Després de 43 anys, la banda maresmenca n'Gai n’Gai avui fa la seva última actuació oficial. Serà al Centre Cultural i d’Esbarjo de Sant Pol de Mar, la localitat que els va veure néixer als 80, amb totes les entrades exhaurides ràpidament. No obstant això, qui tingui ganes de la seva música, encara tindrà alguna ocasió més, ja fora de programa. Dimarts seran a l’Enderrock Sona, a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm, dissabte que ve als banys Tarridas, també de Sant Pol, i pel 7 de novembre, tenen previst un petit concert a la sala Voilà! de Manresa. Això, si no sorgeix cap altre bolo… N'hem parlat amb Jordi Bastard i Paquito García, els dos components de la banda que resisteixen des del primer dia.



Avui tanqueu n’Gai n’Gai. És un pas que costa fer?
Paquito Garcia: Avui és l'últim bolo oficial. Vam començar a Sant Pol amb la nostra gent i hem volgut acabar també a Sant Pol. Vam treure el disc n’roll (autoeditat, 2019) just abans de la pandèmia, i allò ens va tallar les ales. No és que féssim grans coses, però anàvem fent.
Jordi Bastard: Ja teníem concerts lligats per fer la presentació d'aquell disc i se'n va anar tot a fer punyetes. Després no se sabia si n’Gai n’Gai havia plegat o s'havia mort d'avorriment. Vam decidir que havíem de fer alguna cosa.

I vau decidir plegar veles?
P.G: Vam fer una reunió fa un any i mig i sobre la taula teníem tres opcions. Podíem continuar igual, però era allargar una agonia. Podíem reactivar-ho de nou, però ho vèiem complicat. Ara hi ha molta gent nova, es fan coses diferents i, no estem de moda. La tercera opció era acabar dignament i que la gent s'assabentés que pleguem.
J.B: Era el moment de dir que 'fins aquí hem arribat, ha estat molt bé' i plegar. A més, el Paquito i jo, que som els dos únics supervivents de l'n’Gai n’Gai original, comencem a tenir una edat i hem volgut fer un comiat com Déu mana, al Teatre de Sant Pol, que va ser on ens vam conèixer, i on va començar tota l'aventura. La vida és un cúmul de presa de decisions, en què et pots equivocar o no, però que s'han d'aprendre. L’hem presa i ja està.


També presenteu un recopilatori i una cançó sota el títol '43 anys i un dia' (DiscMedi, 2025). Sembla una condemna…
P.G: Els 43 anys són el temps que hem estat junts, i el dia és el que pot venir.
J.B: Podríem haver dit que ha durat 43 anys i acabar aquí, però ja saps el que passa, la música és la música, i al cap d’un temps de no trepitjar escenaris comences a pensar. Hem volgut deixar una porta oberta per si ens conviden a fer un concert un dia, o anar a fer quatre cançons. Som conscients que no sabrem dir que no.


Hi haurà més música vostra després de n’Gai n’Gai?
P.G: Jo també he estat amb Salzburg i Pa de Viena. Sempre he tingut la música com una amiga que no m'ha fallat mai, tot i no haver-m'hi dedicat professionalment. M’he llevat cada matí a les 6, a les 7 o a les 8 per anar a treballar, i la música ha estat un regal. La meva idea és: mentre tingui salut i temps, continuar fent coses. Ja veurem quines. Amb en Jordi ens hem plantejat de fer alguna cosa junts i, fins i tot, algun acústic. El que és segur és que la música no s'acaba aquí.
J.B: Jo tinc moltes idees molt diferents, però les he de madurar. Són projectes absolutament diferents, de fer coses que no tenen res a veure l'una amb l'altra. I també vull que no s'assemblin al que era n’Gai n’Gai perquè no tindria gaire sentit. Tot i que sí que aniria a tocar algun dia cançons nostres amb el Paquito; segur que passarà.

Quin llegat penseu que deixa n’Gai n’Gai?
J.B: Un llegat de bones cançons, que és el més important. Per exemple, “Pol petit” s'ha convertit en un himne, fins al punt que la gent es pensa que és una cançó popular. Hi ha cançoners amb estrofes afegides que no les vaig escriure jo. La gent se l'ha fet seva. A banda d'això, cançons com “Sunglasses” o com “Tu ho fas per mi”; la gent encara les recorda.
P.G: Hem estat un dels grups que ha picat pedra, però no ens importava, perquè ho fèiem a gust. D’alguna manera, hem obert camí a altres grups molt importants en el panorama català, que l'han aprofitat i que ho han fet molt bé, inclús molt millor que nosaltres. Què quedarà de n’Gai n’Gai? Molts amics, molta música, i si algú ha sigut feliç amb el que hem fet, nosaltres ens donem per satisfets.