Ja fa més de 15 anys que el duet Pulpopop va engegar motors i el 2010, van endur-se el Premi Joventut del concurs Sona9 amb el seu pop surrealista. Ha passat el temps, i també ha passat des del darrer disc —unamentlentaeminentalimentalentenimentilamenta.com (Discmedi, 2019)—, però la seva actitud descarada i el seu gust pel surrealisme s'ha mantingut en el nou disc, Barcelona no és pas millor que Banyoles (Discmedi, 2025). En parlem amb Edgar Massegú 'Pulpo' i Marcel Torres Querol 'Pop', els actuals membres del projecte.



Feia més de cinc anys que no entràveu a un estudi. Què us ha fet tornar a entrar-hi per fer aquest nou disc?
Els diners de la beca Crea que vam guanyar. I evidentment les ganes, però està bé parlar obertament dels diners, ja que els artistes no vivim de l’aire que respirem; és un ofici, encara que no reconegut com a tal a Catalunya. Que els creadors haguem de recórrer a les beques per poder desenvolupar la nostra feina...
 
Com us hi heu sentit després de tants anys?
Els estudis són com peixeres; i, tot i que estem mínimament domesticats, preferim ser pops en llibertat. Encara que el Soundclub Estudi de Salt també tingui forma de peixera, allí la llibertat s’assoleix fàcilment fent volar la imaginació amb en Lluís, el qual, després de tant temps, és un pop més.
 


És l’inici d’un retorn, o una cosa puntual?
No és un retorn perquè mai hem marxat, tot i que semblava que no hi fóssim, perquè sovint així és el marge. Entenem l’existència d’un grup com el nostre, amb la radicalitat creativa com a bandera, com un miracle. Haver fet 16 anys i editat 9 discos sota el segell Discmedi –que sempre ens ha donat suport– és una celebració. Mentre tinguem ús de raó, Pulpopop seguirà existint, perquè, a la manera beuisiana, vida i obra són indestriables.
 
El títol del disc és una declaració d’intencions. Realment creieu que cal reivindicar més Banyoles? Sospito que tant barcelonins com banyolins tenen assumit que Barcelona no és millor.
Barcelona és millor indiscutiblement, perquè si la disseccionem: té “Bar”, té “Cel”, i té “Ona”; tot i que el BANY és millor fer-lo a Banyoles, ja que a Barcelona hi suren els cagarrus. En tot cas, Barcelona té “Ones” i no “Oles” —un barbarisme— com Banyoles, i és per això que desempata, perquè oulipianament és més catalana.
 


En aquest disc, us endinseu més en l’electrònica: què us hi ha dut?
Aquí rau el parany. Realment, no hi ha electrònica perquè tots els instruments han estat tocats: la bateria acústica com si fos una caixa de ritmes, modificant les membranes per imitar els sons dels pads; la veu, com si fos un sàmpler; o la guitarra espanyola percudida amb unes culleres de cafè per crear un drop... Hem aplicat a la música un joc habitual en cuina anomenat enganyalull. The Bad Plus o, a casa nostra, Astrio, han sigut uns bons precursors.
 
Al disc hi ha el surrealisme marca de la casa, així com ironia i algunes lletres més ‘costumistes’ o narratives (com “El vermut”, per exemple). Heu afrontat la creació dels temes d’una manera diferent?
Mai he hagut d’afrontar el fet de crear —en el sentit etimològic del terme: el front, la part frontal del cap, com a equivalent d’“encarar”—, ja que per mi crear és com respirar, i si no respirés, em moriria. A la tornada de “Cara de llobarro” –una cançó també força narrativa– donem fe de com afrontem juganerament el clímax d’una cançó: ‘Cara de llobarro, cara que tu encara, encararàs la vida cara, encara s’encara’. “El vermut”, “Kingyongyung” o “L’Alba telefona” són cançons amb una estructura narrativa, certament. Les històries que s’hi expliquen són surrealistes, però aquest cop el surrealisme no ha deconstruït la cançó fins a la inintel·ligibilitat dadaista.
 


El senzill “Google Eye” és tota una distopia on presenteu Google com una mena de Gran Germà del 1984 d’Orwell. Llanceu una alerta, una crítica, renegueu de la tecnologia...?
Absolutament! Tanmateix, la curiositat és que “Googly eyes” [ulls sortints] també és com han batejat un popet quasi calamar d’ulls grans que viu al Pacífic i que sembla un peluix.
 


Ara fa 15 anys guanyàveu el Premi Joventut del concurs Sona9. Com ha canviat des d’aleshores la societat i l’escena? Aquests canvis us han influenciat a l’hora de crear?
I tant. Ens ha obligat a repensar com fer música des d’un lloc sincer però també adaptable. Ens movem entre la nostàlgia analògica i la consciència de viure dins un algoritme. Això es nota en el que fem: sàmplers reciclats, lletres deconstructives i aquella barreja de festa i crítica que ja portàvem al genoma Pulpopop. De fet, tant ha canviat, que és possible no adonar-se que aquesta darrera pregunta l’ha respost el ChatGPT i no nosaltres.