Amb actitud, ironia i compromís amb la terra, el grup Ánimos Parrec va sorgir fa dos anys com un alè d’aire fresc amb sonoritats rock d’influències clàssiques. La proposta de Julià Picornell, Joan Font, Biel Joan Bauzà i Guillem Portell presenta aquesta tardor el tercer lliurament, Camí florit (RGB Suports, 2025), per revitalitzar l’escena balear reivindicant una personalitat pròpia. Avui escoltem un primer tastet del nou treball, "Posau, que ho trobareu poc": "una cançó que a priori és desimbolta i animada, però que té un missatge submergit un poc menys alegre”, explica el grup. En parlem amb ells.

Avui estrenem en primícia "Posau, que ho trobareu poc", el primer que podem escoltar del nou disc. De què tracta?
“Posau, que ho trobareu poc” és una expressió d’un home de Sant Joan amb qui jugàvem a cartes, al set i mig. Quan ell era la banca, i hi havia una lloca –quan un jugador agafa un set i els altres aposten a cegues—, sempre deia “posau, que ho trobareu poc”, és a dir: apostau, i quan vengui el premi, vos semblarà insuficient. A la cançó, prenem aquesta frase i l’extrapolem a quatre situacions vitals en què la gent aposta molt a la loteria de la vida; però són casos de persones que porten la vida una mica al límit. Hi ha una persona que és inconscient al volant, un que duu negocis bruts, un estranger que fa balconing, i una al·lota que es droga. A la tornada, l’expressió ‘posau, que ho trobareu poc’ es va repetint com una mena de mantra que adverteix que a qui compra molts bitllets de loteria pot ser que li acabi tocant. A nivell musical, la cançó em recorda Green Day i els riffs d’“American Idiot”, o “My Generation” dels Who, on hi ha aquests eslògans que després contesten tota la banda.


Amb només dos anys de vida, Ánimos Parrec ja s’ha convertit en un dels noms amb més projecció del rock illenc.
Mos ha sorprès i emocionat la rebuda, perquè vàrem començar com a grup sense res a perdre i només amb intenció de passar gust tocant. Veure que gent de moltes edats diferents ens segueix i se sap les cançons és una sensació boníssima.

L’escena rockera sembla lluny de les tendències més actuals. Per què vau triar aquest gènere?
El rock actual es troba manco espai, desplaçat per un synth-pop més naïf de lletres, que tendeixen cap al ‘jo interior’ o cap a temàtiques egocèntriques. En canvi, de manera natural i per herència musical –que va del folk-rock de Bob Dylan en endavant–, hem optat per una altra manera de fer cançons propera als que hem escoltat, com The Rolling Stones, Johnny Cash, Kortatu o Eskorbuto.

Què defineix Ànimos Parrec?
La nostra manera de fer ens ha donat una experiència que ens ha anat bé per connectar amb la gent. El públic valora Ánimos Parrec com una proposta real, sense in-ears ni bases programades, perquè podem tocar a pèl a escenaris on hi ha uns mínims de qualitat i amb un repertori dedicat a tots aquells que valoren el rock.



Part del vostre aprenentatge va ser amb Sa Sini Band, grup revetler d’on va sorgir Ánimos Parrec. Fer versions ajuda?
Moltíssim, perquè fer covers pel Pla, amb un suport tan gran del públic, és una escola enorme com a músics. I no només per tocar versions, sinó tocant temes originals per xopar-se de la seva energia i actitud. Apostar per tocar el que ens agrada ja és un reconeixement, i si s’acompanya de mamballetes aleshores és doblement motivador.

El vostre bagatge porta a xerrar de les lletres, en què destaqueu especialment. L’humor us ajuda a remoure idees?
Sí, perquè hem passat del simbolisme que fugia de la censura en temps de Franco al derrotisme actual –salvant propostes que van pels marges– que si l’haguéssim de seguir per dibuixar la Mallorca d’avui, escriuríem unes cançons gens escoltadores. En el nostre cas, mirem d’escriure lletres mesclant el blues del delta amb el to de les rondalles que conten coses tristes amb un punt optimista, perquè pensam que l’humor, la ironia –i un poc de mala llet– ajuda a fer-ho tot més amable. És el mateix cas d’Ossifar o el Tomeu Penya revetler, que de menuts ens agradaven molt però ha estat de grans quan hem entès molt millor el que deien a través de cançons divertides, fetes amb diversitat d’estils i descrivint una realitat molt potent. De fet, que ens diguin que són referents nostres és un orgull.

Quin és l’esperit de 'Camí florit'?
És el disc més lliure i més Ánimos Parrec de tots. Hi hem posat més actitud ‘punk’, més feina lírica i poètica –el títol és un poema de Josep Maria Llompart– i més diversitat sonora (propera a Dylan, Black Keys, Jack White). Hem incorporat Gori Matas al teclat i hem fet una evolució ambiciosa per poder contar i cantar coses en les quals continuar creient. Quan una cançó està escrita, deixa de ser nostra, i és llavors quan la música té sentit.