mi m’agradaria que la retrobada pogués tenir continuïtat, que poguéssim fer més concerts.
Cristian G. Montenegro: Jo d’entrada li vaig dir que sí, que em venia de gust, però no tenia clar si tothom hi estaria d’acord.
Pemi Rovirosa: Jo li vaig dir que la proposta era molt guai i que podia comptar-hi, però, com deia el Jimmy, també creia que calia donar-hi continuïtat. Valia la pena aprofitar l’esforç de reunir-nos per fer més concerts de manera més acotada a les nostres vides, per tal de passar-ho bé, recordar l’essència del grup i fer-nos un homenatge.

La resposta del públic va ser espectacular. Vau haver d’ampliar a dos dies i les entrades van volar. Us ho esperàveu?
P.F: Jo volia fer alguna cosa íntima per no empipar gaire, però la resposta va ser espectacular. La guspira que ens va empènyer va ser que amb mitja hora s’havien venut les entrades per al primer concert.
J.R: No vull sonar presumptuós, però sincerament sí que m’esperava aquesta resposta, perquè feia anys que no fèiem res. Un local com Luz de Gas vaig pensar que l’ompliríem ràpid. Si jo fos un seguidor, hauria maldat per ser el primer a comprar l’entrada.
J.P: Jo no m’ho esperava, em va enxampar enmig dels Campus d’Estiu. Recordo que hi va haver una bogeria de trucades de gent que s’havia quedat sense entrada, i jo no sabia de què em parlaven.
P.R: Era segur que tornar amb el Pemi al capdavant seria un èxit, però va ser un calvari perquè molta gent es va quedar sense entrada, i no només amics sinó també els nostres familiars.
C.G.M: Jo també vaig pensar que ompliríem la sala, però no tan ràpid. Això sí que va ser una sorpresa.
Eduard Font: Crec que era esperable que després de dinou anys sense el Fortuny hi hagués molta gent amb ganes de veure la formació original. Qui s’ho hagi passat bé amb Lax’n’Busto i en tingui un bon record, és lògic que intenti tornar-ho a viure.
 
Com ha estat el retrobament de la banda després de tant de temps sense compartir escenari?
J.P: Molt fàcil! D’entrada em feia patir si el Pemi podria estar al nivell i recordar les lletres, però de seguida vaig veure que estava molt centrat. Tenia ganes de fer-ho bé, s’ho havia preparat i va fer un esforç molt gran perquè feia anys que estava desconnectat. La resta, en canvi, ens dediquem d’una manera o una altra a la música. Estic molt content d’haver-me retrobat amb ell i amb tota la banda.
C.G.M: A mi em van impressionar els assajos. Tornar a escoltar aquelles cançons amb la veu del Pemi... em va fer tornar al passat amb una sensació molt agradable. No sé com explicar-ho, però el feeling que se’n desprenia em va agradar molt.
P.F: El primer dia que ens vam retrobar em va fer l’efecte d’haver assajat abans-d’ahir; va ser com si no hagués passat el temps. I això va fer que les coses fossin molt fàcils.
J.R: Va ser molt guai, només hi ha un petit detall, que hem hagut de tornar a canviar el to de totes les cançons. Per exemple, “Més que la meva sang” l’hem tocat amb cinc tons diferents, el del Pemi Fortuny d’abans, el del Pemi en directe, el del Salva Racero, el del Salva amb l’orquestra simfònica i el to del Pemi d’ara...
E.F: Ha estat fantàstic, la veritat. Després de tant de temps, tornar a riure amb ell, tornar a connectar amb la seva trapelleria i simpatia, tornar a sentir la seva veu a través dels monitors... És molt potent!
P.R: A mi em va sobtar que les tres cançons de l’època de Salva Racero sonaven com si el Pemi les hagués cantat tota la vida. Em va agradar molt tornar a compartir assajos, poder riure i el bon rotllo.


La Gira 2025 començarà el 23 i 24 de maig a La Mirona de Salt amb entrades exhaurides, el mateix lloc on Pemi Fortuny va anunciar inesperadament que marxava del grup durant un bolo el 2006. Com us fa sentir el retorn en un espai tan simbòlic?
P.F: La veritat és que ni m’ho he plantejat. A sala La Mirona m’hi sento com a casa, és un escenari molt proper. Hi hem passat moltes hores i la facilitat que hi hem tingut ens dona tranquil·litat.
J.R: No m’havia aturat a pensar-ho... És com tancar el cercle, un caprici del destí. O hi ha una ‘mà innocent’ que ho ha acabat provocant, com podria ser el mànager Xavi Fortuny. No deixa de ser curiós...
P.R: Tot i això, el dia que el Pemi va anunciar públicament que deixava el grup no ens va venir de nou, ja feia dos anys que sabíem que marxaria. És molt difícil descriure què vam pensar en aquell moment del concert. Per mi, els bolos que hem fet a La Mirona han estat formidables i els nous que hi farem seran memorables.
C.G.M: A mi sempre m’agrada tocar en espais on ja havia tocat, i La Mirona és com la casa de Xavi Fortuny. Tots hem vist néixer i créixer aquella sala, i em fa molta il·lusió.
J.P: Jo no tinc cap mal record de quan el Pemi va fer l’anunci que plegava, tot i que va ser d’una manera estranya. I La Mirona és segurament la sala on hem actuat més vegades, és tocar a casa. A més, ja hi haurem estat uns dies abans per fer-hi l’stage. Em ve molt de gust.

