Influenciada per l’r’n’b i el funk, la cantant de Cubelles Virts Martos va debutar fa dos anys com a OKDW amb l’àlbum 08880 (Hidden Track Records, 2023), gravat amb el productor Peter Party. La relació entre tots dos s’ha enfortit i això es plasma al segon treball conjunt, Gràcies, molt amable, fins aviat (HTR, 2025), que demostra una sonoritat i una lírica més madures.



Al teu segon treball com a OKDW, quina ha estat l’evolució des del debut '08880'?
El segon disc és més madur, tant per les lletres com per la música, i alhora més animat i ballable. Al primer vam ficar la poteta en el que ens agrada, però sense entrar-hi del tot.

El disc té un estil vuitanter, en què exploreu gèneres com el funk i el reggae. És la referència on volíeu entrar del tot?
Sí, és la música que ens agrada, un estil com el de Bruno Mars, que no s’ha fet gaire en català i que a nosaltres ens dona molt de power. La voluntat és importar un so internacional, perquè més que ‘música catalana’, OKDW fa música i és en català. Tot i que en els últims anys ha anat canviant, aquesta etiqueta havia estat molt connotada. I per això ens agrada posar el nostre granet de sorra a través d’estils inèdits o que no han estat populars al nostre país...

El títol del disc, 'Gràcies, molt amable, fins aviat', és una manera més literal de dir Okdw [‘d’acord, adeu’]?
Exacte! [Riu]. És un disc que expressa molt bé la nostra essència, però portada un pas més enllà i més aterrada. En realitat, el títol està inspirat en un adhesiu de Whatsapp que tenim amb el Pedro ‘Peter Party’, i vam pensar que representava molt bé el disc, perquè va sobre comiats i inicis de noves etapes, sobre el pas del temps.


A “Link en bio” parles de la indústria musical com una mena de monstre que tota l’estona demana més i més. Ho vius així?
Bé, és que és així [Riu]. L’altre dia vaig llegir una publicació a la xarxa que deia precisament que els artistes ja no fan coses perquè necessitin expressar-les, sinó per no caure en l’oblit. Hi ha sempre la urgència de treure cançons o de fer posts a les xarxes. I si no ho fas, és fàcil desaparèixer perquè hi ha molta informació i tot va molt de pressa. Però això no només passa a la indústria musical, sinó a tot arreu. 

La lletra també reclama la necessitat de tornar al centre i recorda que tot ho fas perquè t’agrada fer música i que les cançons quedaran com un llegat si te’n vas ‘massa d’hora’. 
Un dels aspectes del projecte dels quals estic més orgullosa és la música. Fem aquestes cançons perquè si volguéssim estar de moda, evidentment ens decantaríem per un altre estil. No vull dir que el que es porta ara no m’agradi, però el que fem ens flipa. Fins i tot si OKDW no creixés més, segur que seguiríem fent música.

De fet, a “Bratz” cantes: ‘Pillaré el truc a passar de tot per ser qui soc, per molt que no li agradi a algú’.
Aquest tema té un punt adolescent, sobretot en comparació amb el primer disc, que tenia lletres més intel·lectuals. L’aprenentatge de “Bratz” és el final de l’adolescència i quan fa anys que busco que m’acceptin. És un sentiment amb què m’he anat trobant al llarg del temps, tot i que ara ja no em passa al pati de l’escola sinó a l’escena musical. Al final, totes volem sentir-nos acceptades i estimades. La diferència és que quan ets adulta ho vius amb menys intensitat. 


Alhora, ser adult és una il·lusió, com cantes a “2007”? 
Totes som persones petites simulant que sabem alguna cosa de la vida. Me n’he adonat perquè ara visc amb la meva parella i els seus dos fills, i a més tinc just l’edat de ma mare quan em va tenir. He vist que en realitat no sé res, o almenys no ho sé tot, que és l’expectativa que tenia per a quan fes 30 anys.

El disc s’acaba amb el carpe diem de “Wildcats” amb Miki Núñez. Per què el vas triar a ell? 
“Wildcats” diu que tot va tan de pressa que fa la sensació que ara mateix tot són finals, i que hi ha coses que s’acaben contínuament. Necessito frenar i gaudir del moment. La relació amb el Miki va sorgir l’any passat, quan va venir a veure’m amb Sara Roy al festival Floral que organitza Judit Neddermann. Es van quedar després del concert per comprar una samarreta i em van demanar de fer-nos una foto. Més endavant, ens vam tornar a trobar en un bolo que jo feia com a trombonista d’Els Catarres, i ell portava la samarreta d’OKDW. Per això, quan vaig escriure “Wildcats” vaig pensar que hi podia encaixar. No tenia clar si acceptaria de participar-hi però va dir que sí de seguida, i la gravació va ser superdivertida. 

També col·laboren al disc Kelly Isaiah i Galgo Lento.
La veritat és que totes tres col·laboracions han estat amb gent que em flipa i que admiro, i a més són persones maquíssimes. Amb Kelly Isaiah, tot i que havíem coincidit abans, ens vam conèixer al Desconcert d’iCat, on vam versionar junts “Ain’t No Mountain High Enough” –de Marvin Gaye i Tammi Terrell– i vam connectar molt en l’aspecte vocal. I amb Galgo Lento vam contactar perquè el productor havia tocat amb ell i ens flipa la seva música. Sento que som al mateix equip, obrint un nou estil en la música català.