Després de dos anys, ahir La Ludwig Band va tornar a l’Apolo. I el va omplir a vessar, amb totes les entrades venudes. Hi van anar per encetar la gira estiuenca on repassaran el darrer disc, Gràcies per venir (Ceràmiques Guzmán / Indian Runners, 2023), però també els seus grans hits conreats al llarg d’una dècada de trajectòria, a més d’alguna pista d’un futur àlbum, com la cançó que acaba d’estrenar el sextet: “Millor amb ell”.
 
Sense fer-se esperar gaire i in media res, a les 20:50 h La Ludwig Band arrencava el concert mentre alguns despistats encara entraven a la sala i contrastaven la calor estiuenca de l’exterior amb el “Desembre” del sextet. La van enllaçar amb “Has tornat a venir, Judes”, i ja aleshores tot el públic estava entregat a la causa espollenca. Anant i venint per tot a l’ample seu repertori, van recuperar “Marta” del primer llarga durada Al límit de la tonalitat (Indian Runners, 2020) i “De puta mare” de l’EP Desembre (Indian Runners, 2022), amb uns versos afegits per Quim Carandell per glosar la nit. Tot seguit, estirat en una petita tarima que presidia l’escenari, va començar en to intimista una “Júlia” que va arrencar el moviment onejant de braços alçats a la sala barcelonina.
 
No va ser fins després d’aquestes cinc cançons, i ja amb els motors de banda i públic escalfats i l’energia a lloc, que Carandell va dirigir-se per primera vegada a l’audiència, explicant anècdotes, saludant al seu germà, i recordant l’últim Apolo que van fer, el desembre de 2022. En aquell moment hi van tancar la gira del guardonat i celebrat disc La mateixa sort (The Indian Runners, 2021), que van tornar a invocar ahir a la nit amb alguns dels seus millors temes com “30 monedes”. També amb “El fill del rei”, amb coreografia i sorpresa inclosa. A la senyal de Carandell, cantant el ‘silenci tots’, la sala va quedar muda a excepció del crit d’algun bromista. “Pensava que avui tindríem un públic lliure de sotaneros”, va respondre el cantant de La Ludwig —fent referència al pòdcast en directe que es gravava a pocs metres, a la Paral·lel 62—, abans de llençar-se inesperadament a cantar Sabina i el seu “Y nos dieron las diez”.
 
Van reprendre l’últim disc amb “El teu noi” i “El dia que et perdoni”, regalant com sempre grans solos instrumentals. Perquè ja se sap que els d’Espolla tenen alguna cosa de les bandes d’antes, amb el seu gust pels elements orgànics i per generar espai per a sorpreses i improvisacions i fer que la música en directe bategui i visqui. I potser, en part per això, el seu projecte sona fresc, perquè han sabut demostrar, treball rere treball, que per actualitzar certes sonoritats no cal afegir-los electrònica —o anglicismes— a tort i a dret.
 
De l’inciàtic EP homònim de 2018 van recuperar “Les calderes d’en Pere Buteru”, que va donar l’oportunitat a l’audiència de demostrar-se fans històrics de la banda. Es van aturar a mitja cançó per baixar entre el públic i creuar l’Apolo de punta a barra, abans de tornar a l’escenari per fer honor al seu gust pel rock de guitarres, amb un interessant solo de Gabriel Bosch i Pau Esteve, que va canviar el teclat per les cordes. I d’un dels temes més antics van passar al més recent, “Millor amb ell”, corejat amb la mateixa precisió i ganes que la resta de les cançons de la nit. “Sou estupendus”, va exhalar Carandell.
 
Els hits “El meu amor se n’ha anat de vacances” i “L’home més vell d’Espolla” van donar per finalitzat el concert ben amunt abans dels bisos rituals. En el retorn a l’escenari, després d’una fictícia i momentània retirada, La Ludwig va agrair al públic el suport, amb certa sornegueria ja esperada de Carandell, qui alhora va desitjar que els fans notessin també “lo molt que us estimem”. Per commemorar la dècada de trajectòria i els quasi 20 anys d’amistat, van recuperar “El racó del romaní”, “que cantàvem quan teníem divuit anys”, per finalment tancar la nit amb la gran festa de la “Manela, no vull currar per vostè”, en la qual van convocar una vintena de persones del públic a cantar amb ells dalt de la tarima.
 
A hores d'ara, la solvència de La Ludwig Band ja està més que demostrada i contrastada. Amb més carisma i desimboltura dalt de l'escenari a cada any que passa, amb nous jocs amb el públic però sempre amb el punt just d'actitud desafiadora i gamberra, el sextet s’ha consolidat en la resistència —que a poc a poc sembla anar reconquistant centralitat— de les guitarres i les lletres poètiques i amb missatge però sense excessiva grandiloqüència, pedanteria ni moralismes. El d’ahir va ser un concert que va complir expectatives d’una banda sempre hàbil i a punt que, alhora, segueix creixent i dibuixant una constant i refrescant evolució.