El primer Canet Rock, celebrat els dies 26 i 27 de juliol de l’any 1975, va ser un festival pioner que va captar com cap altre l’essència del seu temps. Per celebrar el 50è aniversari, que es commemora avui mateix, Enderrock Llibres ha publicat Canet Rock: Mig segle de música i follia, una crònica musical on el periodista Donat Putx s’ha capbussat en el context i les arrels del certamen per repassar la seva història fins a l’actualitat.

Què va significar el Canet Rock, en un context marcat pels últims sospirs de la dictadura franquista?
El Canet Rock va sorgir en un moment en què el franquisme ja estava agonitzant. Dins el festival es va generar una illa de llibertat, però era una llibertat més vital que no pas efectiva. Per a la gent que hi havia allà dins, almenys durant les dotze hores que va sonar la música, Franco ja era mort. Allà es va viure la realitat d’una gent que es volia alliberar. Si es volia disfressar, es disfressava. Si un home es volia vestir de dona, s’hi vestia. Si es volia fumar un porro, es feia de manera tranquil·la i sense amagar-se. Si la gent es volia enrotllar, s’enrotllava. I si volien ballar, també ballaven. Aquesta mena de coses, que avui poden semblar d’allò més normals, en una societat tan reprimida com aquella eren extraordinàries i gairebé clandestines.

I tècnicament, què va significar?
Tot es va fer amb una sabata i una espardenya. La tradició de festivals a l’aire lliure era molt escassa, i un esdeveniment d’aquelles dimensions vinculat a la cultura del rock –la xifra consensuada, que no sabrem mai si és l’exacta, són 25.000 persones a la primera edició– era molt vistós. Van ser dotze hores de música amb una dotzena de grups, companyies i cantants, que va representar un desafiament tècnic que es va afrontar com bonament es podia, amb voluntarisme i bon humor.

25.000 persones equival a una quarta part de l’Estadi Olímpic. Però què representava el 1975?
Era molta gent, sobretot tenint en compte el perfil de persones que s’hi ajuntaven, tots aquells peluts. El públic venia sobretot de Catalunya i el País Valencià, i també d’altres punts de l’Estat com Madrid. 

Quin era el context musical i cultural d’aquella època a Catalunya?
El primer any, el Canet Rock va beure molt de l’Ona Laietana, un moviment que es va articular al voltant de la sala Zeleste. No era un gènere musical, sinó una escena heterogènia on cabien propostes que podien anar del jazz-rock fins a la cançó d’autor. Tota aquella gent va coincidir en el lloc, el moment i la voluntat d’experimentar a través de la música. A banda d’això, el festival també es nodria de bandes de rock progressiu com Iceberg o Fusioon. L’escena catalana d’aquells anys era capdavantera a l’Estat espanyol.

Al llibre cites els antecedents del concert del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona i el Festival de Música Progressiva de Granollers. Per què, de tots aquells, el Canet Rock és el que més ha arrelat en la memòria col·lectiva?
Perquè reflecteix l’emergència artística i vital extraordinària que hi havia en aquell moment, més que qualsevol altre esdeveniment de l’època.

També parles de les Sis Hores de Cançó, que es feia al mateix Pla d’en Sala de Canet. Tot i això, un festival i l’altre eren dos mons totalment a part?
Eren dues escenes molt diferents. Segur que trobaríem gent que va anar a tots dos festivals, però les Sis Hores eren un altre rotllo i fins i tot una manera molt diferent de veure el món. Al Canet Cançó hi havia una proposta més endreçada, i el factor d’afirmació nacional i polític hi jugava un rol més clar. En canvi el Canet Rock era un altre negociat. La gent que hi anava sintonitzava amb les herències del hippisme i el Maig del 68, i també amb la contracultura del moment.

L’imaginari popular sol referir-se al Canet Rock com el ‘Woodstock català’, una expressió que tu mateix matises al llibre.
Sí, perquè aquesta equiparació només té cert sentit si ens quedem amb el fet que el Canet Rock és el festival més emblemàtic de tots els que es van fer a casa nostra. Però tant el moment com el context eren molt diferents dels del Woodstock nord-americà.
 
Com va influir a Catalunya, musicalment parlant, tot el que estava passant en països com els Estats Units o la Gran Bretanya?
Segur que hi va influir, però en aquells anys la música no era tan a l’abast com actualment. Era molt complicat i car estar al dia de les tendències del moment. Tampoc hi havia tant d’accés a la informació com ara, i l’escena catalana estava més a les beceroles.

El primer Canet Rock va ser poc abans de la mort de Franco, i les tres edicions posteriors es van fer durant la Transició, època de gran ebullició cultural.
El moment clau d’aquella ebullició va ser entre el 1975, quan el règim agonitzava i el dictador va acabar morint, i el 1978, quan es va aprovar la Constitució espanyola. Entre que es moria una cosa i en naixia una altra, hi va haver un interregne de gran incertesa, però també molt divertit. I justament els Canets dels setanta es van fer durant els anys 1975, 1976, 1977 i 1978.

