El viatge de Persempre es remunta a l’època universitària, on el trio va coincidir a la Facultat de Belles Arts. El seu impuls creatiu els ha dut a endinsar-se en la música i la performance, un camí del qual avui ens mostren els primers detalls en forma de l’EP de música electrònica Amb les mans un vuit (Amēn Discos), i on s’acompanyen de la producció de Xicu, LaFrancesssa o Petit Ibèric.


 
“Persempre som tres amigues que sortim de la Facultat de Belles Arts, fa dos o tres anys, i trobem faltar un espai on poder crear més col·lectivament”, explica un dels membres del grup, Cesc Hernández. “Trobem en la música aquest espai, i comencem a buscar moments per generar alguna cosa artística i que ens faci il·lusió. Vam començar a fer cançons, i quan en teníem unes quantes fetes, vam plantejar-nos de dur-ho a una part més performativa i muntar una peça mig teatral. Aquesta idea ara està una mica aturada, però algun dia arribarà. Però de moment, hem volgut donar-li sortida en forma d’aquest EP”. En el projecte, a nivell temàtic, el trio explora la realitat de ser jove —i artista— a la ciutat comtal: “el tragí de les persones que volen tirar endavant projectes a Barcelona, dels canvis, dels somnis, del món oníric, del món fictici, del món real, i de totes aquestes contradiccions i amunt-i-avalls que ens envolten.”
 

Amb les mans un vuit arrenca amb “Flaix enrere”, que segons explica la mateixa banda, “ens porta al record d’una festa, després d’una setmana molt cansada, en el tragí d’objectes i l’amunt i avall de la vida a la ciutat”. La següent, “Barcelona”, s’endinsa de ple en la vida de qualsevol jove barceloní: “és festa i quotidianitat, llum i foscor. Parla alhora de l’amor cap a la ciutat i del desencant urbà”. Després de l’interludi (“Entra carrossa)” amb Petit Ibèric, s’arriba a un món de somnis. Tot i que aquest no té perquè sé especialment brillant, com demostren a “00:00”, on exploren “el desig i les pors que apareixen en voler fer realitat un somni”.
 
L’àlbum es tanca amb “Suor”, sobre permetre’s “deixar de pensar i desaparèixer en una nit densa i esbojarrada. La crítica, les contradiccions i tot allò que implica ser incorrecte: anar estressada, rebotar-se i passar-ho bé”, i, finalment, amb “Miss Miceli”, el renéixer: “Allò que semblava dolent o sobrant serà la llavor dels nous esdeveniments. Sobreviure en aquesta ciutat en un bucle infinit, mutant d’una cosa a l’altra.”