Després d'una dècada com a una de les meitats d'Arnau Griso, aquesta primavera, Eric Griso va debutar en solitari amb el disc Lunático (Calaverita Records, 2025). Ara, publica la seva primera cançó en català, "No demano més", una oda a aquells llocs on escapar de la grisor de la rutina. L'escoltem en primícia i en parlem amb ell.

Enguany has publicat el primer àlbum en solitari. Què t’hi ha dut i com ho has viscut?
La primera sensació va ser de sentir-me alliberat. Venia de molts anys d’un projecte com Arnau Griso, que va connectar amb moltíssima gent, però on també hi havia molta gent decidint, una discogràfica multinacional... El projecte tenia una personalitat molt forta i marcada, i ara puc crear en llibertat, amb el meu llenguatge, ensenyant-me al món tal com soc, i buscar un so meu. En dos anys de procés, he après més que en els deu anteriors, i crec que això va quedar molt reflectit en el resultat. I per a mi això és impagable.
 



“No demano més”, que avui estrenem, és la teva primera cançó en català. A què es deu?
És una cançó que només es pot concebre i pot existir en català, perquè parla d’una cosa que és molt d’aquí: fer una escapada, ajuntar-te amb la família o amb els amics, agafar el cotxe i, en una hora, arribar a llocs increïbles. Tenim moltíssima sort tenir muntanya, camps, platja... Jo ara fa 7 anys que visc fora, i tinc molta nostàlgia d’aquestes escapades que carreguen piles. Tothom aspira a tenir un raconet on alliberar tota la tensió. I jo escric “No demano més” des de la nostàlgia pura, perquè el meu racó, amb la meva família, és a 7 hores de mi.
 
La cançó gira al voltant d’escapar de la grisor de la rutina del dia a dia a la ciutat, romantitzant el camp. És un exercici purament bucòlic i nostàlgic, o hi ha un punt de crítica al sistema també?
Sí que hi ha un punt de crítica social al model de vida que tenim a les ciutats, que ens té totalment absorts, accelerats, amb ansietat i amb mil patologies. Jo tinc l'exemple de mons pares, que fa cinc anys van canviar l'oficina pel camp. Ara es dediquen a cuidar l'hort, a cuidar les gallines, i viure una vida molt més senzilla que la que portaven abans a la ciutat. El cert és que els veig molt més feliços, molt més sans i més joves, i tot això m'ha fet replantejar-me el meu propi model, i si té sentit viure en una ciutat i ser una formiga més. Ja posats a ser formiga, ho som al camp, no?
 

A "No demano més" també hi és present l'amor. El planteges com un ‘lloc’ on  també escapar o salvar-se d’aquesta grisor?
M'encanta la lectura que l'amor pot ser un lloc on escapar-se i fugir de la grisor, tot i que en aquest cas, i malgrat que a la cançó hi ha amor, no és d'amor romàntic. És d'amor cap a un lloc on t'ajuntes amb els teus, amb la teva família, amb els teus amics, de tots els rituals que hi ha al voltant d'aquestes escapades, que són el que realment et cura i et carrega piles en un dia a dia que es pot convertir en molt gris. 
 
Com ha estat el procés de gravació de la cançó?
Divertidíssim. Va ser a un estudi Astúries, que està al mig del camp, cosa que esqueia totalment amb el concepte de la cançó. I va ser amb un músic argentí, amb un asturià i amb una brasilera. Els vaig haver de fer una classe de català exprés, amb la transcripció fonètica que em va fer una IA, perquè ells m'ajuden a cantar el cor final i la tornada. Es van esforçar molt i els va quedar un català perfecte, normatiu!
 
El videoclip, de Natalia Cabezas, és un compendi d'imatges casolanes?
Sí, estic molt emocionat amb el resultat, perquè realment la gent que hi apareix són la meva família, són els meus amics, i són imatges reals. Espero que tothom hi senti reflectit el seu lloc al món que li carrega les piles.