No és la primera vegada que veig a Lágrimas de Sangre en directe, però tot sembla indicar que, si no hi ha un gir de guió inesperat com en les pel·lícules de Christopher Nolan, sí que en serà l’última. I és que, després de vint anys de trajectòria i d’una dècada girant de forma ininterrompuda per portar la seva música arreu, el conjunt ja fa temps que tenia decidit que el del Sant Jordi Club seria el darrer escenari que trepitjarien abans de guardar els micròfons.

Així, doncs, a un quart de nou del vespre, i amb el característic sentiment melancòlic que desperten els comiats, a la pantalla del recinte s’hi van poder començar a veure tot un seguit d’imatges dels orígens del quartet del Maresme. Un fet que va emocionar a més d’un, i que va precedir una potent entrada per part de la banda especial que els ha estat acompanyant al llarg d’aquests darrers concerts, que, a la vegada, va donar peu a l’esperada aparició dels principals protagonistes de la nit: Still Ill, Microbio, Neidos i Acid Lemon.
 

La desimboltura i el caràcter de tots quatre va quedar palesa en tan sols fer les primeres passes davant del públic. La gent els aclamava i l’experiència els permetia sentir-se com a casa davant dels milers de persones que, igual que jo, els havien anat a veure per últim cop. Llàstima de la mescla general del so, que, sobretot al principi, no acabava d’estar del tot ben equilibrada. Costava distingir certs instruments i, de vegades, alguns tapaven els altres, fent inintel·ligibles diverses parts dels solos de guitarra i creant un garbuix en parts on els volums pujaven considerablement, fins a arribar, inclús, a distorsionar un pèl. De fet, potser ens hauríem de començar a plantejar si és realment necessari arribar a uns nivells tan alts de decibels en espectacles d’aquesta mena.

Més enllà d’això, el flow dels tres MCs, la bona combinació que mantenen entre les veus i l'originalitat de cançons com “Buen viaje”, “Salsa voloñesa” o “Aire”, van fer vibrar els assistents des de l’inici. Acompanyats d’un conjunt de músics de nivell, i d’un disseny de llums que complementava correctament l’espectacle, Lágrimas de Sangre ens van oferir un directe ple de moments per riure, ballar, cantar i saltar. A més d’instants entranyables, a través dels quals es podia observar la bona sintonia entre tots els membres del grup, segurament aconseguida després d’haver estat treballant tant de temps plegats.
 

Aquesta sintonia, però, no només van demostrar que la tenien entre els mateixos components del conjunt, sinó que també la compartien amb tot el seguit de col·laboracions que van convidar a pujar a l’escenari. Així, doncs, mentre apareixien en escena personalitats com Adala, Senyor Oca (menció especial a la seva intervenció, amb una habilitat espectacular per rapejar en doble tempo) o l’Autèntic Home Llúdriga, per cantar temes com “Gira la moneda”, “Senyals de fum” i “Cuando sale el sol”, es desprenia una germanor pròpia d’una escena underground que ha permès teixir amistats que amb els anys han acabat confluint més enllà del pla creatiu i artístic.

I és que si una cosa han deixat clara Lágrimas de Sangre al llarg de la seva trajectòria, és la seva intenció de crear comunitat i xarxa i de comprometre’s en allò que creuen. És per això que, entre cançó i cançó, no s’han oblidat d’agrair a Vallcarca i Gràcia, juntament amb totes les seves associacions i ateneus, per haver-los acollit amb tanta estima. A més d’aprofitar per compartir reivindicacions socials i consignes polítiques, una faceta que mai han volgut apartar de la seva filosofia de grup.
 

També cal dir que hi va haver instants romàntics, com quan Microbio va entonar “Amor” o quan en cantar “Quemar el mar”, el públic es va acabar convertint en una marea d’espurnes i encenedors, portant la metàfora textual de la lletra també a l’àmbit visual. Sense oblidar-nos d’altres moments simpàtics, com quan Acid Lemon va treure el seu comandament de la PlayStation, ja característic, per fer-lo servir d’instrument MIDI i arrancar la base percussiva de “Quien manda”. O quan es va dividir el recinte en dos bàndols, per veure qui replicava amb més intensitat les melodies que els dos guitarristes del grup anaven improvisant a cada banda, acabant en una olla ben enèrgica.

Ara, però, els moments més emotius van ser quan Still Ill va aprofitar per presentar cadascun dels membres que formen o han format part de Lágrimas de Sangre, explicant com es van conèixer; i quan Microbio va dir, entristit, que tot això s’acaba, però que deixen per sempre tot un catàleg de cançons per a tots nosaltres. Posant la cirereta del pastís amb la interpretació que van fer de “Casualidad” i del seu clàssic més reproduït, “Voy a celebrarlo”, que va ser quan la gent es va mostrar més entregada per acomiadar-se d’un grup que ha posat el seu particular granet de sorra a la banda sonora de la vida de moltes persones. Sens dubte, una bona manera de posar punt final a una llarga trajectòria, a través de la qual Lágrimas de Sangre s’han convertit en un dels referents del gènere, venint des de baix i arribant fins a dalt de tot. Perquè no es pot negar que els del Maresme han aconseguit reinventar l’escena, fent del rap amb instruments orgànics el seu tret distintiu més personal i genuí.