L'any passat la rapera barcelonina Olivia Piera 'Oli' (La Clika Pika) va presentar el primer disc en solitari, Clavada (Delirics, 2024), un recull de cançons emocionals que posaven al centre la importància de tenir un cercle proper de suport. Seguint aquest mateix camí, ara presenta Ancora (Delirics, 2025), vuit temes que narren històries personals i d'amistat, tot fet des d'un punt més distès que en aquell primer disc, i mesclant el rap clàssic que la caracteritza amb altres estils com el flamenc o el dancehall. En parlem amb ella.



Presentes el teu segon disc, ‘Ancora’, un any després de publicar el debut ‘Clavada’. En què has canviat des d'aleshores?
A Clavada parlava d’un procés de dol que vaig haver de passar i que se’m va travessar, era un disc més dur, més emocional. Aleshores em vaig adonar que la música m’havia ajudat molt en aquest procés, i que alhora també ens ajuda a tots a estar connectats amb el nostre voltant. Vaig seguir fent música perquè volia parlar de tot allò que ens aferra a la vida, que ens fa estar bé i ens sosté quan estem malament. Així que, al final, vaig fer Ancora perquè necessitava parlar de totes aquelles coses que em fan vibrar a la vida.

El rap és l’eix principal del disc, però també podem trobar altres estils que donen un aire més llatí al disc, visible sobretot en temes com “Hielito”. Has volgut provar diferents estils?
El meu directe el preparo amb ballarines i jo també ballo molt en el meu dia a dia. Això m’ha fet pensar a fer alguna cosa més a través del moviment, i això ha provocat que me’n vagi del rap més clàssic. L’he fusionat amb altres estils que m’encaixen més amb aquesta part de ball i de moviment per gaudir més dalt de l’escenari donant-ho tot. Però òbviament no és només per això. També, tot i que m’encanti el rap, fer tota l’estona el mateix m’avorreix, i m’agrada investigar i provar altres sons.

Què significa aquesta ‘Ancora’ que dona nom al disc?
Hi vaig donar moltes voltes, perquè volia escollir un títol que representés aquesta idea del disc de seguir endavant després de passar un dolor. Vaig trobar que aquesta paraula, ‘Ancora’, té diferents significats, però que al final és una àncora, allò que ens sosté i ens manté a terra. Però alhora també pot ser un refugi, i ja englobava tot el que volia dir en el disc. És una mica d'intensa, la veritat, però m'agradava poder representar que on soc ara és casa meva, el meu refugi. Estic contenta amb la gent que m’envolta, i per això vull seguir fent música i fent art. 


“Espíritu” recull molt bé aquesta idea de voler sanar a poc a poc i no anar corrent amb tot a tot arreu. Creus que és un problema, aquesta pressa que té la societat?
Jo soc la típica que sempre intenta tirar endavant quan té problemes; intento fer-los petits i deixar-los enrere, i això fa que tot s'acabi tornant pitjor del que ho havia deixat. Per això, he après que si ens donem temps i ens donem espai per estar malament, per estar vulnerables, i no intentem tapar-ho, podem sanar millor. Tot requereix el seu temps, i si no escoltem el que ens passa ni ens donem temps per curar, ens estem boicotejant.

Al disc, concretament a “Fam”, també expresses una buidor interior i un sentiment de soledat que no saps com portar. Has pogut aprendre a suportar la soledat durant aquest procés de sanació?
Abans em costava molt estar amb mi mateixa. Necessitava estar fent coses tota l’estona i estar amb gent, sense parar, però vaig posar-me un fre. Sí que és cert que soc una persona molt activa, però també he après a trobar moments per a mi mateixa. Per saber qui soc, què vull fer realment, i no fer-ho tot per inèrcia com si portés un pilot automàtic. He après a escoltar el que vull realment, i això és molt important.


A la portada del disc apareixes tu com una escultura de pedra amb esquerdes daurades. Té relació amb tota aquesta idea de sanar?
La idea era recrear el kintsugi, aquest art japonès de reparar amb or, que té com a filosofia que, quan les coses es trenquen, poden tornar-se a alçar i ser més boniques del que eren. Per mi representava el mateix que el disc: que les coses difícils, te n'hagis sortit o no, et fan més forta. Perquè, tot i que tinguem esquerdes, aquestes ens fan ser més boniques.

Un tret que m’ha semblat curiós del disc és que en alguns dels títols —com “Sagi” o “Ami”— escurces les paraules. Per què aquest recurs?
No està fet expressament. Cada un dels temes ve inspirat per una amiga. “Ami” agafa la idea de la Tole, del grup Ketekalles, que sempre es refereix a les seves amigues com a “amis”, un recurs que utilitzen molt a l'Argentina. Com que per fer el tema em vaig inspirar en ella, li vaig voler fer aquesta picada d’ullet també amb el títol. Amb “Sagi” va ser el mateix, una amiga que és sagitari i sempre parla del seu horòscop referint-s’hi com a “Sagi”. Em va sortir dir-ho com ho fan elles en ambdós casos... no m’havia fixat fins ara en aquesta similitud. 

Les amigues són una font d’inspiració del disc, doncs?
És una barreja de tot, però sí que és veritat que sempre, en tot el que em passa, tan bo com dolent, tinc molt present la xarxa que tinc. Crec que, tot i que faci música en solitari, sempre m'agrada molt col·laborar amb la resta, perquè estic molt acostumada a fer coses en col·lectiu. He après a estar sola, eh? No em contradic. Però valoro molt els projectes en col·lectiu, compartir la vida en col·lectiu, i al final es veu reflectit, jo crec, en la música. Per això, parlo de mi, però també de coses que li passen a la gent del meu voltant, perquè m'importen i m'aporten molt.