Miquel Brunet és un músic inquiet. Des del seu estudi de Bunyola es mira el que passa al seu voltant i reacciona davant les injustícies. Acaba de presentar >36³. Re-visions de Palestina (Ona Edicions), un disc amb un gran compromís que ens arriba per via física (CD i vinil) i a través de les habituals pàgines d'estríming. Hem parlat amb ell del com i el perquè del disc.

Explica’ns la gènesi de ‘>36³. Re-visions de Palestina’.
Tot això va començar l'any 2004 quan se'm va demanar de fer la banda sonora d'un documental biogràfic sobre Miquel Costa i Llobera. En aquell moment, jo desconeixia l'existència d'aquesta obra, una de les darreres que va fer, després de visitar Terra Santa.  No és ben bé un poemari, perquè hi ha poesia en prosa. Una de les parts de la banda sonora del documental i la vaig titular "Re-visions de Palestina", ja en aquell moment. Fins i tot la vaig incloure al disc dSilen6 (Ona Edicions, 2011), que era una recopilació de bandes sonores que havia fet per a distintes coses d'imatge: documentals, pel·lícules, curtmetratges… Veient el que està passant a Palestina, que ja ha arribat a uns nivells insuportables, vaig pensar de revisar aquella obra. Costa i Llobera hi va fer una descripció geogràfica del que va veure, però feia molt poca referència a l'aspecte humà. La música que jo vaig fer, evidentment, estava també inspirada en aquelles descripcions geogràfiques. Ara, he volgut reformular aquella música des de la perspectiva humana.

Com has vinculat la música amb la gent?
Quan fas aquestes feines, hi ha un recurs molt fàcil que és tirar dels tòpics com la instrumentació. Però jo no ho he volgut fer, això, perquè, al final, és una reflexió interior meva que faig. Hi ha gent que m’ha dit que no sona àrab, i és perquè no ho he volgut en cap moment. Vull aportar la meva reflexió sense fer un mimetisme de la música que faria allà. I en aquest procés, també he utilitzat la veu com un recurs sonor. De vegades, fins i tot és inintel·ligible. No he volgut que es pogués desxifrar el text. Vaig dir unes paraules, les vaig processar a través d'un vocòder, i ho he utilitzat com un recurs sonor.



En canvi, al directe sí que el text pren més rellevància.
Sí. A l'espectacle he incorporat un actor i una actriu que van saltant pels textos originals d'en Costa i Llobera i per textos de poetes palestins contemporanis. Aquests sí que expliquen i evidencien el drama de colonització, el genocidi i l'extermini que s'està produint en aquella terra. I això ho he reservat per a l'espectacle en directe. I sorprèn que, a vegades, hi ha textos d'en Costa i Llobera que connecten perfectament amb els que descriuen aquesta gent de la situació que es pateix ara. Molta gent parla ara de Palestina com si això hagués començat a l'octubre del 23. Però la història del sionisme i de l'expulsió i de la colonització del poble palestí comença molt abans, fa molts, molts anys. La desolació que aquell poble ha hagut de patir no és una cosa d'ara.

M’explicaves la feina que has fet amb les veus. I amb la resta d’instruments?
He agafat fragments d'aquella música que ja vaig fer, i els he anat dotant d'una actualitat conceptual. Utilitzo molt el concepte de capes sonores. A vegades agafo músiques i en comptes de fer el típic arranjament, el que faig és, d’una manera subliminar, afegir-hi sons que modifiquin el sentit de la música. Una música que abans tenia un caràcter més plàcid perquè descrivia un paisatge de manera senzilla, ara, si el sents bé, per darrere, potser hi ha una superposició de capes metàl·liques, dissonants, que és la meva manera d'inquietar davant dels fets que s'estan produint allà. Això suposo que és una deformació de tenir un estudi d'enregistrament i treballar també des del punt de vista del so.



M’has parlat de 'dSilen6', però això també ho podem relacionar amb la 'Missa del descreure', oi?
D’alguna manera, hem constatat una vegada més que l'espècie humana és incapaç de conviure amb un mínim d'enteniment. Mentre hi hagi estats en el món que es considerin amb drets superiors a altres pobles que també tenen dret a tenir el seu estat, vol dir que com a societat hem construït poc. Ja ho deia a la Missa del descreure (Ona Edicions, 2011) i hi havia gent que em contestava que jo no tenia fe en l'espècie humana.

