L’anxoveta Marta Pérez presenta Back & Forth (Great Canyon Records), un disc fet a la manera antiga: concebut com un tot i amb dues parts ben diferenciades que correspondrien a les cares A i B. En realitat, la primera part ja havia aparegut fa uns anys amb un EP titulat Letters for June (Great Canyon Records, 2020). Ara tenim la història al complet i n’hem parlat amb la seva autora.



Per què un disc amb cara A i cara B en els temps que corren?
Perquè des que vaig concebre les primeres quatre cançons, les vaig imaginar com una mena de disc pregunta-resposta. Tampoc sabria dir-te exactament de què, però des del principi ja sabia que hi havia d’haver una continuació, una cara B d’allò. Les primeres quatre són un punt més fosques o nostàlgiques, d’una nostàlgia més trista, i les cinc següents són també una resposta nostàlgica, però més lluminosa.

La primera part són cartes, ‘Letters’ a June i la segona són les repostes, però no ens queda clar qui és l’interlocutor. És la Marta Pérez o algú altre?
Doncs no ho sé. És un personatge... Amb les primeres quatre cançons m’imaginava dues persones que acabaven tenint una criatura que es deia June. I sí, les cartes eren cap a ella o per ella. No soc jo ni és ningú concret, és la persona fruit d’aquesta interlocució. Les primeres quatre cançons estaven molt pensades: m’havia inventat una història on dues persones es coneixien i vivien dins la seva bombolla de felicitat i innocència, fins que alguna cosa externa feia que aquesta bombolla es trenqués i s’haguessin de separar. Era, doncs, el sentiment generat per aquesta separació. Ara em costa una mica d’explicar-ho, perquè ja fa molt de temps que les vaig escriure.

La primera part va sortir el 2020!
Sí, sí. Fa molts anys que el tinc concebut. I el missatge de les cançons, amb el temps, ha anat canviant: cada cop que les escolto hi veig coses diferents. Al final és una barreja de ficció, imaginació i vivències personals.


Al principi és més introspectiu i això es nota no només en les lletres sinó també en el so del disc. 
Les primeres quatre cançons les vam gravar només en Jordi Bastida i jo, i la Montse i la Tona de Les Anxovetes hi van posar veus. Era un format molt íntim, per això té un aire més introspectiu. La segona part, en canvi, es va gravar amb bateria i baix, més en format de banda; és més cap enfora.

Podem dir que la primera part és melangiosa, i la segona és un torn d’esperança. Quina et descriu millor? Ets una persona més melangiosa o més esperançada?
Crec que una barreja de totes dues coses, però tendeixo més cap a l’esperança que cap a la melangia. Tot i això, la melangia també forma part de mi. És una mica tot: les experiències vitals et fan viure totes dues coses, i sense melangia tampoc penso que hi pugui haver esperança. Es retroalimenten.

El disc acaba amb l’acceptació de la separació o hi ha una esperança oberta, un possible retrobament?
Bé, més aviat és una esperança oberta. Parla de no quedar-se encallat en el passat. L’acceptació hi és, però també la idea de deixar una porta oberta. És una mirada cap endavant. És deslligar-se d’aquell dolor, d’aquell estancament.

Amb el projecte de Les Anxovetes canteu en català. Et planteges fer-ho també en un pròxim disc en solitari?
El català... quan surti, sortirà. M’agrada molt escriure en anglès perquè també és una part de mi. El català et permet expressar unes coses, i l’anglès unes altres. En aquest projecte, que és molt personal, m’ha agradat jugar amb l’anglès. Musicalment i vocalment l’anglès té una plasticitat i una musicalitat que sempre m’han cridat molt l’atenció.