La llegenda del rock (o del pop, o del que li vulgueu dir) s'ha mantingut durant prop de set dècades gràcies al poder d'una corretja de transmissió de la qual formen part tant els pioners del gènere com els seus transformadors. Va ser Chuck Berry qui va pispar-li al bluesman T-Bone Walker uns quants riffs de la cartera. Va refinar-los mitjançant un do que encara no sabem d'on li venia, fent realitat les descàrregues més enèrgiques d'un rock'n'roll encara primigeni. Brian Wilson, un jove californià encisat pel surf i les noies de la platja, va agafar el reformulable “Sweet Little Sixteen” de Berry per transformar-lo en “Surfin’ USA”. I des d'aquell moment, els estius ja no van tornar a ser els mateixos. El més gran dels germans Wilson, comandant els Beach Boys, va esprémer la fórmula —i les goles del clan— a cançons com “I Get Around” o “Fun, Fun, Fun” fins que un dia, va aturar el seu cotxe en sec a la carretera. A la ràdio sonava una cançó de The Ronnettes, “Be My Baby” (1963), produïda per un tal Phil Spector. L'impacte va ser tan fort que, a més d’escriure com a resposta “Don't Worry Baby”, des d'aquell instant va centrar tots els seus esforços en la producció de cançons, disposat a superar el cop emocional que li havia causat la feina d’Spector.

L’afany de perfeccionisme, la pressió de la indústria i el coqueteig amb substàncies psicotròpiques van fer que Brian Wilson abandonés les gires en directe amb els Beach Boys per centrar-se en la feina d’estudi. La salut mental sempre va ser el seu taló d’Aquil·les; com ho va ser l’obsessió darrere de Pet Sounds (Capitol, 1966), sens dubte la seva obra mestra. Un treball de pop de cambra on hi va tenir cabuda fins i tot la música d’avantguarda. Un disc amb un so molt particular, farcit de cançons precioses i preciosistes com “Wouldn't It Be Nice”, “Sloop John B”, “Let's Go Away For Awhile” i sobretot, “God Only Knows”. Un treball que —i vet aquí una nova baula de la cadena— va esperonar Paul McCartney a idear un any més tard Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (Parlophone, 1967). Un nou exemple que demostrava que la música rock, a més de poder canviar els temps —que en això ja estava immers Dylan—, també podia ser una forma d'expressió artística.



Wilson, malgrat l’inestable equilibri, va poder culminar l’eterna “Good Vibrations”. Però poc més. Va intentar seguir el rastre de Pet Sounds amb el disc Smile (Warner Music, 2004), però incapaç de completar-lo, va cedir el control del grup. La corretja, però, ja estava en mans de Hendrix, que tres dies després de sortir al mercat el Sgt. Pepper's dels Beatles, en versionava la cançó homònima al Saville Theatre de Londres.

Deia el cantautor alellenc Narcís Perich, en una conversa amb el periodista Roger Palà per a Enderrock, l'any 2010, que de tant en tant es vestia amb una camisa florejada i feia concerts amb el repertori dels Beach Boys. I que podia tancar els ulls i imaginar-se, des del Maresme estant, que era Brian Wilson. I és que tots duem a dins, sense saber-ho, un bocí de les cançons de Brian Wilson. Bona vibra.