Als setanta, “El Món” de Jimmy Fontana era cantada en català per Renata i Els Corbs; als vuitanta, el “Paraules paraules” de Mina ho va ser per Núria Feliu. El sabadellenc Josep Capdevila, conegut com a Sergio Dalma, beu d’aquella italofília per cantar ara dotze himnes a Ritorno a Via Dalma (Sony Music, 2025), un disc d’èxits –des de “Rumore” fins a “Felicità”–per celebrar la nit mediterrània.



'Ritorno a Via Dalma' remet a 'Via Dalma' (Universal, 2010).
Quan vaig fer aquell primer Via Dalma no havíem fet mai un disc de concepte. Era un petit homenatge a la música italiana, a aquelles cançons que de petit sentia a cals pares. Que allò es convertís en una trilogia –la sèrie va seguir amb Via Dalma II (Warner, 2011) i Todo Via Dalma (Warner, 2011)– ja va ser una passada. Al llarg d’aquests anys també n'he fet alguna cosa en directe, com “La stagione dell’amore”, de Franco Battiato, a piano i veu.

I com surt ara aquest nou disc?
Quan ens vam reunir amb l’equip, vam veure que havíem fet dos discos de peces noves i que feia quinze anys del Via Dalma. Així que hi hem tornat, per celebrar aquests quinze anys, però amb cançons una mica més atrevides. D’autors com el mateix Battiato, que havia quedat fora fa quinze anys i que sempre m’imposava molt. La gent jove de l’equip em va proposar Raffaela Carrà, i n’hem fet “Rumore”. I també el “Parole parole”, de Mina, que estem acostumats a sentir en la seva veu femenina. En aquest treball m’enfronto a cançons molt especials. Però sobretot m’ho he passat molt bé, treballant amb productors molt joves. N’hi ha alguns que són tan joves que ni coneixien aquestes cançons... També tenia molt clar que aquest disc el volia gravar aquí, i no a Itàlia. 


Al teu “Parole, parole” hi surt la veu femenina de la cantant italiana Eva Galatea, i ens remet a la versió en català que cantava Núria Feliu el 1989, amb la veu de l’actor Albert Closas.
Quan Núria Feliu, que en pau descansi, va fer aquell “Paraules paraules” amb Albert Closas, hi vaig cantar els cors. Va ser la primera vegada que feia cors en un disc d’una persona tan important i tan estimada. Aquell treball el va produir Josep Llovell. Jo estava cagat, i la Núria era una persona tan encantadora, però tant, que no m’ho podia creure. I Alberto Closas era un actor molt important. Crec que tots els que ens hem dedicat a la música ens hem sentit molt identificats amb artistes de la talla de Núria Feliu, perquè era una diva, però alhora era molt propera, era una dona de barri. I això és difícil. 


Al nou disc hi has gravat dues cançons de Franco Battiato, les emblemàtiques “Yo quiero verte danzar” i “Centro de gravedad”. Volies fer-li un bon homenatge?
Sí. De fet, tinc una anècdota molt bona, de quan vaig versionar Toto Cotugno, també en pau descansi. Vam coincidir a l’estudi a Milà, perquè jo havia gravat diverses cançons seves, com “Soy un italiano”, i recordo que em deia: “Està bé que hagis fet totes aquestes cançons. Un dia, en una festa privada a Marbella, vaig anar a cantar i vaig fer ‘Soy un italiano’, i quan vaig acabar el concert una gent em va venir a dir que els havia agradat molt, però que com era que havia fet aquella cançó de Sergio Dalma”. [RIU] Quan vam fer aquelles cançons del primer Via Dalma, molta gent jove no les coneixia. I crec que això és lo maco de la música, que permet que aquest llegat perduri.


Vas arribar a conèixer personalment o vas col·laborar amb Franco Battiato?
No el vaig conèixer. Vam estar a punt de fer una cosa junts al tercer Via Dalma, però ja estava molt malalt. Amb altres sí que hi he gravat: amb Nek –al disc hi canto “Para ti sería”–, Laura Pausini –canto ara “Entre tú y mil mares”–, Zucchero –vam cantar “Así celeste” al festival Nelson Mandela, i ara fem “Baila morena”– i Umberto Tozzi –ha fet la gira de comiat i junts vam participar en un especial–.


Itàlia també té un vessant més rocker, com el de Zucchero i Gianna Nannini, i has triat fer una elèctrica “Baila morena”.
Per mi el mèrit de Zucchero és que va trencar amb l’estereotip del cantant italià. Perquè va començar a flirtejar amb el soul, el blues. Jo estava en una sala de Barcelona, i va venir Laura Simó, amb qui érem molt amics i treballàvem junts fent publicitat, i em va dir que em volia regalar un disc d’un paio que m’encantaria. I era el Blue’s (Polydor, 1987), el de “Senza una donna” –que he cantat en català– i “Con le mani”. Em va agradar molt, perquè estava acostumat als cantants italians més melòdics, com Cocciante o Celentano. Zucchero és un dels mestres.

També fas la discotequera “Ma quale idea”, de Pino d’Angiò, una cançó atemporal de les pistes de ball de totes les èpoques.
Aquesta sí que no m’hauria imaginat mai que la cantaria. Ell tenia una veu greu i em venia al cap aquella bola de mirallets de discoteca. A casa tinc un estudi petitonet, i estava amb el pijama i vaig pensar: va, avui provaré aquesta. I mig de broma la vaig enviar, i em van dir de provar-la. I ens hi hem atrevit. M’imagino aquests concerts com un moment molt revival, de reviure emocions. La gent que vagi al concert hi trobarà un moment nostàlgic de reviure aquestes cançons.