I és així?
Jo tinc fe en persones a títol individual, en moltíssima gent que ha fet grans coses per a la humanitat: compositors, escriptors, científics, investigadors... El problema és que quan ens ajuntem en col·lectivitats per gestionar polítiques i activitats mundials, no som capaços d'estar a l'altura, no aconseguim que allò que es faci sigui pel bé de la humanitat. Una de les coses que no puc entendre del que està passant a Palestina és aquest silenci de la comunitat internacional. Ens omplim la boca de grans institucions per la pau i de Nacions Unides, però ens estan televisant un genocidi, i no passa res. Hi ha qualque feble manifestació de suport… però accions concretes, jo no en veig.

Una de les parts del títol del disc, ‘>36³’ mereix un comentari.
El primer símbol significa que la quantitat que apareix tot seguit és inferior. 36 elevat al cub és 46.656, i és el nombre aproximat de víctimes palestines que hi havia al moment de tancar el disc. Ara ja en són moltes més, com dona a entendre el ‘>’. No vaig voler caure en el tòpic i posar 47.000 a la portada del disc, perquè amb aquestes grans xifres la humanitat s'està insensibilitzant cada cop més. El que sí que volia era manifestar que no pot ser que, per la inacció internacional i l’acció totalment injustificada de l'Estat d'Israel, en el moment que jo vaig enviar el disc a fàbrica, ja fossin més de 36³ les víctimes palestines.
 

El disc vol ser també una crítica que va més enllà dels governants?
Jo he trobat una catarsi fent aquest disc. Ha estat la manera de dir-me a mi mateix de quin costat vull estar. Però t'he de dir que estic molt decebut del posicionament de la gent en aquest tema. Hi ha gent molt propera a mi, d'esquerres, que està manifestant una equidistància brutal. Hi ha un sector dins del nacionalisme-independentisme que dona suport a l’estat d'Israel, perquè considera que Israel té tot el dret a tenir un estat propi, igual que nosaltres, com a Països Catalans, voldríem tenir un estat propi. Però això no lleva que el que està passant sigui un genocidi, i que s'estigui fent un assassinat de la manera més cruenta. S’han creat passadissos perquè vagin a agafar ajuda humanitària, mentre a l'altra banda estan preparats per disparar, com si fossin rates. Estic d'acord que tothom que tingui una cultura, una llengua i ho vulgui, té dret a tenir un estat propi. Palestina, també. Per tant, l’argument de l’estat propi, jo el defenso, i tant de bo nosaltres poguéssim tenir un estat propi que no fos espanyol; però mai a costa de produir un genocidi.

Penses que amb la música es pot canviar el món?
A mesura que passen els anys crec menys en l'efectivitat de la protesta, sigui de manera artística o sigui de manera revolucionària als carrers. Entre altres coses, perquè causes per les quals he lluitat tota la vida no han arribat al grau de correcció que a mi m’hagués agradat. També és ver que, si no, encara podríem estar molt pitjor. Per tant, soc de l'opinió que sí que s'han de fer aquestes coses, per una banda, perquè pots obrir els ulls a algú, fins i tot a mi, que em poden rebatre els meus plantejaments i fer-me entendre determinats aspectes des d’un altre punt de vista. Jo no penso que els artistes haguem de tenir una actitud messiànica de pretendre canviar les coses. Però fer aportacions que obrin nous camins, sí que ens toca. I et confés que jo he fet aquest disc perquè necessitava fer-lo, no perquè pretengués canviar la consciència de la gent. Ja hi ha gent que està fent coses realment importants. Els qui sí que estan canviant les coses són els metges que estan a Gaza als hospitals curant nins i dones sense tenir pràcticament cap ajut ni material ni res. Jo he fet el disc des d'una posició molt còmoda del meu estudi, però no podia callar.

Salvant les distàncies, el disc també pot tenir una lectura en clau local.
Sí, salvant les distàncies, que són moltes. Jo faig una associació amb el que ens està passant a Mallorca. Aquí no hi ha armes, però hi ha talonaris. I el drama que es viu a Mallorca és que s'està intentant esborrar una cultura, perquè aquesta coalició de govern que tenim ara té molt clar que el que s'ha de fer és esborrar tot vestigi de llengua catalana que hi hagi aquí. A més, la situació econòmica està empenyent per tal que els joves mallorquins se n'hagin d'anar de la seva pròpia terra. A Palestina, des que va començar aquest procés d'implantació de la comunitat israeliana, ha hagut de partir moltíssima gent. L’obstinació és eliminar qualsevol vestigi de la cultura palestina. A Mallorca, és brutal veure que gent a cop de talonari compra edificis històrics i cases precioses a primera línia de mar, per exemple en Es Portitxol, a Palma, i els tiren a terra. Els compren per tirar-los a terra i construir una edificació que no té res a veure amb la cultura tradicional de les illes. Per tant, la meva lectura és que les cultures dominants que tenen un poder econòmic molt important fan desaparèixer cultures petites fins que no en quedi cap vestigi.