Just abans d’esclatar la primavera, la cantant vilassarenca Irma Farelo, més coneguda com a Mushka, va presentar el seu segon àlbum, Nova bossa (Dale Play, 2025), inspirat en ritmes brasilers i llatinoamericans. Quedem amb ella un d’aquests matins radiants i assolellats pel barri barceloní del Poblenou per xerrar una estona. Jo em demano un suc de taronja i ella es fa una Coca-cola amb un cigarro. Això he decidit deixar-ho per escrit perquè em sembla que la defineix bastant. A l’entrevista que llegireu diu que vol ser la tia més xula de Barcelona. És fort que algú et digui això d’una manera tan desacomplexada i després et segueixi caient bé. Però ella és així: Mushka és la més xula de l’escena musical catalana.
 
 
Després de l’èxit de 'SexySensible' (Dale Play, 2024), què vas sentir al començar nou disc i trobar-te davant una pàgina en blanc?
La primera cançó i, per tant, la primera idea, va ser “Nova bossa”. Volia transmetre com havia viscut abans de tenir èxit amb la música i com era de vàlida la meva vida. Jo ja era algú abans. Volia reiterar-m’ho a mi mateixa, que a vegades me n’oblido, perquè sembla que hagi vingut al món només a fer música. Al principi de fer música sentia molta il·lusió, però ara ja tinc més por. Abans sempre volia ser a l’estudi de gravació, i ara fa temps que no hi entro. Acabo de tancar un projecte que dins el meu cap era molt sòlid i em costa pensar en qualsevol altra cosa. 
 
Creus que has tingut una crisi d’identitat arran d’haver-ho petat tan ràpid i tan jove?
Sí, moltíssima. Sobretot des que he marxat del poble. A Vilassar de Mar sento que soc l’Irma de sempre. A Barcelona soc la Mushka.

En què pensa la Mushka?
La Mushka pensa que sorprendre és molt difícil, i més després d’haver publicat tants temes amb tant poc temps, com és el meu cas. Aquest any he tret massa cançons!
 
De moment, tot el que has fet t’ha funcionat. Tot i que un àlbum obri una nova era, què has volgut mantenir amb 'Nova bossa' que ja forma part del teu segell?
La sensibilitat. I també el vocabulari que he creat com a artista, i que m’acompanya sempre. Vaig anar al Brasil a gravar el disc, perquè volia que sonés d’una manera concreta, però les lletres i les temàtiques són de Mushka. El meu segell és la sensibilitat i la manera d’explicar-me a les cançons. 
 

Per què vas triar anar al Brasil? 
Perquè és un país que m’atrau des de petita. Hi ha un bar al poble, on sempre havia anat des de petita, que es diu Favela i és d’una família brasilera. També m’ha agradat sempre el futbol i Neymar va marcar una època, és una figura molt carismàtica que m’ha inspirat. A més, al Brasil tenen una manera de fer música i d’expressar-la molt autèntica, gràcies a la sonoritat i el ritme. De petita ja tocava la trompeta perquè havia escoltat bossa nova, així que tot i no ser del Brasil aquest país m’ha influenciat molt. 
 
Et preocupa que el públic no entengui per què has triat el Brasil i ho vegi com un caprici? 
Ja sé que quan trec un disc després he d’estar un any explicant-me i reafirmant-me fins que la gent m’entengui o fins que els convenci. Em feia por que la gent pogués pensar que què feia aquesta nena, que això es podia considerar apropiació cultural. Tot i això, crec que la proposta i el concepte són sòlids i que segueix sent mainstream. Jo no sé fer música que no sigui mainstream. També hi ha qui ho veu com una cosa dolenta i vol fer música alternativa, de nínxol, per diferenciar-se. Jo vull tot el contrari, que les meves cançons arribin a tothom. 

Com a artista que forma part de la nova escena de música urbana, t’obsessiona seguir les tendències o crear-ne de noves?
El problema és que al principi no hi pensava, perquè la gent valorava molt tot el que feia, fins i tot massa, i no ho entenia. Però ara hi penso el triple. Si tothom em diu que el que faig mola, que és la puta hòstia, no vull decebre ningú. Estic molt obsessionada per ser la més guai de Barcelona. M’he posat dins aquest paper i ara he de lluitar per aconseguir ser-ho. 
 

