El singular electrocantautor granollerí Irieix ha gravat el primer llarga durada, Irieix I ‘El Geperut’ (Primavera Labels, 2025), un treball conceptual carregat d’autoparòdia, desamors i absurditat.


 
Lluís Margarit fa anys que està vinculat a la música –va ser un dels participants del Sona9 2020–, però ha estat amb el seu projecte Irieix que ha trobat una veu pròpia dins l’escena. El seu estil electropop d’autor està engranat en un univers postirònic, sense deixar mai de banda la diversió i la gresca, i sense prendre’s mai massa seriosament a si mateix. “En directe em sento molt més còmode gràcies al ritme de les cançons més animades, perquè m’agrada que els concerts siguin espais socials, on la gent pugui moure’s i no només escoltar en silenci. Suposo que em ve d’un trauma personal; si no em vibra el bombo, em costa connectar.” Després del darrer EP, Irieix dirigeix Greatest Hits (Primavera Labels, 2024), presenta el seu primer àlbum, Irieix I ‘El Geperut’.
 

“A les cançons apareix la narrativa del personatge patètic i que perd sempre. És un recurs clàssic de l’humor i fa que la gent hi pugui empatitzar més. També em surt de vegades una vena més sensible, però estructuro bastant les lletres des del punt de vista còmic-absurd, estirant situacions personals fins a fer-les gairebé ridícules, com una manera de separar-me del personatge”, explica Margarit sobre aquesta mena d’àlter ego que presenta al disc. “Sovint la gent fem servir l’humor com una manera d’evitar dir les coses de veritat. A partir d’aquí, vaig imaginar que les bromes que fem es van acumulant dins una mena de motxilla, que amb el temps es pot convertir en una gepa. I així és com ha nascut aquest personatge d’Irieix I ‘El geperut’.”
 
L’humor és, doncs, una part essencial del projecte i des d’on Irieix es presenta: “Em fa cringe el que està plantejat des d’un lloc massa seriós. M’agrada tractar la música amb dosis d’humor i ironia, perquè és una manera de trencar amb aquest llenguatge tan solemne de fer música. Quan alguna cosa em genera malestar, l’única manera que tinc de combatre-la és doblar-li l’aposta i anar-hi de cara.” I així ho ha fet també a nivell sonor: “Al disc hi hem posat moltes trompetes MIDI, perquè m’he obsessionat amb la sonoritat que provoquen. Hi ha qui m’ha dit que tot plegat sona com un circ, però a mi em funciona. En el fons no he volgut fer-ho tot tan seriós i m’he permès jugar amb els temes”.