La combinació entre la música jazz i els còctels és un maridatge sinestèsic molt ben trobat, com el de la samba amb la caipirinha, el rock amb la cervesa, les havaneres amb el rom cremat o l’òpera amb el xampany. Els còctels, igual que el jazz, solen ser complexos, sofisticats i requereixen atenció per ser gaudits. Un còctel clàssic es beu mullant-se els llavis a glopets molt petits i sentint com totes les aromes omplen la boca en una combinació harmònica i estimulant. De fet, cal dir que la cocteleria és una artesania que requereix paciència i esforç per arribar-ne a gaudir, com gairebé totes les coses que valen la pena a la vida. Això sí, amb moderació, perquè l’objectiu d’un còctel és excitar les papil·les gustatives i donar-nos un bri d’eufòria i bon esperit, no pas acabar passant una mala nit.
 


A la història de la música molts artistes han estat coneguts per les seves begudes preferides. Els Rat Pack (Sinatra i companyia) eren famosos per les seves llargues nits bevent Rusty Nails (whisky escocès amb Drambuye) fins a altes hores, fet que va inspirar una de les famoses bromes de Dean Martin: “El món sencer està borratxo i nosaltres som el còctel del moment. Algun dia, ben aviat, el món es despertarà, i mentre es pren dues aspirines amb un got de suc de tomàquet, es preguntarà de què diantre va anar tot plegat”. I en el cas de Miles Davis, geni i aventurer del jazz, el còctel de preferència va ser el Rob Roy, un matrimoni de whisky escocès, vermut dolç i angostura, una barreja elegant que suposadament calmava el seu mal de coll després de bufar llargament la trompeta en sessions i concerts.
 
L’any 1945, el tema titulat “Old Rob Roy” era un estàndard dels clubs de jazz d’Amèrica quan Davis va començar la seva carrera. La composició era una oda al famós còctel i va ser composta pel trompetista i pioner del swing Roy Eldridge (1911-1989). Però, en realitat, el còctel Rob Roy va ser creat el 1894 per un cambrer de l’Hotel Waldorf de Nova York en honor a l’estrena de l’opereta homònima de Reginald de Kovan, inspirada en una història escocesa dels segles XVII i XVIII sobre el membre del clan Highland Rob Roy MacGregor.
 
Rob Roy va ser un exsoldat proscrit que va lluitar contra els anglesos per retornar el catòlic Jaume II al tron, després de l’anomenada Gloriosa Revolució de 1688. L’associació del mite popular de Roy amb la figura del fugitiu romàntic va tocar les cordes del cor dels swingers de jazz de l’època, que ja practicaven llavors una forma d’art emergent, el jazz, que era vista per les autoritats i per la gent d’ordre com a subversiva i perillosa. El Rob Roy és una variació del còctel Manhattan –el que acostumo a demanar als clubs de jazz– però preparat amb whisky escocès en lloc del whisky de sègol dels Estats Units (American rye whiskey) amb què normalment es prepara el Manhattan. D’aquí li ve el nom del llegendari heroi escocès.
 


També hi ha un altre còctel que s’anomena Bitches Brew, en homenatge al mític disc de Miles Davis (Columbia, 1970). En aquest cas, va ser creat l’any 2008 al local Please Don’t Tell de Nova York, un dels molts speakeasies, o bars secrets, que es van posar de moda a la dècada dels dos mil a la ciutat dels gratacels. Era una barreja de diversos roms, ous i licor de pebre de Jamaica, tot batut en sec sense gel i servit en un got tipus coupette empolsat amb nou moscada ratllada. Val a dir que el Please Don’t Tell segueix obert i és un excel·lent bar de còctels, per si mai us hi voleu arribar i tastar-lo, a l’East Village de Nova York.
 
Sense haver d’anar tan lluny, podeu demanar un Rob Roy a qualsevol establiment de casa nostra on hi hagi un cambrer professional per servir-vos.  Aprendre a fer un bon Rob Roy, igual que els altres còctels clàssics, és una de les competències bàsiques de qualsevol cambrer de carrera d’arreu del món. Si us agraden els còctels, segurament ja el deveu haver tastat, i si no, feu-ho quan en tingueu oportunitat. Potser fins i tot en teniu els ingredients a casa ara mateix!
 
Però recordeu, de mica en mica, glopet a glopet, fins que li comenceu a trobar el gust. Igual com vau fer la primera vegada que vau escoltar els grans discos de Miles Davis, Kind of Blue (Columbia, 1959), Nefertiti (Columbia, 1968) o Bitches Brew. Hi ha molta gent que els escolta un minut i ja diu que és complicat, sona avorrit o l’atabala. Però no vosaltres, estimats lectors, si heu llegit fins aquí és perquè formeu part del reduït cercle de persones entranyables que ha tingut la paciència i perseverança per refinar l’oïda i els sentits fins a arribar a descobrir els plaers misteriosos i sofisticats del jazz. Per tant, estimats melòmans, segur que sabreu gaudir d’un bon Rob Roy! A la vostra salut!