La trajectòria de Maika Makovski (Palma, 1983) es remunta a l’adolescència, tot i que el seu debut va aparèixer quan ja vivia a Barcelona, amb 22 anys: Kradiaw (PAE, 2005), del qual es compleixen dues dècades. A aquell primer àlbum, el seguirien vuit més. Un recorregut que l’ha dut a enregistrar músics com John Parish —productor de PJ Harvey, Tracy Chapman, Eels— i presentar el programa televisiu a RTVE La hora musa (2018-2021). Ara, gira en directe el darrer treball, Bunker rococó (Cultura Rock Records, 2024) amb Bobbi Relac (guitarres), Dani Fernández (baix), Pep Mula (bateria), Aleix Puig (Quartet Brossa) (violí), Francina Mercadal (trombó), Guillem Serra (trompa) i Uxia Amargós (viola). Se’ls podrà veure l’1 de març al Teatre Bartrina de Reus i el 4 març al Palau de la Música Catalana a Barcelona. De tot plegat, en parlem amb l’autora.



Amb quinze anys vas guanyar el Premi del festival de pop-rock de Palma, i el 2005 enregistres el primer disc, ja des de Barcelona, ‘Kradiaw’: un debut de rock’n’roll, a guitarra, baix i bateria. Què recordes d'aquell primer treball? 
Recordo aprendre, perquè quan fas les coses sola, aprens; potser pitjor o potser et costa més temps, però són aprenentatges sòlids. Vaig estar un any treballant el disc. Bé, vam gravar en una setmana i després vam estar arreglant el desastre [RIU]. Vam gravar en el poc temps que tenia el tècnic al seu estudi: una hora aquí, dues hores allà... M'hauria d'haver quedat aquell paper, que semblava l’horari d’un jornaler! En perspectiva, autoeditar-se té moltíssimes avantatges, per suposat, però has de ser una persona molt més organitzada. El meu últim disc l'ha tret Cultura Rocks Records i estic molt contenta amb ells.
 
‘Kraj so Kóferot’ (Wildpunk Records, 2007) significa ‘el final del bagul’ i és un disc que vas qualificar d’“entremès”. En general, ets molt de fer material fresc a cada disc o les cançons reposen molt fins que surten publicades?
Quan treus un primer disc, a no ser que sigui una cosa fortuïta i sortosa, sovint tens acumulades moltes cançons. Va ser un període molt llarg d’aprenentatge: com es fa una cançó, com es vesteix, com es toca en directe, com es treballa amb músics... Són coses molt essencials que s'han d'aprendre aquells primers anys. Jo no sé quantes cançons tenia en aquell primer disc, però jo havia començat a escriure cançons als dotze i el disc va sortir que en tenia 22. Són deu anys i no vaig poder posar totes les que m'agradaven en un sol disc. Jo prefereixo posar material fresc, però en els primers discos no va ser així.


 
I arriba el primer disc amb projecció internacional: ’Maika Makovski’ (Origami Records, 2010) amb una banda on hi ha David Martínez, Juan Carlos Luque i Oskar Benas i alhora entra en escena Xarim Aresté (Sanjosex, Very Pomelo). I a més, està enregistrat i produït amb John Parish. Notes que fas un salt amb aquest treball?
Sí que va ser un salt, a nivell compositiu no té res a veure. De sobte, buscava una música que veia en somnis però no sabia bé com trobar-la. I quan busques, trigues més temps que quan fas el primer que et surt. Volia fer les cançons que m’agrada escoltar com oient, que no sempre són les que et surten de manera natural. I al local vam passar moltes hores donant voltes a les cançons, cosa que mai no havia fet. I quan vas a gravar, i et trobes a John Parish i a uns enginyers de so com Ali Chant i Paul Corckett, tornes a casa amb un disc que sona com els artistes que t’agrada escoltar, i paga la pena tot el treball que li poses.



A ‘Desaparecer’ (Outstanding Records, 2011) hi ha dotze temes amb piano, secció més de jazz i en Xarim. És el disc de l'obra de teatre de Calixto Bieito, una obra basada en la novela de Michel Houellebecq a partir de textos d’Edgar Allan Poe i dits per l’actor Juan Echanove. Inclou cançons com “A Dream Within a Dream” i “Body”... 
Aquestes dues cançons en el seu moment les va destacar el management i allà es van quedar en un Bandcamp. Però segueixo tocant moltíssimes cançons d'aquest disc, i estic molt orgullosa del que vam fer aquells quatre dies de gravació. Vam ser Pep Mula (bateria), Marc Cuevas (contrabaix), Xarim (guitarres, mandolines, banjo) i jo (piano). Va ser una etapa molt bonica. Perquè després va venir l'etapa de fer teatres amb en Bieito i l’Echanove. Poques vegades he estat tant en pau amb tots els aspectes d’un espectacle.



