El músic barceloní Dani Carbonell ‘Macaco’ signa el seu onzè àlbum, Futuro ancestral (Mundo Zurdo, 2025). Hereu del mestissatge, no ha deixat mai que el ritme adormís les neurones i ha fet cançons per despertar les consciències. I, aquest cop, incorpora l’humor com a nou element a la fórmula, però sense caure en el cinisme ni la paròdia buida.



D’on parteix la idea d’un futur ancestral?
Porto molts discos i ja tinc uns colors molt definits, però m’agrada sorprendre’m a mi mateix. El darrer, Vuélame el corazón (Sony, 2022), tractava de les relacions d’amor i cantava suavet jugant amb textures melòdiques i molta poesia. I ara, tal com està el món, tenia ganes de fer cançons més esmolades. Porto dos anys rebobinant, perquè vaig passar un moment fotut. Primer va morir la meva tieta, que era la meva altra mare, tenia persones joves al voltant amb malalties dures, i després la meva mare va tenir Alzheimer fins que se’n va anar a l’agost. El meu entorn estava superembolicat i el món també... Tot era una merda! Soc una persona positiva, un guerrer de la vida, però hi ha moments en què se’m remouen els fonaments.

El disc beu de moments difícils, però de quina manera?
Com a teràpia m’agrada la natura –a l’hivern em llanço al mar per nedar a l’aigua freda–, però també tinc una part urbana. Soc molt pallasso i m’he enganxat als humoristes, i ara tenia ganes d’escriure uns versos esmolats. Al disc parlo del canvi climàtic, com ja havia fet a “Blue”, amb Joan Manuel Serrat i Jorge Drexler, però aquest cop he fet el clip de “Sube el nivel del mal” amb l’humorista gràfica ribetana Anastasia Bengoechea, coneguda com a ‘Monstruo Espagueti’. Vull combatre els negacionistes amb la poesia: ‘No existe el cambio climático mientras que tenga vistas desde mi ático’.

Tot el disc sona molt orgànic a partir de les músiques d’arrel?
És un disc molt tel·lúric, no hi ha res programat, totes les cançons estan tocades. Som artesans de la fusta i em nego a acceptar un món de plàstic que sempre vol més. “Pasaste tú” és una cúmbia amb melodies molt pel·liculeres, mentre que “Sube el nivel del mal” és un afro super groovy, molt ballable. Porto 27 anys tocant amb el baixista Jules Isaac Bikôkô, el meu germà gran del Camerun, he crescut amb músics de l’Amèrica Llatina i de l’Àfrica, i he tocat amb artistes d’arreu del món, per això he volgut jugar amb les músiques d’arrel.


Al clip de “Pasaste tu”, amb l’actor nen Pascal Montiagudo i Alejandro Balagueró, cantes sobre el pas del temps a través de diverses mirades generacionals?
La lletra descriu el moment en què trobes una part de tu que et fa parar el temps i tot el soroll extern a través d’un seguit d’imatges, com si fossin fotos: ‘Pasan los planes, las casualidades, pasa el amor por una cama desecha, paso por mis inseguridades, no paso por una mente estrecha’. He volgut fer un nou homenatge a l’escriptor portuguès José Saramago –com havia fet a “Intro” d’El murmullo del fuego (Mundo Zurdo, 2012)– amb la frase: ‘El padre del hombre que soy es el niño que fui’. El videoclip el va dirigir la búlgara Katrin Vankova, que fa moltíssims anys que viu a Catalunya, i la productora social Le Petit Ble, amb qui també rodarem els següents a partir de tot un imaginari que hem creat.

En aquest imaginari hi ha el símbol d’un bolet que apareix a tots els vestits dels videoclips i les fotos. Què vol dir?
Abans del clip amb Monstruo Espagueti vam veure que el disc necessitava un logo. I com que jo estic molt ficat en la moguda dels fongs –soc amic de la micòloga gallega Catalina Fernández, que impulsa el projecte biotecnològic Hifas da Terra– vam pensar en la imatge d’un bolet. El concepte del disc engloba el món de la fusta, les paraules esmolades, les pintures de guerra... i vam fer un dibuix que representa un fong, que alhora és un arc i una fletxa com les pintures rupestres.


També pot recordar el logo de la màscara amb una barra vermella i la frase ‘llibertat d’expressió’ que va crear el dibuixant Jaume Pedrós. Dona molt de joc per a la imaginació...
Uau, m’encanta, t’ho copiaré això que has dit, perquè és una idea molt potent. Sempre em passen coses supermàgiques i, en aquest cas, de sobte, el bateria de la banda, J.A. Mato, que és brasiler, em va dir que aquest dibuix també era la imatge d’un Oshosi, el déu dels orixàs de la cultura afrobrasilera, que és el déu de la natura. Mira, se’m posa la pell de gallina, jo que soc tant de la natura!

A la rumba catalana “Si no lo creo, no lo veo” cantes ‘Porompompero quítale el pero’, per dir que als impossibles s’hi arriba, però amb més temps. Estàs a favor de la inconsciència?
Sí, m’agrada tenir un punt d’inconsciència, per això m’encanta la frase: ‘Soñar es la religión de los santos inconscientes’. Quan em va sortir em vaig dir que semblava Bob Dylan, i als meus amics Mr. Kilombo o El Kanka, que escriuen molt bé, quan els hi vaig ensenyar també em van dir que era brutal. A més, soc ultrafan de la rumba catalana. Com deia Paco de Lucía, la rumba catalana és al flamenc el que el funk és al jazz. És molt difícil tocar-la bé, però per sort tinc a la banda un mestre dels gitanos jovenets, Miquel Serviole ‘Muchacho’, que toca amb mi en directe.

En canvi, has gravat el tema “Canto y los males espanto” en clau de rumba flamenca, quan ‘qui canta els mals espanta’ és una expressió molt catalana.
Pels acords és una rumba flamenca i vol ser una declaració de principis. No té la brillantor de la rumba catalana, perquè és una altra manera de tocar, però en aquest disc jugo molt amb l’slam poetry, la cosa rimada. Cantada en català també quedaria molt bé... Però en tinc una altra que publicaré més endavant a banda del disc, per donar-li la importància que té, i que em fa molta il·lusió.