I què va passar després del 1978? Per què l’esclat no va tenir continuïtat després de la Transició?
En arribar a una certa normalitat democràtica, les coses es van tornar a endreçar, naturalment d’una manera més sensata i humana que durant el règim anterior. No és que el 1978 deixessin de passar coses de cop i volta, però si s’acota el període durant aquells quatre anys es pot definir bastant bé. I justament, va coincidir amb la primera etapa del Canet Rock.

El 1978, el festival va adoptar una altra línia amb artistes com Blondie o Ultravox. I, alhora, La Banda Trapera del Río o Els Masturbadors Mongòlics van ser l’eclosió del punk. Va ser un canvi de cicle?
Els tres primers anys estava organitzat per Zeleste i Pebrots (La Trinca), però la quarta edició, impulsada per Matriu Matràs (Pau Riba) i Sono-Servei, va seguir uns altres criteris. Al cartell s’hi van aplegar figures de certa veterania, com Daevid Allen o Nico, i emergents com Blondie o Ultravox, que tot just iniciaven el camí. La gran novetat i el més important va ser que tant uns com els altres eren figures molt destacables de l’escena internacional del moment. A més, també es va obrir la porta a un nou moviment que ja s’havia començat a fer visible a final del 1977 amb el primer festival punk, celebrat al Casino de L’Aliança de Poblenou, on va tocar La Trapera, un dels grups que també van ser presents al darrer ‘Canet Roc’ del 1978.

A la mateixa edició també hi havia la presència de Los Sírex, exponents d’una generació de pioners del rock’n’roll que, paradoxalment, havien quedat eclipsats per l’auge de progressius i laietans.
El cartell era d’un eclecticisme desconcertant, ja que va ser molt difícil lligar en una mateixa salsa Nico i els Sírex, però el fet és que van actuar junts. I també La Teta Atómica, antics components del grup espanyol Desmadre 75, que anys abans havia fet una cançó de molt d’èxit titulada “Saca el güisky, Cheli”. I també Tequila, que acabava de sortir. Tot plegat era un aiguabarreig delirant, en el bon sentit, i molt eclèctic.

Per què es va acabar el Canet Rock, i què hauria passat si hagués continuat?
El que hauria passat no ho sabrem mai, però segurament la part econòmica n’explica el final. Diverses informacions publicades a l’època parlen dels mals resultats dels anys 1977 i 1978. Aquesta va ser una de les causes, i una altra és que les coses estaven canviant. L’escena musical moderna anava prenent més musculatura, i un esdeveniment d’aquelles característiques ja no era tan extraordinari com al principi.
 
La marca Canet Rock es va recuperar el 2014, gairebé quatre dècades després. Tenia sentit, que el festival tornés després de tot aquest temps?
Les xifres d’assistència demostren que tenia sentit recuperar la marca, però cal tenir en compte que les circumstàncies i el plantejament del festival són unes altres. El context actual es troba a milions d’anys llum del 1975, no hi té res a veure. Hi va haver un moment en què el rock i totes les músiques que hi estan associades van deixar de ser transgressors.

De fet, i malgrat el nom del festival, el rock és un estil minoritari, per no dir anecdòtic, dins la programació actual.
Sí, però això també ho deien dels Canets dels anys setanta. Si repassem els artistes que van actuar a la primera edició, hi havia l’Orquestra Plateria o Sisa, a qui al final van prohibir actuar. Era exactament rock, el que feia aquesta gent?

També hi havia Pau Riba...
En el cas de Pau Riba, sí que va rockejar, i també Oriol Tramvia, però sobretot hi havia representants del jazz-rock i el rock progressiu, que no eren exactament una escena de rock’n’roll. El rock és una etiqueta molt àmplia que de vegades es fa servir per no dir pop, que vol dir música popular. I, des de fa uns anys, ha seguit altres camins i ara el rock ja no és al centre de l’actual escena pop.

Fora del rock, quin llegat ha quedat d’aquell esperit transgressor dels primers Canet Rock?
Sempre quedaran elements transgressors, i sempre hi haurà contracultura. Però l’hem d’anar a buscar a altres llocs.

Aquests altres llocs són fora dels grans festivals?
Sí, fora de la majoria de grans festivals. Diguem-ho així, perquè sempre s’ha de deixar una porta oberta, i sempre hi ha espai per al matís. Als grans festivals hi poden haver pinzellades de glòria i de transgressió, però a la vegada han deixat de ser el fenomen que van ser als inicis. Ja no es llegeixen, i sobretot no es viuen, de la mateixa manera.

Havent estudiat a fons les quatre edicions originals del Canet Rock, i la desena que s’han fet després, si t’haguessis de quedar amb un moment que definís la història del festival, quin seria?
És difícil de respondre, perquè en aquelles primeres edicions jo era un nen i per tant no hi era. M’hauria encantat veure els Daevid Allen i Blondie d’aquella època, però aquest imaginari és una dèria personal. També soc molt fan de Sisa i Pau Riba, i m’hauria encantat poder veure’ls precisament en aquell moment. No puc assenyalar un moment estel·lar, perquè això té a veure amb la vivència de cada persona.