Sempre lluitant contra les teves inseguretats?
És clar, aquest és l’objectiu. Sempre m’he agradat i he estat bé amb mi mateixa, però abans no necessitava cap validació. I ara sí, sento una mena d’addicció a la validació de la meva música. Soc conscient que tinc una oportunitat molt xula que no vull perdre i, a la vegada, això em fa sentir molt insegura. Em sento esclava de mi mateixa. Vaig ser la més guai sense proposar-m’ho, i ara que ja ho he sigut, vull ser-ho per sempre. 
 
Qui creus que et va per darrere, qui et segueix els talons?
La Julieta també té aquesta mateixa ambició. Aspira a ser internacional i es nota que vol ser la millor. 
 
I a tu t’agradaria ser una estrella internacional?
M’agradaria fer una gira per Mèxic, per exemple, però tinc clar que no vull ser una superestrella. Vull cantar i creuar fronteres, no em conformo amb actuar només a les festes majors de Catalunya, perquè voldria dir entrar en una roda de la qual no podria sortir fins als 60 anys. 
 
Sents que hi ha un sostre a Catalunya però, tot i això, has continuat apostant pel català a 'Nova bossa'. Per què?. 
La pressió de formar part de l’escena catalana és forta, perquè espero que canviï alguna cosa, però no sé ben bé què i de fet no sé si mai canviarà. El circuit català és molt maco, funciona i, a més, econòmicament és dels millors llocs per dedicar-se a la música, precisament perquè hi ha moltes festes majors. Conec artistes de Madrid que fan un concert a l’any, en canvi jo als 17 anys ja m’havia fet tot Catalunya. En aquest país hi ha feina, hi ha cultura i s’aprecia la música en directe. Vull fer música a Catalunya i formar part de l’escena catalana, però tot i així també tinc la por de quedar-me engabiada, i no ho vull. Potser algun dia me’n penediré...


Les principals col·laboracions del disc són també amb dos artistes catalans: Guillem Gisbert i Maria Jaume. Per què els vas triar?
M’agrada Barcelona i també m’agrada Catalunya en l’aspecte cultural i musical. Madrid és una màquina de produir artistes, en canvi a Barcelona neix la cultura del país. A més, he escoltat Guillem Gisbert i Manel des de petita. I la mallorquina Maria Jaume ha sigut de les noves artistes que més he escoltat aquest últim any, em va enamorar Nostàlgia Airlines (Bankrobber, 2024) i el so que va aconseguir amb la producció de Lluís Cabot. Per això vaig pensar que tots dos havien de ser al meu disc. 

Guillem Gisbert ha dit que t’admira i que li agrada molt la teva música. Això ha de ser fort… 
Sí, tenir la seva aprovació és molt fort. Quan va acceptar de participar al disc, i tenint en compte que Manel mai no col·laborava amb ningú, vaig pensar: “Per què m’ha triat a mi?”. El Guillem ha fet molt de bé a Catalunya, però també molt de mal, com qualsevol home que toca la guitarra. Tot i així, ha generat una grandíssima influència en l’escena catalana. Entre ell i jo hi ha molta distància en molts àmbits, ell té un so molt específic i jo també, però alhora crec que hi ha alguna cosa especial que ens uneix. De fet, el primer dia a l’estudi el vaig viure de manera complicada. La primera mitja hora va ser tensa, perquè sentia la pressió més que mai, no sabia ni per on començar. Però ell ho va posar molt fàcil i va ser molt xulo.
 
La frase ‘Com que m’has dit que m’estimes, jo ja no t’estimo tant’ (“1 cúmbia amb el Guillem”), que es clava com un punyal, també l’hauries pogut escriure tu. Segurament tots dos teniu una mateixa sensibilitat? 
Sí, en vam parlar, i no seria tan estrany! Tot i que a l’hora de narrar les coses la manera de fer-ho sigui diferent, crec que la perspectiva és semblant. Aquesta frase havia de formar part d’un disc de Manel que no va sortir mai; la va escriure el Guillem amb 25 o 26 anys!


Estàs contenta amb la rebuda de 'Bossa nova'?
Al principi estava més preocupada, fins i tot estava ratllada. Tenia molt clar el que volia i em vaig convèncer que seria l’hòstia. No miro mai els números, no m’interessa i no m’agrada fer-ho, però a la gent de la indústria a qui li havia d’agradar el disc l’ha valorat molt. De tota manera, des que vaig fer el concert al Sant Jordi Club el 21 de març estic molt més tranquil·la. La gent se sabia totes les cançons! El que més m’importa és que el públic valori el disc, i que quan en directe canti les noves cançons no pensin que són una merda i vulguin que passin ràpid. 
 
