En l’època del contingut infinit i la cultura del ja, les vivències i percepcions del passat es poden distorsionar o oblidar si no es té l’hàbit de recollir-les. En un diari, per exemple. Quan vam quedar amb Roser Canet, coneguda musicalment com a Roserona, per parlar de l’EP Caro diario (Vida Records, 2025), teníem clar que les seves cançons eren el més semblant al que podríem llegir en un diari personal, religiosament escrit els diumenges a la nit. Situationships, amors perduts i odes a la intensitat. Sis cançons, produïdes per Galgo Lento, que deixen entreveure quin és el camí que vol traçar una artista amb futur.

 
'Caro diario' vol dir ‘Estimat diari’ en italià. Tens un diari personal on escrius les coses que et passen?
Sí, escric el meu diari com a mínim un cop a la setmana. Religiosament, cada diumenge, però si vull i puc, també escric més sovint, perquè mentalment ho necessito. No processo bé les coses i em va molt bé asseure’m i pensar què m’ha passat o com m’he sentit. A més, m’agrada molt rellegir els textos del diari, perquè veig com he anat evolucionant i com he viscut les coses que m’han anat passant a la vida. Algunes vegades em fa vergonya, però també m’ajuda a relativitzar temes que em semblaven molt importants. O al contrari, a donar importància a qüestions que abans havia passat per alt. El disc es titula Caro diario, tot i que sembla que siguin cançons que he escrit per a algú altre, però en el fons estic parlant de mi mateixa.
 
Fas un tipus de cançons íntimes i delicades, en què la veu és la protagonista indiscutible. Et sents còmoda amb un estil que ja s’ha comparat amb la suavitat melòdica de Françoise Hardy o amb l’emoció minimalista d’Alice Phoebe Lou?
No és una decisió del tot conscient, crec que més aviat és conseqüència de les meves limitacions. Soc cantant, però no tinc el nivell d’artistes com Sílvia Pérez Cruz. Tot i això, el meu instrument és el cant, perquè amb el piano i la guitarra només sé quatre acords. De fet, la majoria de cançons les vaig començar inventant-me els acords amb la guitarra sense saber realment què estava tocant. Col·locava els acords que em sabia a les diferents posicions del mànec de la guitarra... Penso que es nota que treballo especialment la veu per sobre dels instruments, que em serveixen per reforçar la part vocal. I tant de bo vagi evolucionant, perquè l’objectiu és saber fer més cada vegada. 
 
Com treballes la veu?
He fet cant des dels 15 anys. I ara fa dos anys que estudio cant jazz al Taller de Músics, i també he començat a fer llenguatge, solfeig i harmonia amb una professora, i piano amb una altra. 


A la primera cançó, “Tot va perfecte”, ja deixes anar la frase ‘Em molesta tot el que tinc dins’. Què és el que et preocupa tant? 
Vaig escriure aquesta lletra ara fa dos anys, i llavors estava molt malament. Vaig començar a estudiar música quan feia tercer d’estudis literaris, i al mateix temps estava començant a fer de model. Vivia a Cardedeu, és a dir que havia de pujar i baixar cada dia a Barcelona. Ah, i també m’estava traient el carnet de cotxe. No tenia temps per a res. Va arribar un punt que em va frustrar molt no poder-ho fer tot bé, i ho vaig notar en l’autoestima. A més, em van començar a sortir concerts i noves responsabilitats sense esperar-ho, el meu projecte musical anava creixent i no sabia com gestionar-ho. Em sentia impostora i tenia una insatisfacció general amb el que estava fent. 
 
En aquella època vas participar i vas arribar a ser semifinalista del Sona9, però vas explicar que encara estaves definint el teu projecte i la teva sonoritat.
Sí, sentia que havia de demostrar que era música i que tenia dret que em sortissin concerts i oportunitats per poder-me presentar a l’escena. Però va arribar un moment en què vaig petar i vaig decidir deixar els estudis musicals, abandonar el cant i altres feines que tenia. Em vaig arribar a dir que no volia fer cap més concert, perquè per culpa d’aquell estrès tenia bruxisme i vaig acabar tenint una lesió de mandíbula, una mena d’esquinç muscular que feia que no pogués obrir la boca. Va ser aleshores quan vaig decidir que havia de retrobar-me amb mi mateixa per tornar-me a enamorar de la música. Vull poder fer música per passar-m’ho bé, i ja està. 
 
Al final de la cançó se senten uns plors. Són reals?
Sí, és del dia de Sant Jordi de fa dos anys. Ara ho visc diferent, cada vegada que m’ho recorden penso que no tenia cap mena de sentit que decidís gravar-me plorant. Tot i això, crec que queden molt bé a la cançó.

Quan vas anar al programa 'La Turra' d’Alba Riera, al 3Cat, vas explicar que només havies viscut 'situationships', i que mai havies tingut una relació de llarga durada. Però a les noves cançons sembla que les vius d’una manera molt intensa.
Clar, el fet de no tenir relacions llargues vol dir que són trames de quatre mesos, però, quan m’agrada algú, ho visc molt intensament. Costa molt que m’agradi algú, i quan passa ho dono tot. Però veure que l’altra persona no està en la mateixa actitud, em destrossa. 