‘Thank you for the boots’ (Outstanding Records/Warner Music, 2012) és el teu cinquè disc. Creus que és el més lluminós?
Desaparecer vaig escriure’l el març de 2011 i Thank you for the boots el vaig escriure el juliol d’aquell mateix any. Volíem treure’ls els dos alhora, però Warner no va voler, i va sortir l'any següent. Jo, que sempre tendeixo a anar d'un extrem a un altre, més que res per mantenir-me interessada, després de gravar dos discos com Maika Makovski i Desaparecer, que breguen més amb la foscor, de sobte buscava una experiència més lleugera. En retrospectiva veig que tots els meus discos tendeixen al clarobscur, però aquest crec que és dels que tendeix més cap a la llum; tot i que també té moments molt obscurs com “Vulnerable”, per exemple.


 
El sisè disc és un directe Live - Apolo! (2015).
Potser aquest és  el meu disc preferit. Portàvem tres discos empeltant gires i la banda no deixava de tocar i sonàvem com un canó. A més ho va mesclar Paul Corckett i, per tant, sona com un cop de puny.Però hi ha molt poques còpies i no està penjat a internet —hauré de fer-ho...—.
 
Quina ha estat la teva experiència a sales de concerts i festivals? 
A mi m'agraden més les sales de concerts, no sé si és perquè he fet la meva carrera allí o per la mateixa naturalesa de la meva música —en tinc de molt bruta però, hi ha subtileses que es perden en grans escenaris com el de molts festivals, on has d'apretar més i fer un repertori més burro perquè es tradueixi bé—. Crec que una escena sana seria una escena més equilibrada entre sales i festivals. Estem perdent les sales i amb elles perdem riquesa musical, perquè als festivals no es poden donar coses que es donen a les sales.

   
‘Chinook Wind’ (Warner, 2016) és amb un quartet de corda. Què hi aporta al so de Maika Makovski i quin canvi fa aleshores la proposta?
El vaig gravar a Anglaterra, de nou amb John Parish,i ho vam fer amb un quartet de corda anglès. Ara bé, al disc aquest només estava en quatre o cinc cançons. El que va passar és que aquella va ser una època molt convulsa de la meva vida i la meva carrera, i sabia que no tenia energia per tocar a festivals i a sales i fer les barbaritats de gires que estàvem fent fins aleshores. I per això vaig muntar un xou que només fos per a teatres i que no pogués portar-se enlloc més. I així vaig anar al temple de benestar, que és un teatre. Hi vaig anar amb el Quartet Brossa, que em va aportar curació i una riquesa musical enorme. Jo no tinc paraules suficients per agrair la generositat, el talent, el temps i l'amor que van posar a aquest espectacle. Moltes de les cançons no tenien arranjaments de corda, només eren a piano sol o amb un quartet de rock, i em van oferir uns arranjaments que em van donar moltíssima vida i em van curar de moltes coses que venia arrossegant.
 


I de cop, vas esdevenir presentadora del programa musical de televisió ‘La hora musa’ (des d’2 d’octubre de 2018 fins al 20 de juny del 2021). Ho buscaves? 
La hora musa va ser un incident a la meva carrera que mai hauria imaginat. Qualsevol persona tímida et dirà que no s'ha imaginat fent televisió: seria l'últim lloc on voldria estar. Que em truquessin va ser molt boig i d’entrada no em va fer il·lusió, vaig haver de processar-ho una mica. Després va ser molt bell i molt heavy, perquè vaig treballar molt dur. Estava fora del meu àmbit, jo havia de fer les entrevistes i treballava el doble, vaig desenvolupar molta empatia pels periodistes que no tenia abans [RIU] i sobretot el que em va donar és una més gran obertura de ment.

Per a la teva carrera musical, el programa et va aportar alguna cosa, més enllà del fet de conèixer músics de tot arreu (com Franz Ferdinand, Vetusta Morla, Simple Minds, Manolo García…)?
M'agraden moltes músiques, però a altres bandes que no m'interessen no les tinc molt en compte. I van venir diverses bandes d'aquesta mena. Però veure-les treballar a metre i mig de mi, com es conduïen en un concert amb un públic de pega (tot el primer any va ser un públic sui generis que no sabia el que venia a veure i a qui no l'importava gaire el que es feia) i amb quina profunditat responien les meves preguntes i projectaven les seves carreres, em va canviar la manera de veure'ls. La moral és que a ningú li perdura l'èxit perquè sí. Durant el programa, no va haver cap aturada a la meva carrera, perquè seguia amb la gira del Quartet Brossa. Abans he parlat dels meus extrems, i en aquell moment havia muntat la banda The Manilas, així que mentre cantava de manera sublim amb el Quartet, també cantava, menjava espaguetis i escopia foc amb elles. 


