El fet de gravar el disc tots junts alhora i no per pistes, per primera vegada, era una premissa des del principi o ho vau anar veient sobre la marxa?
Ja ho teníem clar des del principi. El grup nord-americà Big Thief ens ho va fer veure quan els vaig gravar. De vegades algú altre et fa veure coses que ja saps que molen i que les tens molt a prop, però que no les estàs practicant al cent per cent. A mi em passa, i només cal acostar-s’hi una mica més. És un petit moviment que pot canviar moltes coses. Abans de posar-nos a gravar el nou disc vam detectar que teníem discos molt preciosistes, però que en directe també érem molt contundents i energètics, perquè els concerts ens permetien obrir altres parts. I com que aquell vessant de l’Eril en directe no estava capturat en cap disc, el vam anar a buscar.
En aquesta gira Artur Tort ja no és als teclats. Com ha canviat el grup més enllà del que podem escoltar al disc?
Abans érem cinc i ara som un quartet, això no és que desestabilitzi sinó que canvia la relació entre els quatre. Realment l’Artur no era el teclista d’El Petit, més aviat ocupava un espai i tocava els teclats. La seva aura ocupava més llocs que un simple teclista, perquè feia moltes altres funcions...
També us ha ajudat, de manera col·lateral, que el disc soni d’una altra manera?
El dia que ens va dir que marxava, l’endemà ens preguntàvem què havíem de fer. Calia buscar algú altre. Havia d’entrar un substitut? Al final vam veure que l’Artur no tenia substitut, era molt difícil. Llavors, a l’hora de fer els assajos sense ell de seguida vam notar que sense teclats es creava un espai molt diferent. Ni millor ni pitjor, diferent. I, clar, tant de trencar-nos el cap de com fer un disc diferent, allò ens va ajudar. L’espai que deixa fa que les guitarres sonin molt més crues i tinguin més espai, de manera que la bateria i el baix ocupen molt més el centre... I així ens hem acabat col·locant en directe.
Hi ha hagut una reconversió natural que ha comportat més transformacions, com ara el canvi de baix i guitarra per part de Dani Comas i Jordi Matas.
Sí, i no només aquest, que és molt notable, també l’Ildu a la bateria ha fet un supercanvi dels últims discos ençà. Toca una bateria molt més oberta, sense pads, ni triggers, ni DIs. Tot sona molt més natural. Abans de decidir el canvi de baix, ja vam dir que per al següent disc ens agradaria tenir una bateria que sonés amb room, amb aire, no tan seca com abans. Per mi aquest canvi és més notori, però no tan obvi, perquè potser ningú se n’adona. Als últims discos l’Ildu disparava mil coses, estava superocupat, ara és ben diferent, perquè toca molt més que mai la bateria.
Creus que l’amistat entre els membres d’una banda canvia la manera de fer música?
Evidentment, l’amistat ho pot tot i tenir un grup amb músics contractats també és una opció, però no és el meu cas. Crec que emocionalment el que aconseguim com a grup quan som a dalt d’un escenari no ho podríem fer si no fóssim amics. Per exemple, en un dels concerts de la gira, sentia una connexió més forta amb ells que amb el públic. Depèn del dia, però va anar així. Des de fora pots captar aquesta emoció i hi pots arribar a connectar, és innegable que existeix i això és el més important quan faig música.
“El misteri de la mort” és la gran cançó de l’'Eril Eril Eril', i podria ser el millor subtítol de tota la vostra discografia. No és un tema, és el tema!
Molts cops penso que estic fent la mateixa cançó des del 2007, que té moltes branques però el tronc és el mateix. Van sortint ramificacions i alguna surt torta, però en el fons totes les fulles busquen sempre la mateixa resposta a l’existència.
Amb els anys la por de la mort creix o decreix? La veus més propera o menys?
Ara menys, tot i que he passat èpoques en què ho passava realment malament. Recordo que tenia molta por de morir-me; ara ja no em passa.
Potser quan neixen els fills la mort et fa més respecte, perquè és un moment complicat, però després ja ho superes.