'Caro diario' té sis cançons. Cadascuna va dirigida a una persona diferent de la teva vida?
Alguna cançó és molt explícita, com “Marlborowinston”. En canvi, la resta estan inspirades en una sola persona però s’acaben barrejant amb altra gent.
 

A la cançó que dona títol al disc, cantes en català i anglès sobre els dubtes que envolten una relació amorosa. Però en un moment determinat et preguntes: ‘Quants cops pot un home trencar el cor a una noia?’. És el resum de tot plegat? 
Observo molt les amigues del meu voltant, perquè estan sempre picant pedra en nois que els han trencat el cor vint vegades, però hi tornen una vegada i una altra. Potser sembla que em senti molt torturada però no em sap greu dir que soc bastant ‘reinona’. Quan he trucat dos cops a la porta d’un noi i me l’ha tancada, no hi torno mai més. Però sí, en aquest EP em mostro bastant una dramaqueen, molt inspirada en les cançons despullades que fa Lana del Rey. 

 

LES DUES CARES DE L’AMOR

Les lletres són molt actuals, però les teves referències musicals parlen de cantautors com Paolo Conte i Carla Bruni o cineastes com Eric Rohmer. Quines són les teves influències? 
Molta gent m’ha dit que musicalment no és mainstream o ballable com tot el que es porta ara. Però a l’escena musical madrilenya hi ha artistes com Pablopablo, Ralphie Choo o Teo Planell, que també tiren cap a aquest mateix univers. Els últims anys s’ha donat molta importància i s’ha reivindicat molt la música pop urbana i festiva. I em sembla molt bé, perquè no s’havia fet fins ara. Però ara tinc la sensació que els boomers pensen que ‘està tornant la música més orgànica’, cosa que em sembla de mentalitat molt estúpida. Julieta també pot fer una balada la mar de bé. I Manel van començar fent un estil de pop acústic i costumista, i van acabar evolucionant cap a una altra cosa. Actualment la gent jove tenim la ment oberta i, si volem, podem saltar d’un estil a un altre. 
 
Les cançons també tenen un cert accent 'jazzy'. És fruit de la teva formació al Taller de Músics de Barcelona? 
Hi ha influència del jazz, però no tanta. M’agrada escoltar-ne, però prefereixo la música indie-pop amb influència del jazz. Crec que he begut indirectament del jazz, però em fa vergonya dir-ho perquè hi ha artistes que fan jazz de veritat, com Alba Armengou o Rita Payés. Jo, en canvi, escolto les coses més típiques. 
 
A “Marlborowinston” una dona no pot evitar admirar de la seva cita masculina la indiferència, mentre ell no fa altra cosa que fumar. Trobes sexis els homes que fumen? 
No hi ha coses que em semblen sexis o atractives, sinó que quan m’agrada algú, tot el que fa es torna atractiu. La cançó està basada en la idea del ‘i tu fumant’. Als no fumadors els pot molestar molt, però de cop i volta si t’agrada algú que fuma també t’agradarà que la seva colònia es barregi amb el fum o que les seves mans li facin olor de fum... Jo des que he ‘provat’ un fumador, hi ha un punt que m’agrada la gent que fa olor de tabac.


A la gala dels Premis Enderrock vas cantar un 'mashup' amb el teu tema “El cos” i la part final amb la versió del tema de Nina Simone “The Other Woman”, reconvertit en “Vull estimar”. Va ser una actuació en format íntim, a veu i guitarra, al costat del guitarrista Néstor Pérez Calvet. Com ho vas viure?
Al ser un format de duo vaig pensar que ho havia d’omplir d’alguna manera, i vam crear una escenografia expressament. M’ho passo molt bé en directe actuant en aquest format. De fet, ja ho havia fet fa uns anys. Tot i això, a la llarga m’agradaria anar amb més músics a l’escenari. 
 
Als teus directes sempre hi ha molta expressió escènica. Creus que neix un 'alter ego' quan ets a l’escenari? 
No ho sé, però crec que sí. Als concerts m’he de recordar que soc a dalt d’un escenari i que hi ha públic, perquè em passa que em dissocio molt. La meva energia em fa sentir que soc allà dins. És com quan vas a córrer, que al principi hi penses però després el cos et va sol. També em passa quan faig de model, és com si deixés d’existir una estona. Fa poc vaig actuar a la sala Jamboree de Barcelona i vaig acabar molt trasbalsada emocionalment. Si em diguessin que vaig sortir de festa en lloc de fer un concert, també m’ho creuria. 
 