ELS CATORZE DE LAX

La gira de retorn serà de catorze concerts i no se’n farà cap més. A més de Salt, la ruta passarà per Lleida (1 juny), Es Mercadal (4 juliol), Pollença Rock (8 i 9 juliol), Les Nits de Barcelona (13 juliol), Manresa (26 juliol), el Vendrell (28 juliol), Sitges (6 agost), Cambrils (10 agost), Cap Roig (12 agost), Inca (20 setembre) i un últim concert que tancarà la gira a Catalunya. A alguns llocs ja no queden entrades, com creieu que el públic rebrà retorn de Lax?
E.F: És una sorpresa i un plaer comprovar que la gent ens aprecia per la música. Primer se’ns infla l’ego i després comprenem que és una celebració compartida entre els que interpretem les cançons i els que les escolten; una experiència de connexió mútua i de pura alegria.
P.R: Hi ha hagut dues etapes de Lax’n’Busto, però el gruix del grup és amb en Pemi, i feia 19 anys que no tocàvem junts, tret d’alguna ocasió puntual. Hi ha ganes, ho entenc perfectament, però em sorprèn la rapidesa amb què es venen les entrades.
J.P: Sí, per als concerts de La Mirona en 24 minuts es van exhaurir les del primer dia i les del segon en 30 minuts, però no vam tenir pebrots d’anunciar un tercer concert.

Quin és el llegat que atrau el públic?
P.F: El més important que ha quedat són les cançons. Els concerts seran una mena de revival per fer cantar la gent, de manera que intentarem oferir el màxim de cançons al públic.
J.R: I ho farem amb el màxim d’entrega del grup, com va passar al Luz de Gas. Ens sentim bé a l’escenari i, per tant, farem un bon concert de rock’n’roll amb actitud i naturalitat.
J.P: Jo no tenia previst tornar a tocar amb els Lax, pensava que difícilment ens tornaríem a reunir, i ha estat un regal. Tot i això, tenia clar que, un cop Salva Racero va deixar el grup, si tornàvem no seria sense Pemi Fortuny. Poder fer directes passats els 50 anys i que hi hagi gent que ens continuï seguint és espectacular. Tinc ganes de compartir aquesta felicitat, de donar-ho tot i de gaudir-ne.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de RGB Management - RGB Suports (@rgb.cat)

L’èxit de la gira us fa pensar en un retorn definitiu, pensant que l’any vinent celebrareu 40 anys de trajectòria?
P.F: Ara per ara tenim l’objectiu de fer catorze concerts, les coses han anat així i no ens plantegem res més. Si fa un any m’haguessis dit que faria una gira amb Lax, no m’ho hauria cregut.
J.R: El futur immediat són catorze concerts. De moment no anirem més enllà. Jo donava per acabat el fet de tocar amb un grup, ara ha sortit aquesta oportunitat i l’objectiu són aquests concerts.
J.P: Jo no m’ho plantejo. Només vull pujar a l’escenari, viure els concerts i tocar a llocs i festivals on no havia anat ni de públic.
P.R: Lax’n’Busto funciona així. Abans era diferent, perquè eren anys molt intensos. Fins i tot teníem dates per gravar discos sense tenir les cançons compostes. Ara volem que tot flueixi sense pressions.
C.G.M: Tot ha de sortir de manera natural, l’únic plantejament és gaudir dels pròxims concerts.

Lax’nBusto és una banda de pop-rock. Com veieu el futur del rock i la intel·ligència artificial aplicada a la música?
J.P: La IA aplicada a la música és un fet horrorós. Per això veig el futur del rock complicat, almenys en l’escena catalana. Hi ha poques bandes i el mainstream tira cap a una altra banda, perquè els ritmes de reggaeton prevalen en totes les tendències.
P.R: La IA té coses bones, com l’aplicació en investigació, i també altres de molt dolentes. Les noves tecnologies han provocat que hi hagi més brossa musical deshumanitzada. L’art és transmissió d’emocions i, sense el component humà, deixa de ser emocionant.
P.F: Penso que potser farà un gran bé a la música moderna i al reggae-ton, sobretot, perquè així podran millorar el nivell de les lletres.
J.R: Hi ha coses que no m’agraden, francament. I no és tant la música, perquè n’hi ha de bona i de dolenta en totes les èpoques. M’entristeix la manca d’interès de determinats sectors respecte a la música del passat. Elvis Presley flipava amb els músics que hi havia abans d’ell. Els Beatles flipaven amb l’Elvis. I nosaltres flipem amb els Beatles, amb Pink Floyd, Elvis, Bach o Mozart... Tot i això, hi ha poca tendència a mirar el passat i a beure d’aquelles fonts.
C.G.M: Tot el que sigui deshumanitzar la música em sembla malament, perquè llavors deixa d’agradar-me. Quan sento una veu amb l’autotune, l’apago immediatament. La societat s’està convertint en una comunitat de drogoaddictes de la pantalla, i això és preocupant. Per sort, sempre hi ha clàssics de tots els estils, com una mena de refugis, i hi ha músics que prescindeixen d’aparells que no apugen la qualitat. El millor algoritme és el temps.