Filla d'un músic de jazz i d'una mare vinculada al teatre, Carola Ortiz (Terrassa, 1986) dona veu a Enllà (Microscopi, 2025) a vuit textos del poeta Dario Olaortua, amb l'acompanyament de Sandrine Robilliard al violoncel i Bartolomeo Barenghi a la guitarra. Des del 2019, aquest trio ha portat la seva música a més de seixanta escenaris d'Europa, Nova York i Canadà. La seva obra ha estat reconeguda per la crítica nacional i internacional, incloent-hi el Premi Núvol al millor disc de cançó (2021) i mencions en llistes com les de Ted Gioia i els World Music Charts Europe.



A 'Enllà' hi musiques poemes de Dario Olaortua. Els has triat tu, o és un encàrrec?
Arrenca com un encàrrec per musicalitzar algunes de les poesies d'autor que van aplegar al llibre Mirada interior (2024), de Catherine Lorton i Dario Olaortua, i dels trenta o quaranta textos del poemari vaig escollir-ne quatre. En veure amb en Dario que havia quedat tan bé, vam pensar de gravar-ne quatre més i fer un disc. Va passar de ser una col·laboració puntual a un disc. Som amics d'Argentona, i tot ha funcionat molt bé, hem creat en molta harmonia i amb ell he vist que tinc capacitat de musicar poesies en català.
 
“Quan la lluna” és una havanera nocturna que al final empelta amb balades de música d’orquestra dels anys quaranta o de pel·lícules musicals. Què et porta a aquesta atmosfera i 'enllà'?
El de "Quan la lluna" és un paisatge romàntic bonic, un paisatge de mar i muntanya, amb la llum del capvespre. Com devia ser Argentona abans que fessin la C-32 i la C-60. És també el que es respira quan entres a la finca del Viver (d'Olaortua), que és de finals del XIX i primers del XX. I la música té aquest mateix to. Hi apareix el concepte d'anar més enllà que, per si sol, ja suggereix allò que no vèiem a primera instància. És una mirada interior —que connecta amb el títol del poemari—, aquest estar en pausa i connexió amb l'univers, una llum més enllà del temps, la mort i la vida. Hi ha reflexions profundes des de l’ànima, tot un estat contemplatiu i espiritual.
 
“A poc a poc” segueix la mateixa línia, però amb més swing en el clarinet, i després té un aire grec per cantar ‘la nova força del cor’. Potser és la que lliga més amb el cabaret folk de 'Cantareras' (Microscopi, 2023) però fent-lo viatjar als Estats Units o Grècia? 
He viscut a Nova York i el meu referent de petita era Liza Minnelli a la pel·lícula Cabaret. I al meu avi li agradava escoltar Benny Goodman. També de Cabaret hi ha aquest punt de crítica social, una atmosfera que m'agrada i que ja apareixia a “Cant de juliol” de Pecata beata (Microscopi, 2021). Em dona el toc d’humor, de lleugeresa i picaresca al disc i al concert.

 
A “Blau de blaus” cantes a la mar, o també fa certa referència a la sang blava aristocràtica de Dario Olaortua Rumeu, el cinquè baró de Viver des de 2013 i president de la Fundació Setba?
Ell es fa dir "baró republicà". Sempre va amb camises africanes i té un punt bohemi, una volada molt d'artista. La tercera setmana de setembre, es fa la Festa de Viver i la seva finca obre les portes i s'hi fan concerts de jazz. Jo vaig arribar a Argentona el 2018 o 2019, just abans de la pandèmia, i quan em van presentar el Dario vaig saber que li agradava el jazz mesclat amb altres músiques, com a mi. A partir de conèixer-lo, vaig gravar el videoclip d’“L’angelet del vetlatori” al Viver i vaig veure que és un gran amant de l’art.
 
En aquest tema se sent molt el violoncel de Sandrine Robilliard i la guitarra de Bartolomeo Barenghi. Com trobes els teus companys de viatge musicals?
“Blau de blaus” és una cançó a ritme de milonga. Amb la Sandrine fa vint anys que gravem juntes. La primera vegada, jo tenia dinou anys —ara en tinc trenta-nou— i vam gravar amb un compositor brasiler, en un disc on també hi havia en Marco Mezquida. Des d'aleshores, la Sandrine m'ha acompanyat a gairebé tots els discos, com a amiga fidel i músic. I amb en Barto fa deu anys que toquem junts, hem rodat molt el Pecata beata i és una gran mà dreta a l'hora dels arranjaments.

En aquest punt del disc, busques cantar ‘pausadament’ a “Terra de trobada”?
Em va sortir la cançó de dalt a baix en piano, amb tots els acords. Va ser com una canalització. Trobo que hi ha persones sensibles, amb l'emoció a flor de pell, i a mi les poesies del Dario cantades em commouen. 
 
“Foc” desperta una manera de fer música que recorda el tango. Quina connexió tens amb la música de l’Amèrica Llatina?
M'encantaria haver estat a l'Argentina. Tinc amics argentins com el tanguero Jorge Sarraute, que he conegut a Argentona, i he escoltat moltes cançons per la veu de Mayte Martin o Martirio i, evidentment, he crescut escoltant Piazzola. El repte era escriure un tango en una partitura. 


“Seguirem rodant” té l’aire mestís encara més pronunciat. Em recorda a Dani Caracola perquè hi ha la presència del músic Omar Kattan. Necessites, en aquest disc, trobar un ‘nou recomençar’ una mica més mediterrani? 
És la peça més mediterrània, amb alguna traça de flamenc i rumba catalana —un estil que jo mai havia fet—. És el tema més produït. Amb l'Omar Kattan hem coincidit a la banda Ombra, de música d'armènia, grega i sefardita, i a l'Ensemble Mediterrània.

Quins reptes té ara Carola Ortiz?
Ja són cinc àlbums propis i flueixo... però ensumo que vaig cap a una cosa més mediterrània. M'interessa tot el món àrab, balcànic, grec... Aquest estiu, a la inauguració del festival Jordi Savall, vaig veure tots aquells músics d'Iran, Síria, Sri Lanka, Xina... i el diàleg entre cultures em va tocar molt.