Tot i que les sessions professionals van arrencar de bon matí, el concert inaugural, i obert al públic, de la 37a edició del Mercat de Música Viva de Vic va ser el de la cantant Rocío Márquez, ahir a les set de la tarda. La de Huelva hi presentava el disc Himno vertical (Delirio y Romero Producciones, 2025), publicat el passat mes de maig.

Previ al recital de la cantaora flamenca, però, va prendre la paraula un dels codirectors del MMVV, Joan Rial, que va assegurar recollir el llegat de l'anterior direcció capitanejada per l'enyorat Marc Lloret i que va tenir també unes paraules d'agraïment cap a Montse Portús, pilar durant molts anys d'aquest punt de trobada professional per al sector musical. També va recordar l'injust exili de vuit anys de l’exdirector del Mercat Lluís Puig i l’actual genocidi que pateix Gaza. Per la seva banda, tant l'alcalde de Vic com la consellera de Cultura, van reforçar la idea que el nou equip integrat per Rial, Jordi Casadesús i Rubén Pujol han d'aportar energia renovada i coratge per seguir fent del mercat un motor que fa bategar la indústria del país i perquè continuï sent un referent del sud d'Europa. De quin país es parla, però, potser és una qüestió a reflexionar, si es vol salvaguardar la música en català, i potser prioritzar-la més en una programació que també inclou propostes espanyoles i internacionals (enguany, franceses, italianes i portugueses).

En aquest sentit, i malgrat que Rocío Márquez és sens dubte una cantaora de gran qualitat, que et fa tots els pals en un vaivé amb el guitarrista Pedro Rojas Ogáyar (ara amb guitarra flamenca, ara amb elèctrica), i que és d'una pulcritud escènica brillant i innovadora, potser es podria haver optat per una inauguració en clau catalana. Sobretot, quan al matí, els professionals hi havien pogut veure showcases d'artistes tan potents com la mallorquina Maika Makovski o el collbatoní Ferran Palau, i la mateixa nit, Roserona i Mazoni. 
 

Dit això, el concert de Rocío Márquez a L’Atlàntida va tenir moments del tot encertats, interpretant tot tipus de pals flamencs amb rigor i experimentació. Va ser sublim "Arde", amb un joc de figures i focus que passaven del verd al vermell, on finalment la cantant trobava ‘la paraula que surt del ventre' i el seu quejío. I també ho va ser el joc de la foscor a la llum que dibuixa a “Sombra”, quan canta 'voy a vivir la sombra desde adentro (...) y la luz saldrá a mi encuentro' i la cantaora es mostra com posseïda d'altres veus per 'pur anhel'.

Ella vol i dol anar més enllà d'estampes visuals i estètiques ben aconseguides, que en algun moment podrien recordar Lole y Manuel o les processons de Setmana Santa. Rocío Márquez, doncs, va aparèixer entre dues aigües, com a mig camí de la intel·lectualitat que té parlar de verticalitat divina i un tarannà d'allò popular que visibilitza amb postals gràfiques evocant bugaderes cantant o devotes espirituals rosegaaltars enfilant resos profans. Però potser, tot i voler dir molt, no acaba de trobar del tot la narrativa essencial i la veu personal a compartir. D’una manera similar com també li passa, encara, a la jove i emergent Roser Canet.
 
La cardedeuenca Roserona es va presentar tot seguit amb una banda de quatre músics —Néstor Pérez, Joan Agulló, i Xavi i Dani Ocon—, sentint-se ben aixoplugada i desimbolta per ballar -enmig d'ells i per al públic- amb delicat desvergonyiment. Davant, entre l’audiència, hi havia qui se la mirava embadalit, i també qui se sentia inhibit i, fins i tot, homes desconcertats de tanta impostura empoderada, sobretot en aquesta mena d’estils més pop.
 

Però Roserona es fa valer a l'escenari, fent de noia tendra seductora, com la Guillermina Motta cupletista o una noia modernista pintada per Ramon Casas. Perquè les cançons les il·lustra amb el seu ball o els seus posats d'escultura mediterrània a l’estil d'Aristides Maillol. I com a bona principiant, té la gràcia i salero de deixar veure les costures del seu vestit musical, ara recordant "Amor particular" de Lluís Llach al final de la cançó "The other woman" o citant Paolo Conte amb "Sotto le stelle del jazz", al final de la pròpia  "Marlborowinston". Roserona té en el seu disc Caro diario (Vida Records, 2025) una bona bassa i una bona base des d'on créixer a cop d'urbanitat ben educada i ironia fina amb el seu pop literalment escultural.