Amb ‘MKMK’ (2021) tornes a canviar de discogràfica i el publiques amb BMG. Aquests canvis de discogràfiques t’han afectat a l'hora de treballar les cançons?
La fórmula magistral per fer música seria un percentatge adequat d'estabilitat i el percentatge adequat d'experiències. Però les experiències no vols que vinguin de la indústria musical sinó que vols que vinguin de la teva vida personal, perquè potser no vols fer una cançó sobre la teva discogràfica o manager, són més aviat coses que passen i ensopegues amb elles més que cap altra cosa. M’hauria agradat tenir més estabilitat d'aquest tipus, no haver de canviar tant de discogràfiques, perquè cada segell és un nou engranatge, noves persones... Jo no soc una artista fàcil de conèixer ni de portar bé. Per això penso que m’hauria beneficiat tenir una relació de llarga durada amb la mateixa gent, però això no ha passat així. També té les seves coses bones: sé molt de la indústria discogràfica. Tot i que, quan crees, vols estar en vol i no en sòl, tocant de peus a terra. I haver de començar de zero, t'obliga a quedar-te en el món real, no pots anar als núvols, que és d’on surten les cançons. 
   


El darrer, ‘Bunker Rococó’ (Cultura Rock Records, 2024), és un disc que segueix un concepte i s'escuda amb una banda imponent amb Juan Berbín (bateria) i Bobbi Relac (baix i guitarres), a més d'Ali Chant (santoor, sintetitzador, percussions). Com ha anat fins ara la gira que ha passat per Girona, Madrid, Cadis, Barcelona, Donostia, Berlín i València? 
La banda és la que vam gravar el disc, però en directe se sumen a Bobbi Relac, Dani Fernández (baix), Pep Mula (bateria), Uxia Amargós (viola), Aleix Puig (violí) del Quartet Brossa, Guillem Serra (trompa) i Francina Mercadal (trombó). I és una gira de família perquè amb molts ja hi he treballat i tots són persones a qui, després de tocar, me les emportaria a sopar a casa. És aquest tipus de tropa. I em sento molt afortunada perquè tenir a prop persones que et fan la vida més fàcil de gira, que és cansat i de vegades frustrant, és una riquesa. Però és que, a més, a l’escenari donem un xou que és pura música; és molt potent. De vegades, són els instruments clàssics que porten la batuta i, en altres ocasions, és la banda de rock. Perquè això és el que és: dues formacions dintre d'una.


Duus dues dècades de trajectòria: com veus les noves formes de fer arribar la música?
La indústria musical ara mateix em sembla una merda [RIU]. Crec que devalua la música. Ho he sospesat molt, i m’he plantejat que no fos una cosa que dic per la meva edat o per cansament, però no; això és així. És un ‘tangueo’ constant. Tot i que com a artista és més complicat, ja me n’he anat d'Spotify com a usuària, i crec que tots n’hauríem de marxar i deixar de donar suport a aquest model infame.
 
I d’altra banda, estàs contenta d’aquests 20 anys de carrera?
En aquests vint anys m'han passat vint vides, quan ho penso. M’han passat tantíssimes coses i de tants colors, que no puc no estar agraïda a tot allò bo, meravellós, i potser també a allò que no ho és tant. He trobat en la música els meus millors amics, el meu propòsit vital, la meva família...

Quin és l’esforç principal i el plaer més important aconseguits?
L’esforç principal ha estat trobar la meva veu i seguir buscant-la. Per mi la música ha d’anar canviant, sinó és una espècie de mentida. I el plaer potser ha estat els moments en què surt sense esforç, com si fossis un canal d’alguna cosa molt alta. Són moments rars, són com trobar-te amb una gran llavor d’or, saps que no la trobaràs l’endemà igual, així que els intentes mantenir a les mans i se t’escorren, però deixen una llum molt potent que sempre persegueixes. És com viure la utopia.


 
A l’últim disc vas vestida d'època als concerts i videoclips, però cantes des de la inquisició espanyola a l’IA. Com vius o vols retratar la història contemporània?
Vaig d'època a mitges, perquè també hi ha molt punk. La figura de Maria Antonieta em semblava una metàfora molt bona per l'època que estem vivim: ella menjava pastís quan el seu poble es moria de gana i nosaltres mengem de tot i consumim de tot quan estem abocats cap a la destrucció. En qualsevol cas, les dues històries acaben en guillotina. I el disc és un disc polaritzat, tal com estic veient que és ara la societat. Jo no veig la manera de com pot acabar bé. No sé com es pot seguir fent els mateixos passos i acabar bé. A més, socialment estan passant moltes coses i sembla que la gent mai no ha estat tan tancada a dialogar com ara.
 

Com dius, aquest disc està polaritzat, és extrem també en els seus sons.
Sí, per una banda, hi ha coses molt sublims, clàssiques i orgàniques. Per l’altra, n’hi ha de futuristes i molt sintètiques. I hi ha una misantropia molt forta i també hi ha un humanisme encara més fort, vull pensar. Així que al directe, som vuit persones, tota una banda dintre d'una altra: una banda de clàssica, que per mi representa el passat, l'orgànic i també la part humanista, i una banda de rock i sintentitzadors, que representa el futur, allò contemporani i allò més rude.

Quina és la petjada que vols deixar amb la teva obra?
La petjada que vull deixar és senzillament la meva, el meu peu tal com és. I el que sentin amb el meu peu, marcat al ciment... [RIU].