L’única col·laboració del disc és amb el barceloní Socunbohemio a “Potser som”. Quina és la vostra relació? 
Tenia molt clar que volia col·laborar amb ell per fer aquesta cançó, perquè és com el meu germà musical. Quan vaig escriure “Potser som” em vaig adonar que sonava molt com ell. Vaig pensar que semblava que li hagués copiat un tema, i el vaig trucar. Va ser molt genuí, si no, no hauria inclòs cap col·laboració al disc. La producció l’ha fet Artur Viñas, però la cançó és totalment meva. Li vaig preguntar si hi volia canviar alguna cosa, però va considerar que era perfecta. Tot i això, quan l’escolto, encara em sembla més seva que meva. És un tema que no destaca per ser un èxit, però és molt rodonet i m’agrada perquè té molt de sentit. 


Creus que us assembleu en el vessant musical?
Sí, tenim referents similars i, a més, fa cinc anys que ens coneixem, just quan va començar a publicar el disc Contes de les quatre estacions (Vida Records, 2023) i jo encara no havia gravat res. Des de llavors, ha professionalitzat el seu projecte i també ha seguit la meva trajectòria. Amb l’Artur ens hem acompanyat moltíssim. Tots els dubtes els hi pregunto a ell, perquè dins la indústria és el meu pilar. Tinc altres artistes amics, com el Lluc, però tiren per una altra banda en termes musicals. 
 
Parlant d’amics musicals, Galgo Lento ha estat el productor del disc. Has trobat un productor de confiança?
No em vull casar amb ningú, tot i que ha estat molt bé i ell ho sap. A més, en el camp personal, abans de fer la feina de productor ja ens passàvem molta música. En Martí Galán té un univers gegant i sap molt bé quina música em recomana. Ens ensenyem moltes idees. Jo li passo temes perquè en faci sàmplers amb els seus raps. No descarto tornar a treballar amb ell, però tinc ganes de provar altres coses. No és tant amb qui voldria treballar, sinó què demana la música que faig. I no sé què faré a partir d’ara. Amb Caro diario necessitava treballar amb Galgo Lento, i no només en l’estrictament musical, sinó pel moment vital en què em trobava i perquè volia estar molt ben cuidada. 
 

UN DISC LLARG

Si mirem cap al futur, Roserona continuarà en aquest univers minimalista, o pot ser que et veiem fer una proposta diferent? 
Crec que completament diferent no serà, perquè Caro diario ja representa una proposta diferent del que havia fet fins ara. És diferent, però tampoc s’allunya molt de la meva identitat. Ara he fet noves cançons amb una altra sonoritat, però encara no sé si les vull publicar. Són àudios i demos cutres... però crec que la meva música sempre tindrà la meva sonoritat, perquè soc jo qui la interpreta. Per exemple, el nou disc de Maria Hein ha canviat molt però segueix sent ella mateixa. En tot cas, no tinc la intenció de desmarcar-me del que representa el nou disc. Per fer noves cançons, m’assec i vaig provant acords aleatoris, així que seguiré fent el que em vagi sortint. 
 
Fins ara has gravat dos EPs. T’agrada aquest format?
En realitat, Caro diario havia de ser un llarga durada. Tenia una desena de cançons, però en vaig descartar algunes perquè no em quadraven amb el conjunt del disc, tant en l’aspecte conceptual com en el sonor. No m’encaixaven. Amb la discogràfica Vida Records, amb qui tot just havia signat, ens vam arribar a plantejar deixar de banda l’EP i començar de zero per gravar un nou àlbum. Però els vaig dir que necessitava treure’l, i que volia fer-ho amb un productor com Galgo Lento. Se’m van obrir moltes possibilitats, però jo ja tenia molt clar com havia de ser aquest disc.
 



Abans d’acabar, la pregunta és obligada, quan arribarà el teu primer llarga durada?
La idea és que la següent producció sigui un àlbum complet. És el que m’agradaria treballar a partir d’ara. Tinc ganes de gravar noves cançons i voldria plantejar un treball conceptual, perquè amb un disc llarg es pot jugar molt més. En tot cas, Caro diario és el primer disc que he treballat de manera professional. 

Com valores el fet d’haver pogut fitxar per un segell independent com Vida Records? 
Bé, n’estic molt contenta. Tinc un equip que creu molt en mi i en el meu projecte. Hi estan molt a sobre en el bon sentit. Crec que a les discogràfiques grans és més fàcil que un artista jove es pugui sentir abandonat, però a Vida Records són poca gent i em sento cuidada. De fet, em van descobrir a través de l’Artur de Socunbohemio. 
 
T’agradaria acabar l’entrevista explicant alguna cosa que no t’haguem preguntat? 
Sí, que soc conscient de la feina que em queda per fer i que ho agraeixo tot al meu equip, més enllà de Vida Records. Fins ara m’he sentit molt cuidada per tothom i penso que he aconseguit el que volia, que és molt difícil quan tens una idea pròpia. Agraeixo la feina del productor Galgo Lento, la col·laboració i suport d’Artur Viñas ‘Socunbohemio’, i la feina de Maria Roca-Sastre, que ha estat la fotògrafa de les imatges del llançament; de Miqui Poggioli, que ha fet el videoclip oficial de “Caro diario”, i de la meva germana petita Guillermina, que indirectament també m’ha ajudat moltíssim… En general, estic agraïda a tothom que ho ha fet possible. Em sento molt satisfeta!