Ara que ja has pogut prendre la temperatura del disc, amb quines cançons vibra més la gent? 
Les cançons que més han agradat són “Mimenina”, “Nova bossa” i “1 cúmbia amb el Guillem”.
 
Com has pensat el nou directe, quan fa tan poc temps de l’anterior, per què sorprengui i no sembli una rentada de cara?
Pensar la posada escena de la nova gira ha estat el més estressant de tot. Feia molt poc que havia acabat l’anterior gira i vaig agafar una nova empresa creativa, Merci Xula, per incorporar-la a l’equip. A més, la Marta Ros ‘Ouineta’, que és ballarina i escenògrafa, també m’ha ajudat moltíssim. Hem pujat més esglaons, però he de ser conscient que no es pot arribar a tot. Les Merci Xula són professionals i m’han ajudat molt, si no arriba a ser per elles el directe no hauria sortit. Com a artista he de saber quins rols puc adquirir a l’escenari, de manera que si vull créixer també he de saber delegar i entendre que no ho puc fer tot. I no passa res. 
 

UNA FAMÍLIA D’ARTISTES

Els Farelo sou família d’artistes, des del teu pare, l’actor Eduard Farelo, fins a les teves germanes Bad Gyal i Greta, que també fan música. Quin és el millor consell que t’han donat a casa? 
El consell que més m’emporto és del meu pare. Jo em preocupava molt per tot i un dia em va dir: “Irma, no s’acaba el món”. Per senzill que sigui, aquest és el lema de la meva vida, perquè m’ha canviat tant en el vessant artístic com en el laboral. El pitjor que em podria passar és que la música no m’anés bé, però llavors ja trobaria una altra cosa. 
 
En el vessant artístic treballes amb la teva mare, la mànager Eva Solé, i amb les teves germanes Greta i Paula, productora i 'road manager'. Com és el tracte? Costa manar-les, sent la més petita?
Primer em va costar, però ara ja m’hi he acostumat. A vegades, quan travesso moments de molt estrès i amb pics de feina, la meva segona germana gran em demana si vull que vingui a casa com a ‘Paula germana’, i llavors parlem una estona. Per mi és molt important no perdre aquest vincle. 


Ara que estàs construint la teva carrera, les decisions que prens són molt importants. Quins ‘no’ han sigut més complicats aquests últims anys?
L’any passat vaig entrar en una roda de treure nous temes sense parar i sense pensar. Cada mes en sortia un, i no podia ser. Ara m’estic obligant a dir que no, he decidit no anar a l’estudi amb ningú per un temps. Aquest és el ‘no’ més difícil de la meva vida, perquè m’encanta fer cançons, sempre tinc ganes de fer música nova. 
 
Ara que parles de les gravacions a l’estudi, fa un temps vas dir que no et veies sempre a dalt d’un l’escenari, que també t’agradaven altres facetes d’aquest món artístic. Quines són? 
M’agrada molt escriure lletres i m’encantaria ajudar altres estrelles del pop a fer els discos. Per exemple, ho he posat en pràctica amb l’últim àlbum de Maria Hein, Katana (Primavera Labels, 2025). Hem fet tres cançons juntes i he gaudit moltíssim ajudant-la. Només pel fet de no posar-hi la cara ja n’he gaudit gairebé més, perquè soc capaç de veure el que funcionarà i el que no d’una manera molt més clara. Amb els altres sempre ho veig tot claríssim, però quan he de treballar per mi mateixa és més complicat. 
 
Maria Hein ha confiat en tu. Qui et dona confiança, a tu?
El meu pare! És molt crític amb el que faig, tot i que ho fa de manera constructiva. Li agrada moltíssim la meva feina, però a la vegada és el primer que em diu que vigili amb les faltes d’ortografia.
 
I del panorama musical català qui t’inspira actualment?
M’agrada molt la força i frescor de la Ouineta, i per això em vaig enamorar d’ella. Em va entusiasmar molt conèixer una artista que està tan segura del que fa i que defensa a mort la seva proposta. Amb el grup Fades també em passa, admiro la seva seguretat, de fet, és un valor que m’atrau moltíssim. 