La nit de dimecres encara va tenir dos trumfos més per recordar el Mercat 2025: Mazoni i Jay-Jay Johanson. El bisbalenc Jaume Pla va presentar el seu recent disc Banderes per daltònics (Bankrobber, 2025) que torna a fer lluir el millor Mazoni. Les banderes enarborades van onejar de tots colors a la carpa de l’Atlàntida amb un públic lliurat a cantar i ballar les seves peces amb la devoció del fan. És el que té saber què dir i com dir-ho, clar i català, al lloc on toca tocar. Pla hi va alternar cançons del nou àlbum com ara "Un petit racó de pau per cadascú", "Set de nou", "Quant temps fa que no plores?" i "Putes xarxes socials" amb senzills que l'han fet tenir un públic fidel, com ara "Purgatori", "Natura morta" i "A.I.L.O.D.I.U".
 

Era el cinquè cop que Mazoni tocava al MMVV i va dir que s’hi sentia com a casa. Va tancar el recital amb "No tinc temps" i "La granja de la Paula" (aquella adaptació sonada de "Maggie's Farm" del Premi Nobel de Literatura Bob Dylan), però també amb “Eufòria”, que va dedicar al guitarrista i teclista Jordi Rudé, enyorat per la seva vivacitat en els concerts del bisbalenc, que ahir hauria fet 48 anys si no hagués mort de malaltia als 45.

‘Eufòria’, segueix exigint la cançó de Mazoni, que alhora qüestiona 'Com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?'. La resposta la va semblar donar Jay-Jay Johanson que, als seus 56 anys, ha trobat la veu i l'estil que el caracteritza des d'aquell èxit sonadíssim "Milan, Madrid, Chicago, París". El cantant suec va desplegar la seva veu encisadora en format de trio. En un flanc s'hi van alternar teclats i piano de cua i, en l'altre, la bateria, tots vestits de negre. Johanson s’erigia enmig, fent-se valer només de la veu, de les mans i la cara per expressar les cançons —recurs escènic que havien fet servir també Jacques Brel, Víctor Jara o Ovidi Montllor—. Perquè de vegades, menys és més.

Alternant romanticisme amb melangia, Johanson va regalar melodies que recorden les pel·lícules franceses de la nouvelle vague i va deixar petjada a l'Atlàntida de Vic tant amb les cançons del seu recent àlbum, Backstage (29 Music, 2025), com dels seus èxits "So Tell the Girls That I Am Back in Town" o "Far Away".
 

Així, al llarg d’aquesta primera nit al mercat vigatà, cada artista va plasmar la seva particular relació amb l'anhel i el desig: en el primer cas hi havia devoció; en el segon, lleugeresa; en el tercer, arrelament i, en el quart, un classicisme atemporal. Tots buscant la cançó intensa sense ser esclaus del desig.

Qui vulgui gaudir d'aquest MMVV 2025 tan intens té moltes propostes a l'abast. Avui dijous serà el torn d'Alba Pujals, Albert Cirera & Tres Tambors, els extremenys Sanguijuelas del Guadiana, els italocatalans Barencia o els portuguesos Capitao Fausto. I a més, també s'estrena com a nou espai de concerts l'església dels Dolors amb el duet bascocatalà Verde Prato & Claraguilar, la portuguesa Sofia Leâo i la cantant de Vilassar de Mar Edna Bravo. La programació oficial seguirà durant el cap de setmana amb Lina_ & Marco Mezquida, Triquell, Maria Arnal, La Ludwig Band, Ouineta, Fades, Svetlana, Al·lèrgiques al Pol·len, Gavina.mp3, Brighton 64, 31 FAM, o Sidonie, i tancarà diumenge amb Mishima. A més, paral·lelament, se celebra el desè aniversari de l'Adoberies Fest, on s'han programat concerts des d'avui dijous de Mar Pujol, Tarta Relena, Jordi Lanuza, Tiger Menja Zebra, Remei de Ca La Fresca i Power Burkas. El Mercat continua amb la música ben viva pels seus carrers, places i sales de concerts.