Potser sí, no ho sé. Si hi pensés gaire m’acabaria perdent en aquest món, perquè realment és una bona incògnita. La mort té la màxima complexitat i alhora és la cosa més senzilla, perquè ja saps el que significa. Morir-se és no res, zero. Per tant, la resposta ja la tenim però alhora és un misteri gegantí. Tot són preguntes.
El Petit de Cal Eril Foto: Michal Novak
L’OFICI QUE MÉS M’AGRADA
Els teus tres fills, ara que ja són més grans, què diuen de la teva música? Com s’hi relacionen?Ara ja comencen a ser més conscients de tot plegat. Crec que la pausa de tres anys i escaig ha ajudat que entenguessin què significa el meu ofici, què vol dir gravar un disc i què representa haver de fer concerts. Havien nascut dins una roda, però ara han conviscut amb una pausa i veuen com s’engega tota la maquinària. Ho viuen amb molta curiositat, em pregunten molt com ha anat el concert i, sobretot, com ha anat la botiga, com si tinguessin molt d’interès a saber si s’han venut discos i samarretes. Quan venen es posen a despatxar a la botiga, perquè són molt conscients que s’han de vendre discos.
Tenen l’esperit de botiguer...
És molt maco perquè ara mateix és un joc per a ells, però també veuen que és un joc important.
És curiós el moment en què entens la feina dels pares. Al principi l’ofici és només un nom, i vas omplint-lo de significat.
Totalment, recordo que em passava amb els avis, tot i que ja els vaig conèixer jubilats. Quan et vas fent gran t’expliquen els oficis en què treballaven i si no els has vist mai practicar-los no t’acaba de quadrar i arribes a dubtar-ne.
Què feien els teus avis?
Les meves dues àvies eren mestres, un ofici que ja els quadrava molt. Després, el meu avi per part de mare tenia una fàbrica de taps, però es va arruïnar i va ser un drama familiar. I l’altre, que tenia problemes de salut, de ronyó, es va jubilar bastant jove, treballava al Port de Barcelona però no sé què fotia exactament.
Fa la sensació que als darrers discos plantejaves moltes preguntes existencials i metafísiques des d’una visió còsmica. Ara, en canvi, has baixat la volada i vens a dir que aquestes qüestions també formen part de tu i també les pateixes.
Alguns cops he parlat d’això... Tinc la sensació que els últims discos eren més cerebrals, i aquest darrer em sembla més d’estómac, sorgit de les entranyes. Quadra amb el que dius, potser m’ha costat baixar però tinc clar que ho he fet per tres raons. Una, parar. Dues, no tenir la pressió d’haver de fer un disc i pensar que quan tingués les cançons ja el trauria. I tres, la por de no saber fer cançons com feia abans. Això em passa sempre amb tots els discos, però en aquest, com que he tingut més temps, la por ha sigut més gran i el procés més terrible. Em preguntava si sabria fer una altra bona cançó...
No creus que és millor no obsessionar-se?
Sí, però per no obsessionar-se l’única manera és fer cançons. Anar fent, anar fent. I, de sobte, després de set que són una merda, te’n surt una que és guai i aquella obre un nou camí.
Ets el gran defensor del pop metafísic, però en aquest disc hi ha arrel negra i molt de soul, és diferent de la teva discografia més recent. Quina relació has tingut amb aquestes influències?
Hi ha una gran relació, perquè escoltem bastant de soul i perquè quan fem música intentem que, encara que no sigui per ballar, tingui beat, un element molt important. En el soul sempre hi ha la qüestió de l’energia i del sentiment, i nosaltres som aquí.
En un concert que vau fer a Lleida, recordo que vas dir “ja ens la bufa tot”. Se us veia relaxats, com si us haguéssiu desempallegat de la pressió. És cert?
Una mica sí que ens la bufa tot [RIU], però encara tenim molt de respecte a fer música de la millor manera possible. El que ha canviat és que podem dir que fem les coses com volem i com ens agrada fer-les. I, per tant, si a algú no li agrada o si esperava una altra cosa, ja no és en el nostre punt de mira. Cada vegada intento estar més convençut de la meva música, i alhora tocar-la davant de la gent suposa una gran victòria. La resta ja no es pot controlar.
.jpg)
.gif)
