Els Pets van tancar anit la gira Cantant les quaranta en el marc del festival Neu! I van fer-ho a la sala La Mirona de Salt, que celebrava el 24è aniversari de la seva inauguració, que precisament va ser amb un concert del trio de Constantí. Per al quarantè i darrer concert de la gira —amb totes les entrades venudes i un públic plenament familiar—, van triar repassar íntegrament dos dels àlbums més celebrats que conformen la seva discografia: Agost (Discmedi, 2004) i Bondia (Discmedi, 1997). Una característica de la gira, en la que també han buidat els repertoris de Calla i balla! (Discmedi, 1991) i Som (RGB Suports, 2018).
 
Puntual, el trio ampliat a sextet amb el teclista Joan Pau Chaves i els guitarristes Marcel Cavallé i Vidal Soler va arrencar la màquina amb “Soroll”, el tema que obre Agost, el disc escollit per obrir la nit. “Vull sentir soroll!” cridava un Lluís Gavaldà davant una Mirona totalment entregada des de la primera cançó. Agost és probablement l’obra més compacta dels de Constantí. Un àlbum que, contràriament al que anuncia el títol, evoca la tardor, a una etapa vital més propensa als trencaments. On aquelles “antigues nòvies empenyent cotxets” que cantaven a “Massa jove per fer-se gran” ja tenen fills adolescents. Amb Agost, un disc sense ni una sola cançó de farciment, Els Pets van superar la crisi dels quaranta amb nota.
 
El repàs va continuar amb “Fàcil” i els rifs stonians de “Retirada” conduïts per la veu del baterista Joan Reig i la guitarra enèrgica, amb solo inclòs, de Vidal Soler. La següent “Per què no vens?” va demostrar per què és una de les grans cançons de solitud i enyor escrites per Gavaldà, en la línia de “No tornaràs” o “Vespre”. Arribats a aquest punt del concert, el cantant va “amenaçar” amb un set acústic de setze cançons, que finalment es va concentrar en “Calafell” —una d’aquelles balades de tancament de disc amb les que tan bé han sabut arrodonir els seus treballs— i “Feliç”, perquè “la millor manera d’estimar una persona és adonar-te del moment en què l’has de deixar marxar”.
 
El recital d’enyors va continuar amb “La colla”, sobre aquells anys d’adolescència que ja no tornaran —amb Cavallé a la mandolina—, i Els Pets més combatius van reivindicar-se a “El meu veí de sota”, coronada amb el crit final d’“el racisme fa pudor de merda!”. “Agost”, la cançó que Lluís Gavaldà va reconèixer en un article a Enderrock que és la que s’estima més del grup, va enlairar-se conduïda pel sempre adequat piano de Joan Pau Chaves. La vigorosa “Descafeïnat” va donar peu a una celebradíssima “Pau”, amb Soler emulant els molinets del “Who” Pete Townshend a la guitarra.
 
Mitja part, com als antics cinemes de barri, per carregar les piles i defensar el cançoner de Bondia, el disc que va suposar en el seu moment l’inici d’una segona vida per a Els Pets, a més de ser un èxit de públic incontestable. Un àlbum que recull els darrers impulsos de joventut, quan encara queden “tantes coses a fer” i encara quedava força temps per fer-les. Produït per l’enyorat Marc Grau, responsable del so de bona part del pop-rock en català més comercial de la dècada dels noranta, Bondia és un dels treballs que van marcar el cant del cigne del denominat ‘Rock Català’. I ahir, la prova del cotó va demostrar que la feina de Brad Jones a Agost, així com les mateixes composicions, han resistit millor el pas del temps.
 
“Massa jove per fer-me gran” —o la resistència a l’edat adulta des de la inconsciència— va obrir aquest segon bloc, seguida per “Una fiblada a la pell”, atacada amb un nou arranjament. “Jaio”, dedicada als pagesos i rubricada amb un “visca la terra!” va donar pas a “una cançó dedicada als lletjos” —“Em fa riure”—, seguida per “Dissimulat” i “Jo soc el teu amic”, amb Gavaldà cantant enmig del públic. “Sebastià”, la cançó de Joan Reig on “les fulles seques ballen un trist compàs” va evidenciar que les bases r’n’b ja no funcionen igual que tres dècades enrere.
 
Va arribar el torn d’una accelerada “Tard”, de la rumba catalana “Digue’m que m’estimes (encara que sigui mentida)” —amb títol manllevat del llibre homònim de Montserrat Roig— i “Una estona de cel”, amb Soler fent-se càrrec de bona part de la veu. I, és clar, faltava posar el llacet final amb el “Bon dia” de rigor; bell exemple de costumisme de la vida propera a comarques. Els Pets ja escrivien que “al bell mig de la plaça” la peixatera parlava amb la Consol, just una dècada abans que en Bernat es passegés pels carrers d’una Barcelona que meritava cantar de manera normalitzada en la nostra llengua.
 
Espai pels bisos, iniciats per la cançó de bressol “Bona nit” i culminats per “S’ha acabat”, “Tarragona m’esborrona” i “Vine a la festa”. Sota, cavall i… tot i que el públic va demanar-la, no van concedir l’antimonàrquica “Jo vull ser rei”.
   
La banda es va acomiadar al ritme de “Bring a Little Lovin’” de Los Bravos pels altaveus, mentre un pastís coronat per un “40” fet amb globus celebrava les quatre dècades de vida del grup i el final d’una gira intensa amb quaranta cites al llarg d’aquest any. Ja han anunciat que el 2026 hi haurà una segona part, i ben aviat en sabrem els ingredients. Els Pets han decidit ser incombustibles, i això també ha de ser motiu de celebració. La bufada de les espelmes va coincidir amb el “Don’t Bring Me Down” de l’E.L.O. Però només va ser una feliç coincidència: el públic no els deixarà pas caure.