Josep Capdevila és Sergio Dalma, un artista referencial. La seva veu i la seva manera d'interpretar ha creat un segell inconfusible. Sonríe porque estás en la foto (Sony Music) és el seu nou disc, que començarà a presentar en directe a partir del febrer. Parlem del disc, de cantar en català i de la seva nova vida a Catalunya.   



Escoltant 'Sonríe porque estàs en la foto' es nota que t'ho has passat bé gravant-lo.

Molt. Jo l'he gaudit molt, aquest disc, perquè treballar amb gent nova et predisposa a obrir-te una miqueta més. I el que m'ha agradat més és tornar a recuperar o redescobrir el so dels 80, però amb gent jove d'ara. Alguns dels productors són molt joves, de 20 i escaig anys. La idea boja de treballar amb sis productors ja és una passada. Si amb dos ja és complicat, imagina't amb sis... Però compaginant productors veterans amb gent molt més jove m'ho he passat molt bé. Gent veterana com Santos & Fluren, amb qui no havia treballat encara, i gent jove com Fernando Boix, o Carlos Almazán, i tornar a treballar amb Paco Salazar i Pablo Cebrián... ha sigut una experiència divertida. M'ho he passat bé, molt.

Després de més de 30 anys de carrera, com s'afronta un nou disc? Quin és el punt de partida?
L'agafes com si fos el primer i com si fos l'últim. En aquest cas, el fet de treballar amb gent nova és molt important. El primer que els deia era ‘fugiu d'aquell Sergio Dalma que heu conegut fins ara. Com veuríeu avui al Sergio Dalma?’ Però no per arribar a un públic més jove, sinó per refrescar i per actualitzar la teva música, el teu estil i el teu so. I això fa que sempre estiguis allunyat d'aquella zona de confort on mai m'ha agradat estar.
 
Què ha de tenir una cançó perquè la canti Sergio Dalma?
M’ha d’agradar, m’hi he de sentir a gust… me l’he de creure. No soc autor, sinó intèrpret, i quan m’arriba una cançó, me n’haig d'enamorar. He muntat un miniestudi a casa i així puc conviure amb aquestes cançons, les puc fer meves, amassar-les… Per mi és un procés molt entretingut.

Quina és la manera de treballar: Vas mirant cançons? Te’n fan arribar? Les encarregues?
Me les fan arribar. Bé, amb alguns autors hi parlo i els suggereixo de què podríem parlar. Per exemple, al “Madrid-Buenos Aires”, vaig proposar ‘per què no expliquem una història que pogués passar en un avió?’. En aquest disc, quan ja el tenia pràcticament acabat, Pablo Cebrián em va dir que estava acabant una cançó, que li donés dos dies perquè m’agradaria. I arriba “Sonríe porque estás en la foto”. El que he fet és donar-los molta llibertat, els deia que s’oblidessin de “Bailar pegados”, de “Galilea”, i pensessin en un artista nou.


És complicat oblidar-se'n, suposo, als concerts… 
Bé, no. Als concerts no me n’oblido mai. Ara, estem preparant la gira que comença el 3 de febrer i hi ha una part molt clara d’apostar per aquest nou projecte, però hi ha cançons que no puc deixar de fer. Les hem fet de moltes formes i encara és molt atractiu tornar a versionar aquests èxits.

Com t'ho passes més bé? En el moment de triar les cançons? Després gravant-les a l'estudi? Als directes?
L'estudi cada vegada m'imposa més, perquè allò es queda allà per sempre. Seria ideal, després d'acabar la gira, tornar a gravar el mateix disc, perquè sonaria totalment diferent. Per això m'agrada tant el directe. M’ho passo molt bé, molt. Hi ha gent que em diu que cada dia faig el mateix. Però és mentida, perquè avui et despertes i tens una nova sensació, emocionalment estàs diferent, i aquella cançó la interpretes diferent.

Quan ja tens el nou disc i estàs en plena gira, ja comences a pensar en el disc següent?
En aquests moments encara no, perquè estic molt posat amb la gira i estic en aquell moment que m'entren totes les pors i tots els pànics perquè fa molt temps que no he trepitjat l'escenari. Has estat preparant el disc i ara has de tornar-te a enfrontar amb l'escenari i amb el públic. Però quan una vegada arrencada la gira i ja tot encaminat, comencem a pensar què farem.