Després de ser la trencacors de Catalunya ara tens nòvia. Creus que els artistes sempre acaben amb artistes?
En el meu cas m’agrada tenir la música en comú amb la Marta, perquè entén la meva vida. No és fàcil estar amb algú que entra i surt de casa tot el dia per anar a fer bolos, haver d’aguantar que hi ets sempre, mentre l’altra persona té una vida més rutinària i s’ha d’adaptar a les vicissituds de l’artista. En aquest sentit, ella m’entén perquè és artista i sempre ha treballat amb artistes.
 

Escrius millor amb el cor trencat o ara que estàs enamorada?
Amb el cor trencat tinc més coses a dir, però estar enamorada em dona molta calma i pau a l’hora de treballar. Em sento tranquil·la i de bon humor, amb un bon estat d’ànim. Per fi puc dir que estic bé i que estic enamoradíssima. Tot i això, amb els anys he après que l’amor no ho és tot, i ho dic ara que estimo algú! Si estic en parella és perquè vull i això em compensa. Aquesta relació m’ha ajudat a veure que si algun dia tinc una altra relació i no és igual de bona, no la mantindré. Aguantar el que no em fa feliç no val la pena. 
 
I, musicalment, què aporta Ouineta al panorama català?
Ningú fa res com ella. És novetat i sona autèntica. No repeteix cap esquema conegut, ningú aporta el mateix que Ouineta tant des del punt de vista estètic com musical. Converteix en mainstream el nínxol, el que no és la norma. És un altre tipus de diva pop, i és molt important que ho faci en català, perquè enriqueix la cultura i la diversitat. Més endavant en sortiran més, segur, que seguiran la seva influència, però ella ha obert la porta. El més fort és que ni se n’adona, per ella el que fa és el més normal del món, viu deu anys avançada. 
 
Ara que ja tens experiència, quin tipus de propostes creus que poden funcionar a l’escena catalana? Què demana el públic?
A hores d’ara l’escena encara em despista, però crec que el públic es conforma amb el simple fet d’escoltar música en català i posa tothom en el mateix sac. A Espanya mai podria existir un festival on convisquessin, per exemple, Yung Beef i Pablo Alborán. En canvi a Catalunya hi pot haver, perfectament, un mateix cartell amb Ouineta i Buhos. Ho posem tot dins el mateix sac i per poder-ho defensar hauria de ser al revés, perquè un país complet ha de ser divers!
 
Quin lloc creus que ocupes en l’escena catalana?
No és una escena gaire competitiva. Si hi hagués cinc lesbianes més fent reggaeton en català potser patiria més, però de moment no m’he trobat en aquesta situació. A més, tinc el privilegi de ser una noia no normativa a qui li han anat bé les coses. Tinc la sort de ser lesbiana i poder ser cap de cartell, perquè com més t’acostes al que fan els homes, com més t’hi assembles, molt millor.


Quan va sortir el nou disc de The Tyets, 'Cafè pels més cafeteros' (Luup Records, 2025), va rebre algunes crítiques a Twitter que van molestar els integrants del grup. Què en penses?
La crítica no s’ha de respondre mai a Twitter, no contesteu mai!
 
En tot cas, es va obrir un debat. El periodista Pol Viñas va publicar a 'Núvol': “La indústria musical catalana, com tots els gremis culturals d’aquest país, viu dels silencis”. Què n’opines?
El pitjor que et pot passar a Catalunya és fer un gran disc, perquè tothom t’estarà comparant. En el cas dels Tyets, quan la gent diu que li agradava més “Olívia”, segurament els acords són els mateixos que als temes que critiquen. Tots els artistes anem de puntetes perquè si et despistes ja ets a Twitter, és el lloc adequat per criticar. 
 
Com s’hauria de fer millor?
Si a un periodista no li agrada el disc dels Tyets pot donar els seus arguments, però obrir un debat a Twitter no porta enlloc. Seria més raonable publicar un article a una revista o fer una tertúlia als mitjans. O encara millor, fer una entrevista crítica a l’artista. Si no t’ha agradat el disc o no l’has entès, pregunta-m’ho. Explica’m el teu punt de vista i deixa’m que et convenci i et sedueixi, perquè canviïs d’opinió. O no.
 
Per acabar, confessa’m el teu somni. Però que sigui realista. 
M’agradaria fer un àlbum en català que marqui un abans i un després i que arribi a tothom. Vull gravar un disc que marqui una època. Això només ho ha fet la Rosalia, però no en català. Ah, i ara mateix també tinc una col·laboració somiada amb Estopa... 
 
Jo crec que passarà...
Això espero!