Veritats compartides. Equilibri de sensibilitats. Cures, emocions i família. Sílvia & Salvador. I l’espectacular banda de Darío Barroso i Sebastià Gris (guitarres) i Marta Roma (violoncel), amb l’afegitó final del productor Juan R. Berbín a la percussió. Aquests van ser els ingredients del còctel deliciós que ahir es va oferir al Palau de la Música Catalana, en el marc del Guitar Bcn, i que va acompanyar, i alhora transcendir, la comunió d’energies i músiques del nou disc conjunt de l’empordanesa i el lisboeta.

Ahir al vespre, aquest nou duet que no esperàvem presentava el fruit d’una relació que va néixer fa anys de l’admiració mútua i que va mutar en amistat i col·laboració musical. Van arribar al Barcelona amb un espectacle ja foguejat, primer al Japó, i després a Bilbao, Castelló i Saragossa, però encara fresc i fent els primers passos. La bellesa -i l'opulència- del Palau de la Música van emmarcar l’escena, on el centre aquesta nova família musical se situava banyada de colors terrosos i vermells. Una traducció cromàtica de Pérez Cruz i Sobral, i el seu disc: terra i arrelament, passió i emoció.
 
Amb una salutació ritual, com si estiguessin a punt de dur a terme un combat d’alguna art marcial, els dos vocalistes van cantar-se als ulls “Recordarte”, un fragment original de la cançó que va posar-ho tot en moviment: aquell “Procuro olvidarte” (Hernaldo Zúñiga) que van interpretar a la gala dels Premis Goya 2024. Van seguir, com també ho fa el disc, amb una cançó també escrita per l’empordanesa, “Ben poca cosa tens” i, sense intercanviar encara cap paraula amb el públic, van aconseguir que tot el Palau els fes els cors.

Tot i que gran part de la resta del disc no l’han escrit ni Sílvia ni Salvador, han pogut comptar amb un grapat de peces de reconegudíssims autors -a més de bons amics o família dels dos-. Un d’ells és l’uruguaià Jorge Drexler, que els va cedir una bonica “El corazón por delante”, que el duet va entomar demostrant de bon inici la seva capacitat per acoblar i casar les seves veus i les seves diferents -però cosines germanes- maneres d’interpretar i comunicar: l’un, elèctric i performatiu; l’altra, amb emoció i densitat.
 
La família, la de sang i no només l’escollida, es va fer present en les dues següents cançons. La primera, seguint el mateix ordre de l’àlbum, va ser “Hoje já não é tarde”, escrita per Luisa Sobral -per sorpresa, asseguda en la llotja-, que segons el seu germà va fer una de les cançons més boniques del disc, i que com a “bona sastressa de cançons, ha entès perfectament les mides de la Sílvia i les meves”. Així és i així ho van demostrar, brillant-hi cadascú amb la seva pròpia llum, i combinant-les, a dues veus o a cànon, emocionant l’audiència. També especial és el vals-chanson “L’amour reprends ses droits”, escrita per l’actriu belga i parella de Sobral Jenna Thiam, amb música del violinista Carlos Monfort -company de Pérez Cruz des de fa anys en diverses formacions-. En un format més intimista, van interpretar, només Pérez Cruz, Sobral i Barroso, la delicada “Someone to Sing Me to Sleep”, de Lau Noah, abans d’una mena d’interludi en el concert.

Els cantants van sortir d’escena i els músics Darío Barroso, Marta Roma i Sebastià Gris van emprendre un nou viatge sols. La destresa espectacular de tots tres, fent moure els dits per les cordes dels respectius instruments en una coreografia de precisió mil·limètrica, i el seu cedir-se l’espai i anar-se passant la pilota mentre s’escoltaven amb atenció, va convertir aquest moment instrumental en un dels més trepidants, divertits i apassionants.
I moment per a cadascun dels cantants. Primer hi va sortir Sobral, sol amb el seu moog bass i una espectacular versió d’“A Case of You” de Joni Mitchell. Després, Pérez Cruz, amb una versió que l’acompanya des de fa anys, “Pequeño vals vienés” (Leonard Cohen), interpretada a guitarra i veu -amb uns efectes vocals finals-. Es van tornar a ajuntar tots amb “Este presente”, de Carlos Monfort, amb un Sobral especialment lúcid en les seves improvisacions vocals, i honestament meravellat amb la banda. Un 10 per a ell en escolta activa.
 
La nit va començar a entrar i a estendre’s entre els vitralls del Palau quan tocava presentar “Minha marca”, amb lletra coescrita per Sílvia & Salvador, i l’animada chacareira -com la va descriure el lisboeta- “Mudando os ventos” (Sobral i Leo Aldrey), que parlen precisament, del pas del temps i de la seva circularitat, un tema troncal del disc.

Al llarg del concert, van anar desgranant els detalls de l’àlbum i de la seva connexió, entre ells i amb els autors, amb l'humor de Sobral i la tendresa de Pérez Cruz. I així van arribar a la darrera cançó i a un dels autors i amic més antic de tots dos: Javier Galiana i el seu regal d’orgia sonora i estilística, “Muerte chiquita”. Tots s’hi van lluir, especialment Pérez Cruz, a qui sempre és un plaer poder tornar a escoltar en el flamenc dels inicis, i que va aprofitar per fer, no només les aclucades d’ull a Amalia Rodrigues que ja inclou en el disc -amb “Estranha forma de vida” i “Lagrima”- sinó també a Carlos Cano amb “María la portuguesa”.
 
Ja en temps de descompte, van cantar com a bisos alguns dels respectius hits. Sobral va muntar una festa dalt de l’escenari amb la seva “Anda estragar-me os planos”, i Pérez Cruz va fer cantar tot el públic amb “Mañana” -en una versió amb banjo de Gris-. Com a bis del bis, van aturar-ho el temps per fer-nos bategar a tots a l’uníson amb la dura, però bella, necessària i fins a cert punt lluminosa, “Tempus fugit (Plor per Palestina)” de Marco Mezquida, que a cappella van unir a una corejada “Abril 74" de Lluís Llach, connectant mons, realitats, dolors i esperances.

Sílvia Pérez Cruz i Salvador Sobral s’han trobat i han sabut unir els seus universos artístics com si haguessin format sempre part d’un tot, potser perquè la música, la veritat, l’emoció i la cura són els pilars que els sustenten i els connecten.