L’any 2004, Enderrock va fer un rànquing dels millors discos del rock i la Cançó en català. Una llista de cent treballs, discutible com totes, però amb un número u clar: Dioptria (Concèntric, 1960 i 1970) de Pau Riba. Quan ja fa més de mig segle que es va publicar, el disc segueix centrant l’interès dels melòmans i dels estudiosos de la música. L’últim capítol, de moment, l’ha escrit el periodista Jaime Gonzalo i porta per títol Psicòptic! Pau Riba & Dioptria. És un llibre editat per Liburuak amb una versió en català acabada de presentar. N’hem parlat amb l’autor.

Quant temps t'ha portat a escriure aquest llibre?
Entre un any i mig i dos. El Pau encara estava viu quan el vaig fer, i vam tenir moltes xerrades. Vaig fer molta feina amb ell, i també molta hemeroteca. Va ser una mica d’estira-i-arronsa amb el Pau i, a més, vam enganxar la pandèmia entremig… Jo ho vaig treballar molt a fons intentant ser el més sincer possible.

Per què un llibre sobre ‘Dioptria’?
Perquè sempre he considerat que Dioptria és un disc fonamental, no només en l'àmbit català, sinó també universal. Té una manera d'enfocar la vida i d’explicar-se, que em sembla que ha transcendit el seu moment i que avui en dia segueix sent una obra brillant. Penso que és un disc reconegut històricament, però que potser s’escapa a les noves generacions. He intentat explicar-lo, sobretot pensant en la gent més jove.



'Dioptria I' i 'Dioptria II' són dos discos molt diferents. Tu ets més del primer o del segon?
M'agraden els dos per igual, de la mateixa manera que considero que Jo, la donya i el gripau (Edigsa, 1971) forma part de la mateixa trilogia, i el Pau ho reconeix al llibre. Jo ho havia pensat abans que ell m’ho digués, perquè em semblava obvi que el segon Dioptria i Jo, la donya i el gripau estan biològicament enllaçats. I de la mateixa manera, podem parlar d’Electròccid àccid alquimístic xoc (Movieplay/Gong, 1975) i de Licors (Movieplay, 1977), que són una altra època molt brillant, que també està poc reconeguda

El disc només es pot explicar per la genialitat de Pau Riba o hi havia un caldo de cultiu que ho afavoria?
Hi havia el caldo, sí, però dins d'aquest caldo, Pau Riba era únic. Excepcionalment únic. Em sembla que encara que no hagués tingut l'entorn històric que va tenir, d'alguna manera o d'una altra hauria sortit a la llum el seu talent i la seva visió poètica. Ell donava un sentit verdader a la poesia. Perquè sempre s'ha considerat la poesia molt privilegiada i elitista. Ell la transforma, la torna popular amb una subjectivitat molt creativa i molt enriquidora per qui es prengui la molèstia d'arribar fins al fons, perquè no és fàcil identificar el pensament de Pau Riba, i donar-li un sentit. De vegades és molt críptic.

Aquest caldo de cultiu de què parlàvem l’expliques al capítol ‘Desenrotllant el rotllo’. Veig que darrerament hi ha molt interès per aquesta època o aquest moviment…
És que és necessari. Allà hi ha, tant històricament com creativament, moments que sembla mentida que encara no se'ls hagi donat una mica més d'estructura històrica. Però és un moviment que costa que se’l reconegui, perquè… què significa reconèixer? Una benedicció oficial? Per mi, el que cal és que la gent pugui accedir a aquest llegat i el pugui conèixer.
 
Al llibre s'explica molt bé ‘Dioptria’ i ‘Jo, la donya i el gripau’. També s'hi apunten coses de l'’Electròccid àccid alquimístic xoc’ i de ‘Licors’, i el llibre s'acaba. No és interessant el Pau Riba posterior?
Absolutament, però jo volia que Dioptria en fos el protagonista. I a mesura que feia el llibre, pensava que Electròccid i Licors són dos discos molt importants que tampoc s'han vist de cap manera reconeguts. Però ja era tard i suposava molt més temps d'investigació per part meva. A més, el Pau ja no era viu i no l'hi podia preguntar res. Després de Licors passa una etapa menys interessant, amb Amarga crisi (Edigsa, 1981) i Transnarcís (Edicions de l'Eixample, 1986) abans de tornar a trobar-se a si mateix. La darrera etapa també em sembla que torna a ser un Pau Riba memorable.

El llibre està ben documentat i interessant. Hi ha alguna errada menor, però no puc passar per alt una referència errònia a Enderrock, que no pot ser responsable del que li atribueixes —("portaveu propagandista del constructe del rock català subvencionat per CiU (...) que entre finals dels anys 80 i principis dels 90 del passat segle, va ser refugi de la mediocritat d’una generació d’“artistes” en la seva majoria desconeixedors de Riba i la seva obra")—, entre altres coses perquè encara ni existia.
Error meu. Jo soc crític amb moltes coses, però si hi ha errors els assumeixo.