Ahir La Ludwig Band va recollir els fruits d’un any d’èxits, abans d’un merescut i breu descans fins al pròxim treball. La mateixa sort (The Indian Runners, 2021) els ha sorprès a principis d’aquest 2022 amb un Premi Enderrock a millor disc de l’any o el recent Premi Cerverí a millor lletra en català per “S’ha mort l’home més vell d’Espolla”, i ara amb la possibilitat de poder omplir un Apolo, amb les entrades exhaurides, per rematar la gira. La sala barcelonina els va acollir a l'altura de les circumstàncies, plena de gom a gom, i amb un cor perpetu que els va acompanyar en cada vers de cada cançó.
 
La Ludwig Band estava exultant, i amb els músics vestits de gala, va oferir un directe de categoria, després de girar-lo durant mesos. De fet, tal com va anunciar el cantant Quim Carandell a l’inici de l’actuació, la proposta del concert va mantenir una estructura prou similar a l’habitual, amb l’afegitó d’un parell de col·laboracions, alguna d’esperada i alguna sorprenent.

La Ludwig Band a l'Apolo en el concert de final de gira de 'La mateixa sort' Foto: Cesc Maymó

El sextet, que a Espolla hi té més el cor que l’origen, va començar el directe sortint a l’escenari d’un en un com fan les grans bandes internacionals, i amb un solo de bateria van donar pas a prop de dues hores de concert, que van inaugurar amb “Ara què la passa? (Monsieur Important)”. I és ben bé que, després de l’any que han viscut, i veient com els va rebre l’Apolo, ja s’ho poden creure això de ser monsieurs importants.
 
Entre balls i els seus habituals disbarats escènics, el grup va interpretar “Marta” i “La llum de l’Alba”, del seu primer llarga durada Al límit de la tonalitat (The Indian Runners, 2020), que amb un gran solo de guitarra -suportat literalment per Lluc Valverde (vents), com un matalàs accidental per al guitarrista Gabriel Bosch-, va tenir el públic de l’Apolo pregant “per favor” a ple pulmó.
 
La nit va seguir amb “Desembre”, que dona nom al darrer EP de la banda i que, amb només un mes de vida, ja tot el públic coneixia i corejava. I és que La Ludwig té el carisma d’un grup de poble, amb la qualitat d’un grup d’estadi, i una facilitat envejable per connectar amb el públic que balla en el delicat equilibri entre la seva proximitat i el seu humor càustic.
 
Amb “De puta mare” (també d’aquest nou curta durada), Carandell va demostrar la seva capacitat com a lletrista improvisant versos sobre l’escenari, fent que el públic cantés que el concert estava, efectivament, “de puta mare”. Aquest tema nou de trinca va precedir les dues primeres cançons de la nit de La mateixa sort, el disc que ens havia reunit a tots a la sala barcelonina. La primera va ser l’esplèndida “30 monedes”, amb què La Ludwig Band va voler recordar el seu exteclista, Pau Lanzetta -ara substituït per Pau Esteve-. Per complir amb les expectatives generades, Lanzetta va aparèixer a mitja cançó per oferir el solo de piano característic del tema, que els membres del grup van escoltar amatents des d’un extrem de l’escenari i el públic va demanar allargar. Amb “El fill del rei”, també inclosa en el darrer llarga durada, va sumar-se una nova peça a la formació, un trombó, mentre discretament, el duet Tarta Relena se situava a l’escenari.
 
Amb Tarta Relena, La Ludwig Band ha col·laborat ja en diverses cançons i era presumible que, en un dia assenyalat com el d’ahir, el duet pugés dalt la tarima per acompanyar-los en el final d’aquest viatge de La mateixa sort. Van interpretar “Cançó núm. 8 ‘Te’n recordes?’” -la segona cançó d’Al límit de la tonalitat-, amb Tarta Relena fent uns cors que, malauradament, eren quasi inaudibles entre la sorollada d’instruments i crits del públic. També van fer “General Mitre”, ja publicada originàriament amb la col·laboració de Tarta Relena, en què el duet va recuperar el joc de contraris de l’àngel i el dimoni: una vestida de vermell cantant els versos més lapidaris –“apa xato, no t’enganyis, que no tens anhels ni somnis”-, i l’altre, de blanc recitant amb veu angelical “no et preocupis per res, no pateixis mai més”.
 

Una versió reduïda de “Tren a València” va reconvertir-se amb una transició inesperada en “Avui he anat a Cal Coix”. Després de trencar una corda de la guitarra amb “Les calderes d’en Pere Buteru” -de l’EP de debut La Ludwig Band (El Cuartelillo Records, 2018)-, ben adequada per l’època, la banda d’Espolla va encarar el tram final del concert amb “El racó del romaní” i “Fòssil”, una cançó del primer treball que va cantar, amb passió i teatralitat, l’Arnau Cintes -un “amic molt amic” amb qui van treballar a l'espectacle El perro cantautor de hambriento a emperador-.
 
“Sandàlies”, amb un final sardanístic, i una versió a la catalana del “Valerie” d’Amy Winehouse (“Val a dir”) van precedir la cançó ‘final’ del concert: “Jerusalem”. Un dels fenòmens interessants que aconsegueix La Ludwig Band, una banda amb una formació de rock, amb un peu -o tota la cama- al folk, una actitud quasi punk i un aparent bagatge cristià, és que tota una sala -amb un sector de fans jubilats que enfilava la mitjana d'edat per sobre dels 30 anys- canti amb la mateixa passió la sacrílega estrofa “i si penso el que m’espera / i que potser baixo a l’infern / a les calderes d’en Pere / m’hi estaré la mar de bé” (“Les calderes d’en Pere Buteru”) i el “Ja albirem la costa de Jerusalem. / Quan arribem, per fi serà nostre tot el que ens mereixem”.
 
Després d’aquest aparent final, amb què La Ludwig Band es va acomiadar, la banda va tornar a sortir a l’escenari per oferir els bisos rituals amb una de les cançons més celebrades i esperades de la nit: “S’ha mort l’home més vell d’Espolla”, que va acabar la festa amb tots els convidats i membres de l’equip dalt l’escenari i les energies ben amunt.
 
Ahir a l’Apolo, La Ludwig Band va ratificar la qualitat del seu directe, la complicitat dels seus membres dalt l’escenari, i la connexió que aconsegueix amb el públic amb unes cançons que, ara mateix, només fan i poden fer ells. Per això, després d’un concert de puta mare, desitgem que es prenguin el desembre per descansar, que es recuperin i reprenguin la tasca de fer, amb la mateixa sort, un nou disc al límit de la tonalitat.