La sala Paral·lel 62 va viure una gran nit amb el concert de presentació a Barcelona del cinquè llarga durada de Crim, Futur medieval (HFMN Crew, 2025). Tot i que el quartet tarragoní havia ofert diversos concerts a Catalunya poc abans de la sortida del disc, com ara al Mirorock (Salt) o al festival Pintor Rock (Reus), cap dels fans de Crim es va voler perdre l'ocasió de sentir la gran majoria de cançons del nou treball en directe i per això ja feia dues setmanes que s'havien exhaurit les 1.500 entrades que hi havia a la venda.

Després dels concerts de les dues bandes teloneres, els guipuscoans Kaleko Urdangak i Brigade Loco, cap a les 23:30 h va arribar l'hora de Crim. Tot i ser un grup de punk-rock, els tarragonins mai han ocultat les seves influències d'altres estils contundents com el hardcore o el mètal. I l'elecció de l'intro del nou directe n'és una bona mostra. "Genesis", tema que tanca el disc debut de la banda sueca de mètal Ghost, Opus Eponymous (Rise Above, 2010) va començar a escalfar motors per a sentir els primers rifs eixordadors del Futur medieval.

Sense sortir del món del mètàl·lic, el concert va començar com inicia el nou treball: amb els blast beats black metalers del bateria Marc Anguela, que ràpidament van donar pas als primers versos d'"Ésser de llum", que va fer embogir un públic entregat al llarg repertori d'himnes de punk-rock del quartet. La va seguir amb una cançó purament punk crítica amb criptobros i gurús d'internet com "L'aula dels dofins", que mantenia així l'ordre de cançons original del nou disc. Però aquest ordre va durar ben poc amb les primeres notes del característic rif d'inspiració surenya de "Vam riure tant" i amb la ja clàssica "Patrimoni mundial", ambdues del penúltim treball Cançons de mort (HFMN Crew, 2023).
 
Seria injust continuar sense fer esment de la nova i espectacular lona que el grup va desplegar al fons de l'escenari, presidida per l'emblemàtic home de Vitruvi de da Vinci convertit en cíborg i envoltada de diferents elements iconogràfics que combinen les estètiques futuristes i neomedievals. Tornant a les cançons, Crim venia disposat a no deixar-se res per al final, i per això va disparar a l'inici del concert dos imprescindibles del seu repertori: "Benvingut enemic" i "Una cançó i una promesa", una de les més corejades de tota la nit. Totes dues obrien l'emblemàtic treball Blau sang vermell cel (BCore, 2016), àlbum cabdal de la seva discografia que els va donar a conèixer a un públic més ampli i que va consolidar el seu so distintiu.

El tram central del concert va servir per a presentar més cançons de Futur medieval com "Festa d'una sola persona" —sobre l'individualisme i la soledat en la societat actual—, "Combats d'autoesgrima", "Res de nou" —amb una crítica punyent sobre certes maneres de fer en la indústria musical— i "Carnets de punk" —sobre la gent que reparteix lliçons a les xarxes socials des del sofà de casa seva— "Depressió sota el capó" i "Si jo no fos tan idiota". Entremig, també hi va haver espai per a dos temes antics de sobra coneguts pel públic, com "Hivern etern", que critica la frivolitat amb què es tracta el sensellarisme, o "Vaixells de paper".
 
El concert no va tenir gaire parlament més enllà d'un parell o tres de breus que va fer el cantant i guitarrista Adri Bertran, qui va agrair al públic l'assistència i el suport rebut i també va reconèixer que ells no són gaire de parlar i que prefereixen fer cançons. Acostant-se ja al final, el grup encara va tenir temps de deixar el tema homònim del nou disc, en què el guitarrista Quim Mas va sortir a tocar amb un casc metàl·lic de cavaller medieval; "Verí caducat", i tampoc es van deixar de portar al directe la versió de "Presó mental" de Kitsch, que tanca el nou treball.

L'enorme repertori que ja ha construït Crim va fer que comencessin a quedar grans temes fora del repertori. Se'n van quedar fora clàssics com "Blau sang, vermell cel" o "Estiu de merda", però també alguna cançó prou destacada de Futur medieval com "Nihilsme pop". Però, evidentment, el final del concert havia d'estar reservat per dos bangers que no poden faltar en cap concert de Crim: "Castells de sorra", l'única representant del debut Crim (BCore, 2015), i l'anticlerical "Pare nostre que esteu a l'infern", que va fer delirar del tot el públic.
 
Mentre sonava com a outro irònica i divertida "Ni una sola palabra" de Paulina Rubio, no vaig poder evitar pensar en una conversa que havia tingut uns dies abans. Una persona, coneixedora de la realitat de la indústria musical catalana, em comentava que els canvis en la indústria estan provocant que la carrera dels artistes s'escurci i que cada cop sigui més difícil fer carreres llargues, amb l'excepció dels grans clàssics que porten dècades i dècades. Tot i que no hi estava pas en desacord, li vaig respondre que també hi havia bandes d'estils allunyats del pop que aconseguien desafiar aquesta tendència. Li vaig posar precisament com a exemple a Crim, un grup amb 15 anys de trajectòria i amb un públic fidel que quasi sempre omple els concerts que fan en sales. Sens dubte, el concert d'ahir em va reafirmar el que havia dit i em va fer veure que Crim encara té corda per moltíssims anys, sempre que els seus quatre membres continuïn tenint intactes les ganes de fer cançons i concerts.