A 'Sonríe porque estás en la foto' hi ha una cançó de Mari Trini, “Una estrella en el jardín”. És pel gust de cantar-la, suposo.
Totalment. Aquesta és una cançó a la qual feia molt de temps que lu anava darrere. Quan vam fer els Via Dalma, un disc de recuperar cançons antigues, vaig veure que hi ha moltes cançons que seria maco poder recuperar. I aquesta n’era una. Mai s'havia fet una versió d'aquesta cançó, ni per cap cantant dona ni per un cantant home. Vaig pensar que a nivell vocal em podia quedar molt bé. A més, la va produir Paco Salazar i és una idea molt íntima, amb aquelles guitarres...

I en català? Hi ha alguna d'aquestes cançons que t’agradaria cantar?
En directe sí que n’he pogut fer moltes vegades a piano i veu. Tinc una assignatura pendent, que és aquell projecte que mai s'acaba de fer realitat, de fer tot un disc en català. Però a la companyia on estic no tinc la sensació per dir 'sí, fem-ho realitat'. El que sí que puc fer és alguna cançó. En aquest disc m'ho he passat molt bé amb “He tocat el cel” que he cantat amb el Miki Núñez. He descobert una persona molt interessant.

Tenen bona rebuda les cançons en català fora de Catalunya?
Al Teatro Real de Madrid, abans de la pandèmia, vam fer el “Que tinguem sort” a piano i veu, i vam fer una pinzellada d’“Em dones força” que vam cantar a La Marató. Ara, és un moment una més mica complicat. Jo sempre he intentat que sigui una cosa molt normalitzada. He viscut 27 anys a Madrid i mai no he tingut la sensació que em miressin malament perquè estava parlant en català, al contrari. Però ara, tot està molt encès i fa una miqueta de por. Jo, ja et dic, sempre he intentat mostrar-ho, no com una cosa reivindicativa, ni de bon tros, sinó com una cosa natural. És la meva llengua materna.


En el cas d’“He tocat el cel”, que és d'Adrià Salas, l'hi vas demanar directament a ell?
No, no. Em va arribar la cançó. De fet, no sabia ni de qui era, però em va semblar que era una cançó molt nova dintre del meu estil. Amb el director artístic vam pensar que la produïssin Santos & Fluren. Em va fer molta il·lusió perquè jo havia escoltat moltes coses d'ells, però encara no havíem pogut treballar junts. A més, poder tornar a gravar a Barcelona em feia molta il·lusió.

Ara vius a l'Empordà. Penses que això es nota als discos?
Ja fa cinc anys que hi visc, i abans hi havia estiuejat deu anys. Després de 27 anys a Madrid, plantejar-me anar a viure a un poble petit de l’Empordà va ser un canvi molt bèstia. Però penso que havia arribat el moment de respirar i de viure la vida de poble, que m'agrada molt. A veure, trobo molt a faltar el fet d'estar en una gran ciutat, però m'hi escapo cada mes, o cada mes i mig. Vaig a Girona, o a Barcelona, o a Madrid, per feina. Hi he trobat la pau, la tranquil·litat… Emocionalment, estic en un altre punt de la meva vida, que és el que buscava. I això, es nota molt a l'hora del directe i a l'hora de preparar un nou treball.
 

A banda del Sergio Dalma, el Josep Capdevila té ganes de cantar i de gravar?
És que el Josep Capdevila està molt present, moltíssim. Moltes vegades penso ‘això ho està fent el Josep Capdevila, més que el Sergio Dalma’. I m'agrada. Tinc també la sort, que amb els anys he après a desconnectar. No m'agrada anar de Sergio Dalma per la vida, ni de bon tros. Per això ara tinc tanta por d'enfrontar-m'hi una altra vegada i pujar a l'escenari: fa com por tornar a ser Sergio Dalma... Fins ara estava tan tranquil sent el Josep Capdevila! Perquè per als meus amics, per a la gent del poble, soc el Josep. El Sergio és un personatge que va entrar a formar part de la meva vida fa molts anys. Quan vivia a Madrid, jo era el Sergio, però aquí soc el Josep, que és el que m'agrada.

Ara que vius a Catalunya, sents més música en català? Què t’interessa?
Sí, ara toco més de prop tot el que s'està fent i crec que hi ha coses molt interessants. Això que ha passat, aquest fenomen de The Tyets, ha sigut una passada. I Triquell, que m'agrada molt! Crec que hi ha gent molt atrevida i m’agrada aquest atreviment. I Joan Dausà, que em sembla que està com mai. El fill de la meva parella té 9 anys, en farà 10, i escolta tots aquests artistes. Gràcies a ell, he descobert moltíssima gent. El que s'està fent realment és molt engrescador, i m’interessa aquest atreviment.